Ja, per la Zona Cafetera, Eje Cafetero, on es produeix una gran quantitat de cafè, que va destinat bàsicament a omplir els magatzems, com no, dels Estats Units, però a diferència de Mèxic o Guatemala, que també son productors, aquí el cafè que pots consumir a les cafeteries està molt bo, potser si que són una mica mes fluixos que els que prenem per Europa, però molt millor que el dels països centreamericans, i es que un per aquí apren força del cafè, ja que tampoc sabia que el que consumim nosaltres arriba principalment d'Africa.
Un altre cosa que em va sobtar molt, es el paisatge, es brutal, tot de valls ben verds, i on per gran part es pot veure la famosa fulla de cafè, mentre algú que altre explica les seves històries pel carrer, i es que la gent per aquesta zona es molt amigable. Doncs per allà vaig estar a Armenia, que queda a prop del Parc del Cafè, que jo no m'ho pensava però es un rollu Port Aventura enfocat a la temàtica cafetera, i aquesta part està molt bé, ja que veus milers de plantes cafeteres i pots observar tot el procès que se segueix fins obtenir cafè, però el que no esta tant bé, es el parc d'atraccions en si, el que jo no m'esperava, i es que les atraccions son bastant dolentotas, però tot i així si estas per allà, es una interessant visita per passar el dia.
Així vaig fer ruta d'Armenia cap a Salento, poble "paisa" es com es coneix la gent de per aquí, i molt petitó, però amb molt d'encant, ja que es ben diferent a totes les ciutats i pobles colonials que havia vist fins el moment. Allà també es pot visitar finques cafeteres, i fer un minitour per els cafetals amb l'agradable companyia del propietari de la finca, i tant agradable que només erem jo i l'Adrien durant la visita. Aquesta visita si que em va acabar de deixar clar tot el procès d'aquest beguda fosca que tant consumim, des de la plantació, la recolecta, els tipus de fertilitzants naturals que fan servir, els tipus de grans de cafè, els aromes que es pot obtenir, com s'extreu el gra, el procès de secat, i un llarg etc..., tot plegat molt enriquidor i mes quan un es molt aficionat al cafè, cosa que sempre fa que mostris mes interès quan t'expliquen les coses, si no que li diguin a un quan esta a l'escola i t'expliquen mil i una històries que no t'interessen per res. De tornada cap a Salento, vaig veure una concentració de cavalls, i vaig pensar que es això? doncs resulta que a la gent del poble, quan se'ls hi pica, es reuneixen uns quants, monten a cavall i van de bar en bar bebent bastant, conclusió, festa asegurada, i potser alguna que altre caiguda del cavall, però es ben fàcil organitzar festes, mes encara, quan la gent esta disposada, i allà ho estan força. Per la mateixa zona de Salento, pots fer una visita a la Vall de Cocora, on pots observar les mes altes palmeres de cera de tot el món i segons em van dir per allà, orgull nacional de Colòmbia. Allà pots fer una curta caminata d'unes 4 hores però d'on pots gaudir de magnífiques vistes de tota la vall o tenir una agradable conversa amb la família que viu a dins del bosc, en una petita finca i de la qual, la seva filla treballa a Sant Pol de Mar, ufff, el món continua sent molt petit.
Doncs la ruta per Colòmbia continuava cap el nord, i camí de Medellín, doncs una curta parada a Manizales, ciutat, segons em van dir, que es la mes cara de tot Colòmbia, i es que tota la gent de pasta va a viure per allà, i la zona es ben maca, però el que es la ciutat en si no te gaires coses interessants, bueno poder el Once Caldas, l'equip de fútbol, últim guanyador del Clausura.
I ja sóc a Medellín, mundialment famosa per al Cartel Pablo Escobar Gaviria, ¿es viu o no?, per allà molta gent pensa que es viu, i es que per Medellín molta gent li te molt apreci per totes les obres que va fer per la gent mes necessitada, però en fi, el paio tenia molta plata, va arribar a ser el 7é home mes millonari del món, només ell sol podia pagar la deuta externa als Estats Units, o formar un partir polític o que se jo, mil i una mogudes. Allà també es troben les famoses gordes de Botero, el més famòs artista de Colombia. Allà vaig passar un parell de dies per El Poblado, la zona rosa o de festa de Medellín, i la veritat es que està molt animat, encara que com diuen per Colòmbia, los paisas no bailan, i es clar si ho compares amb Cali, allò es un altre món. Medellín també es conegut perque diuen que te les dones mes maques de tota Colòmbia, i bé, jo diria que tot l'eix cafeter mereix aquest honor. Allà Medellín vaig coneixer el narco Zacatecano, un noi mexicà de Zacatecas i que em va portar vells records de la meva estadía per Mèxic. A prop de Medellín també es pot fer moltes visites, jo en vaig fer una al Peñol, una roca ben gran plantada al mig d'una zona espressament inundada i des de la que tens una bones vistes de tota la zona plena de minillacs artificials, i ben a prop, el poble de Guatapé amb els seus alegres colors.
I això es tot de la Zona Cafetera, on el clima, es perfecte, només dir que a Medellín la consideren la ciutat de la Eterna Primavera, i no van equivocats, el clima es molt bo, i la ciutat, la que mes esta creixent en tota Colòmbia, cosa que fa que molts estrangers s'hi quedin a viure. Doncs res, anem cap al Carib, suposo que allà fara calor, la calor que potser no hi tingut en tot el viatge, anem a fer-hi un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Tuesday, July 28, 2009
Tuesday, July 7, 2009
Ipiales, Popayan, San Agustín, Cali (Colòmbia) del 28/06/09 al 06/07/09, Trulli:
Shakira, shakira, colòmbia, colòmbia, Barranquilla que se baila así o asa, país conegut per guerrilles, les que més les FARC, si no que li diguin a la tal Betancourt, o per els militars, paramilitars, cocaïna, Alvaro Uribe, Pablo Escobar (El carter de Medellín) o les colombianes, però a l'hora també gran desconegut, doncs el que es veu per aquí es molt diferent de tot el que mostren els mitjans informatius, ja que difereix molt de tot el que es veu per allà, així que anem a veure una mica aquest país, tant poc explorat.
Pel sud vaig entrar, procedent d'Ecuador, i cap a Ipiales vaig anar, primer poble fronterer després d'haver deixat Quito i Ecuador. A Ipiales poca cosa, encara que a prop queda el Santuario de Lajas, que ve a ser el Lourdes de Sudamerica el que fa que molta gent peregrini cap aquells racons, i mes aquí on la religió encara te una forta presencia. Alla ja vaig poder comprovar que els preus de Colombia estaven una mica per sobre de Bolivia, Perú i Ecuador i que el nivell de vida ja sembla una mica mes elevat amb molta més presencia de cotxes particulars, no com la bogeria dels altres paisos, on hi ha mes taxis i colectivos que personas.
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Friday, July 3, 2009
Cuenca, Quilotoa, Latacunga, Quito i Otavalo (Ecuador) del 21 al 28/06/09, Trulli & Uri:
Doncs a Ecuador estem, un dels països que queda al centre de la terra, i té una diversitat de l'òstia, doncs tot i ser dels països més petits de Sud America, té mar, muntanyes de 6.000m i selva amazònica, o sigui, tot un món per descobrir, tot i que la intenció no era pas estar-hi massa, doncs els Max aterra el 8 d'Agost a Caracas i jo tinc ganes de passar-me un bon temps per Colombia, i l'Uri ha d'agafar el vol a Bogotà a finals de Juliol. Així que som-hi amb Ecuador.
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
Cuenca
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
Quito
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
Otavalo
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
CuencaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
QuitoMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
OtavaloMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Monday, June 22, 2009
Huaraz, Trujillo i Zorritos (Perú) del 10/06/09 al 21/06/09, Trulli & Uri:
Ja som a Huaraz, una de les capitals del trekking de Sudamerica, encara que hi ha inumerables llocs on fer trekkings, com a Bolivia, al Illampu, o a Perú al voltant del Ausangate, però en fi, no hi ha temps per tot, així que un cop a Huaraz, cap a fer el trekking de Santa Cruz, 4 dies 3 nits, i esperem força fred.
El trekking és molt maco, sobretot el pas de Punta Unión, ara el que el deslluiex una mica, és el previ pagament de 65 soles, si si, 65 soles per caminar, 16 putus eurus per caminar, i et diuen que pagues per tota la resta de parcs, a la merda, et fa emprenyar bastant, més quan les hores previes has estat per un poblet i veus com viu la gent de la zona, si no en la pobresa, molt a prop, sense professors o jugant amb pilotes punxades, etc etc etc..., i cap el govern que van les peles, al pinche Alan Garcia, les peles que deuen fer del turisme i tan mal distribuïdes que estan, no sé, et quedes una mica de pedra en situacions així.
Poblet abans de la "Travessa Sta. Cruz"
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs per la resta el trekking molt maco, i molt fred, brutalment fred, una de les nits a 5 sota zero, cosa que em va fer que si l'encostipat del Trulli no estava bé del tot, doncs després d'això encara pitjor, a sobre el putu sac argentí no abriga massa en aquelles temperatures, però en fi, caminar que caminarem vam fer un altre bon trekking, bastant millor que el Choquequirau.
Santa Cruz Trek
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De Huaraz cap a Trujillo, a la costa, i un altre ciutat colonial, i que em va agradar molt, doncs és bastant relaxada i no s'ha vist encara afectada per la gran quantitat de turistes que arriben a altres llocs de Perú. Bon llocs per conèixer altres cultures com la Moche i la Chimu, anteriors a la Inca, i els seus centres més importants, sobretot el de Huaca la Luna i del Sol, un lloc que ens va agradar força i on també pots veure uns gossos ben lletjos anomenats perro sin pelo peruano i que tenen una temperatura corporal molt elevada.
Trujillo
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Huaca del Sol y de la Luna
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També va ser moment per visitar Chan Chan, un altre gran centre, que teòricament és enorme, però que actualment te poca part restaurada, però crida l'atenció tot el treball que feien en els murs, amb unes decoracions d'autèntics artesans. Per acabar amb el recorregut vam anar fins a Huanchaco, un poble coster a prop de Trujillo, on els trujillencs passen alguns que altres dies fora de la ciutat. En fi unes interessants visites que t'acosten una mica mes a com eren aquestes grans cultures.
Chan Chan
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
La mateixa nit, vam fer una mica de festa, sempre és bo fer una mica de festa, jaja, i no va estar gens malament, pel poc que recordem, la vam liar bastant per Trujillo, és clar que si, també és bo fer de tant festes per conèixer la part nocturna dels països.
Ja anava sent hora d'abandonar Perú, però abans, una parada a la costa nord del país, a la platja de Zorritos, una de moltes de les que hi ha. Allà vam anar a petar al hostal d'un català que porta la tira d'anys fora de Catalunya perquè diu que Europa el mata, i no té pas poca raó, si es compara amb el ritme que es porta per allà la costa.
Zorritos
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També vam conèixer un peruà super pesat, vinculat teòricament a la jet set de Marbella, i als sultans de Brunei, i no sé, potser també amb Osama Bin Laden. Bé, la qüestió es que tenia una làvia de la òstia, un cuenta cuentos de la òstia. També parava per allà un noi belga, que estava ajudant a la construcció d'un pont i feia una parada en el seu viatge. Pel que fa a la platja, res d'especial, bé, estàvem totalment sols, així que amb l'Uri vam aprofitar per sortir a correr, per fer una mica d'esport, així com per llegir o jugar al frisbe amb l'Adrien, i la sonada de l'Alex, que es va passar com 7 hores al sol, m'agradaria veure-la d'aquí uns anys, ¡Alex, les cremes no fan miracles contra els efectes del sol!
Bye, bye, Perú, no fins a intentar enganyar-nos per última vegada abans de creuar la frontera, ja que un taxista ens va explicar una història de que hi havia vagues i que només hi havia un bus fins la forntera i que per 20 dòlars ens portava. Res. Tot bullshits, grans mentides com tantes altres vegades a tot el Perú, i es clar, més emprenyementa, quan per uns 7 o 8 dòlars ho pots fer trànquil·lament. I que si aquí roben... Que no! Que no roben aquí! Que sou pesats de merda!
Situacions així són molt comuns a moltes parts del país, i és que després de visitar una mica el país, et quedes decepcionat pel tracte que reps d'alguna gent, sempre intentant enganyar, SEMPRE. Això desllueix una mica aquest país que té tant a oferir, i en el que tens múltiples opcions, això si, és turístic de l'òstia, sobretot la part sud, però en fi, tothom te dret a viatjar i a conèixer altres cultures per continuar enriquint-se una mica més. Així que aquí no s'acaba això, de pet cap a Ecuador, en principi pocs dies, amb la intenció de fer una visita més exhausta a Colòmbia, però que carai, aviam que depara Ecuador, segur que "lluvias mil".
Fotos: http://picasaweb.google.es/truyolsfk
El trekking és molt maco, sobretot el pas de Punta Unión, ara el que el deslluiex una mica, és el previ pagament de 65 soles, si si, 65 soles per caminar, 16 putus eurus per caminar, i et diuen que pagues per tota la resta de parcs, a la merda, et fa emprenyar bastant, més quan les hores previes has estat per un poblet i veus com viu la gent de la zona, si no en la pobresa, molt a prop, sense professors o jugant amb pilotes punxades, etc etc etc..., i cap el govern que van les peles, al pinche Alan Garcia, les peles que deuen fer del turisme i tan mal distribuïdes que estan, no sé, et quedes una mica de pedra en situacions així.
Poblet abans de la "Travessa Sta. Cruz"Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs per la resta el trekking molt maco, i molt fred, brutalment fred, una de les nits a 5 sota zero, cosa que em va fer que si l'encostipat del Trulli no estava bé del tot, doncs després d'això encara pitjor, a sobre el putu sac argentí no abriga massa en aquelles temperatures, però en fi, caminar que caminarem vam fer un altre bon trekking, bastant millor que el Choquequirau.
Santa Cruz TrekMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De Huaraz cap a Trujillo, a la costa, i un altre ciutat colonial, i que em va agradar molt, doncs és bastant relaxada i no s'ha vist encara afectada per la gran quantitat de turistes que arriben a altres llocs de Perú. Bon llocs per conèixer altres cultures com la Moche i la Chimu, anteriors a la Inca, i els seus centres més importants, sobretot el de Huaca la Luna i del Sol, un lloc que ens va agradar força i on també pots veure uns gossos ben lletjos anomenats perro sin pelo peruano i que tenen una temperatura corporal molt elevada.
TrujilloMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Huaca del Sol y de la LunaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També va ser moment per visitar Chan Chan, un altre gran centre, que teòricament és enorme, però que actualment te poca part restaurada, però crida l'atenció tot el treball que feien en els murs, amb unes decoracions d'autèntics artesans. Per acabar amb el recorregut vam anar fins a Huanchaco, un poble coster a prop de Trujillo, on els trujillencs passen alguns que altres dies fora de la ciutat. En fi unes interessants visites que t'acosten una mica mes a com eren aquestes grans cultures.
Chan Chan Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
La mateixa nit, vam fer una mica de festa, sempre és bo fer una mica de festa, jaja, i no va estar gens malament, pel poc que recordem, la vam liar bastant per Trujillo, és clar que si, també és bo fer de tant festes per conèixer la part nocturna dels països.
Ja anava sent hora d'abandonar Perú, però abans, una parada a la costa nord del país, a la platja de Zorritos, una de moltes de les que hi ha. Allà vam anar a petar al hostal d'un català que porta la tira d'anys fora de Catalunya perquè diu que Europa el mata, i no té pas poca raó, si es compara amb el ritme que es porta per allà la costa.
Zorritos Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També vam conèixer un peruà super pesat, vinculat teòricament a la jet set de Marbella, i als sultans de Brunei, i no sé, potser també amb Osama Bin Laden. Bé, la qüestió es que tenia una làvia de la òstia, un cuenta cuentos de la òstia. També parava per allà un noi belga, que estava ajudant a la construcció d'un pont i feia una parada en el seu viatge. Pel que fa a la platja, res d'especial, bé, estàvem totalment sols, així que amb l'Uri vam aprofitar per sortir a correr, per fer una mica d'esport, així com per llegir o jugar al frisbe amb l'Adrien, i la sonada de l'Alex, que es va passar com 7 hores al sol, m'agradaria veure-la d'aquí uns anys, ¡Alex, les cremes no fan miracles contra els efectes del sol!
Bye, bye, Perú, no fins a intentar enganyar-nos per última vegada abans de creuar la frontera, ja que un taxista ens va explicar una història de que hi havia vagues i que només hi havia un bus fins la forntera i que per 20 dòlars ens portava. Res. Tot bullshits, grans mentides com tantes altres vegades a tot el Perú, i es clar, més emprenyementa, quan per uns 7 o 8 dòlars ho pots fer trànquil·lament. I que si aquí roben... Que no! Que no roben aquí! Que sou pesats de merda!
Situacions així són molt comuns a moltes parts del país, i és que després de visitar una mica el país, et quedes decepcionat pel tracte que reps d'alguna gent, sempre intentant enganyar, SEMPRE. Això desllueix una mica aquest país que té tant a oferir, i en el que tens múltiples opcions, això si, és turístic de l'òstia, sobretot la part sud, però en fi, tothom te dret a viatjar i a conèixer altres cultures per continuar enriquint-se una mica més. Així que aquí no s'acaba això, de pet cap a Ecuador, en principi pocs dies, amb la intenció de fer una visita més exhausta a Colòmbia, però que carai, aviam que depara Ecuador, segur que "lluvias mil".
Fotos: http://picasaweb.google.es/truyolsfk
Nasca, Huacachina i Lima (Perú) del 06/06/09 la 10/06/09, Trulli & Uri:
Ben avall, a prop del mar, vam anar a petar per visitar Nasca, i les seves misterioses línies i la zumbada aleman que va estar per allà anys i anys donant voltes. Poca a cosa a comentar d'allà, doncs la veritat es que no ens van agradar gaire i és que les línies tampoc son una cosa que em fes massa il·lusió veure, i un cop allà, la veritat es que van fer bastant cagar, potser si creus amb extraterrestres o aquestes coses et podrà semblar interessant, però per res més, a sobre el guia que ens va portar a la visita era molt dolent i tampoc sabia el que dir, així que poca cosa a dir, bueno que l'alemana que les va descobrir debia estar tant sonada com l'alemana que ve amb nosaltres, l'Alex, una ho era de les línies, l'altre del sol, no se quina es pitjor, penseu-ho vosaltres mateix.
Línia d'un arbre típic de Nasca
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Apa, doncs d'allà cap a Huacachina, un lloc gringo, on potser anys enrera anaven el peruans, una espècie d'Oasis on per relaxar-se no esta del tot malament, però crec un es pot relaxar millor en altres llocs. El petit Oasis està rodejat de grans dunes rollu Sahara o aquelles que es veuen en el Dakar però poca cosa més.
Huacachina
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Iep, iep, iep, doncs som a Lima, capital de Perú i ple de Limeños, i es clar, jaja, Limeñas, que no ser si deuen ser dolçes com un gelat de Lima, però poden presumir de ser molt guapes, si si, jo no m'ho pensava pas però són molt maques. Doncs a Lima, poca cosa també, com els últims dies, i es que realment vam estar-hi un dia i mig i per conèixer un capital de 7 milions d'habitants fa falta mes temps, però en fi, temps per veure la Plaza de Armas, els voltants, veure una peli, buscar els putus busos a Huaraz... Doncs la cosa fa riure, una mega capital sense terminal de busos, així que has d'anar pels carrers donant voltes per buscar les companyies, i que més, a si, el museu de la Nació on la part de la cultura Inca o del terrorisme del Sendero Luminoso no estava malament, però una mica desordenat tot plegat, i per acabar Miraflores, una barri mes pijet des d'on tens vistes del mar.
Lima
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
En fi, poques hores per veure una ciutat, però tota ella bastant grisa per aquesta boirina marina que entra des del mar per deixar la ciutat mig a la foscor permanentment, i que es degut a un corrent provinent del Pacífic. En certa manera em recordava alguna que altre ciutat mexicana, i que a l'Adrien i a l'Alex no els hi va agradar gaire i és que notem que es deixen portar molt pel que diu la gent gringa o les guies, quan la millor manera es veureu per el teu compte i no anar amb idees prefixades, però en fi, cadascú pensa el que vol, així que endavant, a desembarcar a Huaraz.
Línia d'un arbre típic de NascaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Apa, doncs d'allà cap a Huacachina, un lloc gringo, on potser anys enrera anaven el peruans, una espècie d'Oasis on per relaxar-se no esta del tot malament, però crec un es pot relaxar millor en altres llocs. El petit Oasis està rodejat de grans dunes rollu Sahara o aquelles que es veuen en el Dakar però poca cosa més.
HuacachinaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Iep, iep, iep, doncs som a Lima, capital de Perú i ple de Limeños, i es clar, jaja, Limeñas, que no ser si deuen ser dolçes com un gelat de Lima, però poden presumir de ser molt guapes, si si, jo no m'ho pensava pas però són molt maques. Doncs a Lima, poca cosa també, com els últims dies, i es que realment vam estar-hi un dia i mig i per conèixer un capital de 7 milions d'habitants fa falta mes temps, però en fi, temps per veure la Plaza de Armas, els voltants, veure una peli, buscar els putus busos a Huaraz... Doncs la cosa fa riure, una mega capital sense terminal de busos, així que has d'anar pels carrers donant voltes per buscar les companyies, i que més, a si, el museu de la Nació on la part de la cultura Inca o del terrorisme del Sendero Luminoso no estava malament, però una mica desordenat tot plegat, i per acabar Miraflores, una barri mes pijet des d'on tens vistes del mar.
LimaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
En fi, poques hores per veure una ciutat, però tota ella bastant grisa per aquesta boirina marina que entra des del mar per deixar la ciutat mig a la foscor permanentment, i que es degut a un corrent provinent del Pacífic. En certa manera em recordava alguna que altre ciutat mexicana, i que a l'Adrien i a l'Alex no els hi va agradar gaire i és que notem que es deixen portar molt pel que diu la gent gringa o les guies, quan la millor manera es veureu per el teu compte i no anar amb idees prefixades, però en fi, cadascú pensa el que vol, així que endavant, a desembarcar a Huaraz.
Cusco i Valle Sagrado de los Incas (Perú) del 24/05/09 al 06/06/09, Trulli:
Hola, buff després de molt de temps, tornem a la carregà amb el blog, doncs això que després de passar temps per Arequipa i voltants, em vaig dirigir cap a una de les ciutat més turístiques de tot Sudamerica, Cusco, i ben apropet la ciutat Inca més visitada de totes, Machu Picchu.
Allà al carreró de la Resbalosa vaig estar al hostal Samana Pata, amb el Carlos, el seu propietari ben enrollat i que no tenia cap problema a l'hora d'explicar-te com anar cap a algún lloc com tampoc per anar a fer algunes birres.
A Cusco i als voltants tens infinitats de coses a fer. Per començar, una passejada per la ciutat, la qual te molt a oferir, palaus, cases, catedrals, esglésies, antics murs inques, i buff moltes coses que et poden mantenir ocupat per molts dies. Ara, una cosa es clara, i es que es super turístic, el que suposa també una molestia per molts turistes, i es que els peruans, sense generalitzar, però si que una gran quantitat, només estan disposats a enganyar-te, el que fa que a vegades t'emprenyis o que perdis la paciència quan veus tant clamorosament que t'intenten enganyar, una gran taca per aquesta societat.
Entre passeig i passeig, doncs Eto'o, Messi, Iniesta i companyia, si senyor, estic parlant de la tercera Champions guanyada amb molta superioritat sobre el Manchester anglès, ufff, ja fa massa temps que veig el Barça des de països ben llunyans, però en fi, aquest any ha estat impressionant, el triplet, del que m'he perdut la final de Copa, a Copacabana, el partit de tornada contra el Chelsea a Rurrenabaque i el partit contra el Madrid, que el vaig seguir per ràdio des de La Paz, així que quan torni cap allà tindre que fer un bon repàs de la temporada, bé suposo que l'Edgar em podrà explicar sobre la eufòria barcelonista.
Al voltant de Cusco, també pots veure interessants pobles on va quedar ben reflexada la cultura Inca, ja que alguns dels llocs no van ser destrossats del tot per Pizarro i companyia, parlo de llocs tant bonics com Pisac, Moray, Ollantaybambo, Chinchero o la interessant visita a les Salines de Maras, que en certa manera em va recordar a les curtiduries del Marroc amb tot de diferents colors. Ara, si hi ha un lloc que passi per sobre de tots, aquest es indubtablament el archiconocido, Machu Picchu, al costadet del megaturístic poble d'Aguascalientes, però, sius plau, si hi aneu no passeu la visita per alt, és sencillament impressionant, encara que un encostipat bastant potent em va arruïnar una mica la visita, perquè vaig patir bastant.
A Aguascalientes vaig arribar després de passar per Santa Teresa i Santa Maria i pujar caminant per la via des de la Hidroelectrica. Un cop allà, moment per comprar el tiquet i fer servir el carnet d'estudiant i al matí següent a les 4 del matí cap amunt, per poder accedir al Huayna Picchu, muntanya que queda en front de les runes, tant present en qualsevol fotografia que vegis de la zona, i que tot i ser durillu també val molt la pena. La resta de la visita doncs impressionant, mes que per les runes, m'atreviria a dir que per tot el voltant, d'una bellesa excepcional. I una gran qüestió, ¿ perquè van anar a construïr aquella ciutat allà dalt? per mi, ben clara " aquests inques estaven ben boixos, només construien coses a les alçades. Bons pulmons debien de tenir".
De tornada a Cusco, vaig retrobarme amb el Huriol i va ser moment per prepara el trekking al Choquequirau, juju, quines compres vam fer tant divertides després de les birres amb el Carlos. Maleït dia quan vam decidir anar aquí, bé tampoc estava malament, però es que eren 6000m de desnivell acumulat en només 50km, el que vol dir molta pujada i molta baixada i qüasi bé res de plà, toma ya, ens vam cansar bastant, però la visita a les runes s'graeixen, i es que al contrari de Machu Picchu, aquí estàs sol, i es clar, la tranquilitat es una de les coses que mes s'agraeix quan visites un lloc d'aquests, i pots estar unes horetes sense res mes que escoltar la teva respiració, i ja podíem estar tranquils, ja, doncs el trekking no es gaire apte, bé, mes que trekking es escalada i de la dura, deu ni do, aqui si que puc dir un cop i mai mes, almenys amb la motxilla! Chao, tornem cap a Cusco, descansem una mica i deixem aquesta meravellosa ciutat i també dic adéu al altiplà, després de dies i dies, baixem a propet del mar on respirar no costa tant esforç, o si, degut al encostipat que portava que amb els dies va degenerar amb sinusitis.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Allà al carreró de la Resbalosa vaig estar al hostal Samana Pata, amb el Carlos, el seu propietari ben enrollat i que no tenia cap problema a l'hora d'explicar-te com anar cap a algún lloc com tampoc per anar a fer algunes birres.
A Cusco i als voltants tens infinitats de coses a fer. Per començar, una passejada per la ciutat, la qual te molt a oferir, palaus, cases, catedrals, esglésies, antics murs inques, i buff moltes coses que et poden mantenir ocupat per molts dies. Ara, una cosa es clara, i es que es super turístic, el que suposa també una molestia per molts turistes, i es que els peruans, sense generalitzar, però si que una gran quantitat, només estan disposats a enganyar-te, el que fa que a vegades t'emprenyis o que perdis la paciència quan veus tant clamorosament que t'intenten enganyar, una gran taca per aquesta societat.
Entre passeig i passeig, doncs Eto'o, Messi, Iniesta i companyia, si senyor, estic parlant de la tercera Champions guanyada amb molta superioritat sobre el Manchester anglès, ufff, ja fa massa temps que veig el Barça des de països ben llunyans, però en fi, aquest any ha estat impressionant, el triplet, del que m'he perdut la final de Copa, a Copacabana, el partit de tornada contra el Chelsea a Rurrenabaque i el partit contra el Madrid, que el vaig seguir per ràdio des de La Paz, així que quan torni cap allà tindre que fer un bon repàs de la temporada, bé suposo que l'Edgar em podrà explicar sobre la eufòria barcelonista.
Al voltant de Cusco, també pots veure interessants pobles on va quedar ben reflexada la cultura Inca, ja que alguns dels llocs no van ser destrossats del tot per Pizarro i companyia, parlo de llocs tant bonics com Pisac, Moray, Ollantaybambo, Chinchero o la interessant visita a les Salines de Maras, que en certa manera em va recordar a les curtiduries del Marroc amb tot de diferents colors. Ara, si hi ha un lloc que passi per sobre de tots, aquest es indubtablament el archiconocido, Machu Picchu, al costadet del megaturístic poble d'Aguascalientes, però, sius plau, si hi aneu no passeu la visita per alt, és sencillament impressionant, encara que un encostipat bastant potent em va arruïnar una mica la visita, perquè vaig patir bastant.
A Aguascalientes vaig arribar després de passar per Santa Teresa i Santa Maria i pujar caminant per la via des de la Hidroelectrica. Un cop allà, moment per comprar el tiquet i fer servir el carnet d'estudiant i al matí següent a les 4 del matí cap amunt, per poder accedir al Huayna Picchu, muntanya que queda en front de les runes, tant present en qualsevol fotografia que vegis de la zona, i que tot i ser durillu també val molt la pena. La resta de la visita doncs impressionant, mes que per les runes, m'atreviria a dir que per tot el voltant, d'una bellesa excepcional. I una gran qüestió, ¿ perquè van anar a construïr aquella ciutat allà dalt? per mi, ben clara " aquests inques estaven ben boixos, només construien coses a les alçades. Bons pulmons debien de tenir".
De tornada a Cusco, vaig retrobarme amb el Huriol i va ser moment per prepara el trekking al Choquequirau, juju, quines compres vam fer tant divertides després de les birres amb el Carlos. Maleït dia quan vam decidir anar aquí, bé tampoc estava malament, però es que eren 6000m de desnivell acumulat en només 50km, el que vol dir molta pujada i molta baixada i qüasi bé res de plà, toma ya, ens vam cansar bastant, però la visita a les runes s'graeixen, i es que al contrari de Machu Picchu, aquí estàs sol, i es clar, la tranquilitat es una de les coses que mes s'agraeix quan visites un lloc d'aquests, i pots estar unes horetes sense res mes que escoltar la teva respiració, i ja podíem estar tranquils, ja, doncs el trekking no es gaire apte, bé, mes que trekking es escalada i de la dura, deu ni do, aqui si que puc dir un cop i mai mes, almenys amb la motxilla! Chao, tornem cap a Cusco, descansem una mica i deixem aquesta meravellosa ciutat i també dic adéu al altiplà, després de dies i dies, baixem a propet del mar on respirar no costa tant esforç, o si, degut al encostipat que portava que amb els dies va degenerar amb sinusitis.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Tuesday, June 9, 2009
Cuzco/Qosqo Pre-i (Perú), 31/Maig, Uri
Bé, aquesta segona visita a Cuzco ha tingut dues parts. La primera és la part "pre-i". Que podria ser pre-inca, però no. Perquè és "pre - Truyols i Adrian i Alex".
Té varies coses espectaculars. El primer que atrau la vista són els edificis colonials, pintats de blanc i colors alegres, amb molts balcons de fusta decorada amb gran elegancia, alçats sobre els impressionants murs de l'antigua ciutat inca, fets en forma de trencaclosques amb grans pedres, sovint polides i amb una lleugera inclinació cap a l'interior de les construccions, per resistir millor els terratrèmols. També és molt bonica la vista dels eterns sostres de teules vermelles, que es pot observar des de qualsevol dels carrers que suaument s'eleven al voltand de la ciutat, com qui segueix veritablement el camí des del melic fins a la panxa. I bonic i curiós, va ser topar-me amb el Marcel i el Jasper, que havia conegut a Santa Cruz. I és que al llarg del viatge, ja m'ha passat unes quantes vegades.
Cusco/Qosqo
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfkParlar de època pre-inca a Cuzco no té sentit, ja que careix pràcticament d'història abans dels inques. I fins i tot en època Inca, no es va tornar important fins que Pachacutec, a mitjans del s.XIII va decidir considerar-la el "melic" de l'imperi inca, i del món. I fixat el què va fer aquest home! Perquè amb la de turistes que hi ha, es podria considerar el "melic" gringo de Sud Amèrica!
Bé, doncs això, que en la topada casual a Arequipa amb el Trulli, l'Adrian i l'Alex, vam acordar que aquí ens veuríem. Després que ells visitessin Machu Picchu, és clar. I mentrestant, jo hem vaig entretenir per la ciutat.És bonica de veritat, i espectacularment ben conservada. Es nota la pluja continua de "nebots del tío Sam".
Té varies coses espectaculars. El primer que atrau la vista són els edificis colonials, pintats de blanc i colors alegres, amb molts balcons de fusta decorada amb gran elegancia, alçats sobre els impressionants murs de l'antigua ciutat inca, fets en forma de trencaclosques amb grans pedres, sovint polides i amb una lleugera inclinació cap a l'interior de les construccions, per resistir millor els terratrèmols. També és molt bonica la vista dels eterns sostres de teules vermelles, que es pot observar des de qualsevol dels carrers que suaument s'eleven al voltand de la ciutat, com qui segueix veritablement el camí des del melic fins a la panxa. I bonic i curiós, va ser topar-me amb el Marcel i el Jasper, que havia conegut a Santa Cruz. I és que al llarg del viatge, ja m'ha passat unes quantes vegades.
Cusco/Qosqo
Pisac i inici de la vall sagrada dels incasMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Moray, laboratori agrícola inca
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ben a prop hi ha les Salinas de Maras, que funcionen des d'anys encestral. Bàsicament inunden "bassetes" amb aigua que prové salada de l'interior de les montanyes, i la deixen evaporar, en un cicle seguit de 20 o 30 dies. Llavors retiren tota la sal acumulada (Clorur de Sodi, NaCl, si recordo bé), i repeteixen el cicle. Fins que arriba el cicle de pluges, en que no hi ha manera d'aconseguir la concentració adequada. La major part de la gent, ho té com un complement a l'agricultura, encara que hi ha algunes famílies, amb unes 40 basses, que aconsegueixen viure d'aixó.
M'ho va explicar un noi que estava ajudant allà a el seu pare, tot caminant de tornada cap a Maras, ja que el sol es començava a pondre, i tocava tornar a Cusco.
M'ho va explicar un noi que estava ajudant allà a el seu pare, tot caminant de tornada cap a Maras, ja que el sol es començava a pondre, i tocava tornar a Cusco.
Salinas de Maras
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ja sol, caminant fins a la parada del bus per la vall tot seguint el riu, vaig quedar de nou impresionat per la magestuositat de la vall, i el color que el sol impregna sobre tot el voltant. Em va semblar entendre perquè els inques van considerar la vall com a sagrada i el sol com el més gran dels déus. I em va invair la sensació de que, qualsevol capaç de dominar aquelles montanyes, també seria capaç de dominar el món. Bé, tots els mortals, inques i no inques, ens equivoquem, tard o d'hora.
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ja sol, caminant fins a la parada del bus per la vall tot seguint el riu, vaig quedar de nou impresionat per la magestuositat de la vall, i el color que el sol impregna sobre tot el voltant. Em va semblar entendre perquè els inques van considerar la vall com a sagrada i el sol com el més gran dels déus. I em va invair la sensació de que, qualsevol capaç de dominar aquelles montanyes, també seria capaç de dominar el món. Bé, tots els mortals, inques i no inques, ens equivoquem, tard o d'hora.
I bé, així va arribar el día en que el Trulli, l'Adrian i l'Alex tornaven de Machu Picchu, i per tant, me'l vaig prendre amb calma, tornant a passejar per la ciutat, descobrint nous carrers i tornant a gaudir del bonic barri de Sant Blas.
Subscribe to:
Posts (Atom)
