Bé després de passar algun dia per Puerto Natales, vam encaminar-nos a la ciutat continental (correcció) mes Austral del món, Punta Arenas, més avall queda la Isla de Navarino, pero bé, només hi ha Navarinos. Doncs aquí vam tenir la sort de caure al hostal del Mauricio, on hem passat forces dies, pero que encara que no hem fet res d'especial, han estat molt bé, doncs hem conegut un munt de gent, vam fer una mica de jefes de l'alberg per algún moment, dies per fer asados, tristament acomiadar-nos de las bicicletes per enviar-les de tornada a casa, i en definitiva descansar uns dies i estar relaxats sense fer gaire cosa més que petits volts per la ciutat, o sortir a corre una estona, o fer una mica de kayak per el estret de Magallanes.
Bé, a partir d'aquí, toca volar, cap a Santiago, la capital d'aquest país tan llarg, i comensar un viatge nou, sense bicicletes i amb les petites motxilles a l'esquena, pero que encara esperem que durin forsa temps.
Apala fins a la propera.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Thursday, February 19, 2009
Wednesday, February 18, 2009
Torres del Paine i Puerto Natales 02/02/09 al 10/02/09 Uri & Trulli:
Ueueue, després d'estar només uns dies per territori Argentí ens vam tornar a adentrar a terres Xilenes, a la Patagonia Xilena, i la XIIà regió de Magallanes, per anar a veure uns dels parcs naturals més famosos que existeixen per el continent sudamericà. Després de passar un parell de dies per Puerto Natales per fer les respectives compres i deixar les bicicletes a casa de la dona on ens hospedavem, vam dirigir els nostres pasos cap al Parc.
Només arribar la primera clavada, l'entrada del parc es de 15000 per guiris i 4000 per xilens. Un cop passada l'entrada, vam començar a caminar fent el circuit llarg, que càlculavem que ens portaria 7 dies, així que a les nostres motxilles estava lo bàsic per subsistir durant tots aquests dies, uns 14-15 Kg.
Els primers quilòmetres del circuit gran al revés, son una mica aborridots, doncs es pasa per tot una zona del parc que va ser cremada i la veritat es que no es gaire maca. Ja amb l'estona la cosa va anar millorant i vam arribar a llocs de més bellesa. Vam dinar al refugi Serón i a la tarda vam continuar cap a Dickson, on ja vam veure tota la massa de roques de les gran muntanyes per la part del darrera. Per allà al mig del camí vam passar la nit, rodejats d'una gran quantitat de mosquits assesins que feien molt complicada la vida fora de la tenda.
Al dia següent vam proseguir per la vall fins a Dickson i vam continuar fins a passar els Campamento los Perros, i es que el circuits per allà estan molt ben habilitats per fer caminates al dis d'entre 12 i 16 km, perquè l'afluencia de gent es bastant gran i al ser apte per tanta gent, vol dir que la gent tampoc va gaire preparada, així que han d'habilitar forces descansos per tota la penya. Aquesta segona nit també vam dormir a mig camí del pas John Gardner, poder la pujada més dura de tot el parc.
Al dia següent en mig d'una fina pluja vam passar el pas, i la veritat es que va ser ben espectecular perque et queda tota la llengua de gel del glaciar Grey a sota els peus, i veure la gran massa de gel per sota teu, impressiona bastant. Tot aquell sector del parc poder es el mes bonic, tant per les vistes, com per el camí per en mig de senderons i tot d'escales amunt i avall que fan el camí força entretingut. Ja de tarda vam arribar a un campament, el Paso.
Al dia següent començavem la part del circuit anomenda W, i la que fa mes gent, i la veritat es que es nota, perquè de cop, l'increment de gent es considerable, però el parc continua amb la seva bellesa, fins arribar a Pehoé on ja es te unes vistes dels pics del Paine per la frontal i sorpren les diferents tonalitats de les roques. Aquell dia vam arribar fins el fred campament Italiano, on vam passar dos nits gelides, ja que queda al costat del glaciar, i el fred es molt heavy. Allà vam pujar al Valle del Francés, pero la putada va ser que ens va tocar molt mal dia i la veritat es que no s'observaba gaire cosa, pero en fin, son les coses que tenen les muntanyes i més per aquí la Patagonia.
Ja els dos últims dies, vam encaminar els nostres passos fins la Hosteria las Torres des d'on vam pujar a la base de las Torres on vam tenir un chance de 5 minuts per veure una mica les especteculars 3 torres, perquè la boira i la neu van fer que ens moguessim ràpid de la zona, buff quin fred, mentre a la vall picava un sol bastant potent, i es que aqui, el clima te aixo, quan fa fred es la ostia i quan pica el sol, al no haver-hi la capa d'ozó, et destrossa.
Ja al setè dia, vam sortir del parc havent donant la volta completa, on si es te temps, et dona una millor coneixença, i també val a dir que els dos primers dies fent el circuit gran, es molt mes tranquil, ja que tampoc el fa molta gent, la gran majoria xilens.
El parc es apte per molta gent i si estas per la zona val ben ve una visita, però si que es veritat que ja no ens va sorpendre gaire, ja que després de fer tota la carretera austral i portar mes dos mesos per mig de naturalesa, poder si que un si va acostumant, jeje, així que tindrem que anar pensant en un canvi. Bé, la cosa es que vam tornar a Puerto Natales, on vam tornar al hospedaje a on havíem estat i vam descansar dos dies mes, ja pensant en anar fins a la ciutat més Austral del món, Punta Arenas.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Només arribar la primera clavada, l'entrada del parc es de 15000 per guiris i 4000 per xilens. Un cop passada l'entrada, vam començar a caminar fent el circuit llarg, que càlculavem que ens portaria 7 dies, així que a les nostres motxilles estava lo bàsic per subsistir durant tots aquests dies, uns 14-15 Kg.
Els primers quilòmetres del circuit gran al revés, son una mica aborridots, doncs es pasa per tot una zona del parc que va ser cremada i la veritat es que no es gaire maca. Ja amb l'estona la cosa va anar millorant i vam arribar a llocs de més bellesa. Vam dinar al refugi Serón i a la tarda vam continuar cap a Dickson, on ja vam veure tota la massa de roques de les gran muntanyes per la part del darrera. Per allà al mig del camí vam passar la nit, rodejats d'una gran quantitat de mosquits assesins que feien molt complicada la vida fora de la tenda.
Al dia següent vam proseguir per la vall fins a Dickson i vam continuar fins a passar els Campamento los Perros, i es que el circuits per allà estan molt ben habilitats per fer caminates al dis d'entre 12 i 16 km, perquè l'afluencia de gent es bastant gran i al ser apte per tanta gent, vol dir que la gent tampoc va gaire preparada, així que han d'habilitar forces descansos per tota la penya. Aquesta segona nit també vam dormir a mig camí del pas John Gardner, poder la pujada més dura de tot el parc.
Al dia següent en mig d'una fina pluja vam passar el pas, i la veritat es que va ser ben espectecular perque et queda tota la llengua de gel del glaciar Grey a sota els peus, i veure la gran massa de gel per sota teu, impressiona bastant. Tot aquell sector del parc poder es el mes bonic, tant per les vistes, com per el camí per en mig de senderons i tot d'escales amunt i avall que fan el camí força entretingut. Ja de tarda vam arribar a un campament, el Paso.
Al dia següent començavem la part del circuit anomenda W, i la que fa mes gent, i la veritat es que es nota, perquè de cop, l'increment de gent es considerable, però el parc continua amb la seva bellesa, fins arribar a Pehoé on ja es te unes vistes dels pics del Paine per la frontal i sorpren les diferents tonalitats de les roques. Aquell dia vam arribar fins el fred campament Italiano, on vam passar dos nits gelides, ja que queda al costat del glaciar, i el fred es molt heavy. Allà vam pujar al Valle del Francés, pero la putada va ser que ens va tocar molt mal dia i la veritat es que no s'observaba gaire cosa, pero en fin, son les coses que tenen les muntanyes i més per aquí la Patagonia.
Ja els dos últims dies, vam encaminar els nostres passos fins la Hosteria las Torres des d'on vam pujar a la base de las Torres on vam tenir un chance de 5 minuts per veure una mica les especteculars 3 torres, perquè la boira i la neu van fer que ens moguessim ràpid de la zona, buff quin fred, mentre a la vall picava un sol bastant potent, i es que aqui, el clima te aixo, quan fa fred es la ostia i quan pica el sol, al no haver-hi la capa d'ozó, et destrossa.
Ja al setè dia, vam sortir del parc havent donant la volta completa, on si es te temps, et dona una millor coneixença, i també val a dir que els dos primers dies fent el circuit gran, es molt mes tranquil, ja que tampoc el fa molta gent, la gran majoria xilens.
El parc es apte per molta gent i si estas per la zona val ben ve una visita, però si que es veritat que ja no ens va sorpendre gaire, ja que després de fer tota la carretera austral i portar mes dos mesos per mig de naturalesa, poder si que un si va acostumant, jeje, així que tindrem que anar pensant en un canvi. Bé, la cosa es que vam tornar a Puerto Natales, on vam tornar al hospedaje a on havíem estat i vam descansar dos dies mes, ja pensant en anar fins a la ciutat més Austral del món, Punta Arenas.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Tuesday, February 17, 2009
El Calafate i Perito Moreno 29/01/09 al 02/02/09
Després de passar uns dies caminant per El Chalten, vam dirigir els nostres passos cap el Calafate, ciutat no gaire important si no fos per que te el glaciar més important del món al seu costat, el Perito Moreno.
Vam sortir pedalant del Chalten per uns 90 Km, amb un vent favorable que ens empenyia a mes de 30 km/h, fins que vam arribar a la ruta 40 i tot aquest vent es va girar en contra, total, quasi bé impossible pedalar, així que vam fer servir el nostre dit i un camioner ens va portar comodament fins el Calafate, tot observant el paisatge que passa del verd de la carretera austral al árid del costat argentí.
Per el Calafate no hi ha gaire a fer, així que vam arreglar les coses per anar a veure el glaciar, vam llogar un cotxe amb un noi alemany i dos noies israelianes per compartir gastos, i vam sortir com a les 5 de la matinada per tal de no pagar el peatge d'uns 12 euros que et cobren per accedir. Ho vam aconseguir i en una hora ja erem davant de l'espectecular llengua blanca del Perito, on poder el mes espectecular, son els sorolls dels constants trencaments que es van produint, així com els desprediments que es veuen a les parets del davant. Es una mes que interessant visita, i tot i ser el mes famós, la veritat es que si que te una certa diferencia amb tots els altres que havíem vist. Alla vam passar tot el dia, esmorzant, dinant, fent cafes i un llarg etc... amb el Simon, el noi alemany que també anava en bici, en canvi les israelianes, mes fiesteras ellas, es van passar el matí dormint al cotxe.
Doncs alla, poca cosa més, que vam passar tres bons dies a l'alberg Che Lagarto, al mateix alberg on vam estar a Buenos Aires i on coneixiem a gran part de l'staff.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Vam sortir pedalant del Chalten per uns 90 Km, amb un vent favorable que ens empenyia a mes de 30 km/h, fins que vam arribar a la ruta 40 i tot aquest vent es va girar en contra, total, quasi bé impossible pedalar, així que vam fer servir el nostre dit i un camioner ens va portar comodament fins el Calafate, tot observant el paisatge que passa del verd de la carretera austral al árid del costat argentí.
Per el Calafate no hi ha gaire a fer, així que vam arreglar les coses per anar a veure el glaciar, vam llogar un cotxe amb un noi alemany i dos noies israelianes per compartir gastos, i vam sortir com a les 5 de la matinada per tal de no pagar el peatge d'uns 12 euros que et cobren per accedir. Ho vam aconseguir i en una hora ja erem davant de l'espectecular llengua blanca del Perito, on poder el mes espectecular, son els sorolls dels constants trencaments que es van produint, així com els desprediments que es veuen a les parets del davant. Es una mes que interessant visita, i tot i ser el mes famós, la veritat es que si que te una certa diferencia amb tots els altres que havíem vist. Alla vam passar tot el dia, esmorzant, dinant, fent cafes i un llarg etc... amb el Simon, el noi alemany que també anava en bici, en canvi les israelianes, mes fiesteras ellas, es van passar el matí dormint al cotxe.
Doncs alla, poca cosa més, que vam passar tres bons dies a l'alberg Che Lagarto, al mateix alberg on vam estar a Buenos Aires i on coneixiem a gran part de l'staff.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Monday, February 16, 2009
El Chalten 25/01/09 al 29/01/09 Uri & Trulli:
Després de creuar tota la carretera austral xilena, vam tornar a Argentina després de creuar els dos llacs que separen aquesta regió que encara continua estant en disputa entre els dos països.
Només arribar a la part Argentina ja ens vam donar compte de que els vents a la part Argentina serien un problema i es que la connexió entre la laguna del desierto i el petit poble del Chalten era d'uns 40 km, però feia un vent que no haviem tingut fins aquell dia.
El proper destí era El Chalten, poble bastant conegut a dins Argentina per ser la cuna de la muntana Fitz Roy, uns pics bastant especteculars però bastants dificils de veure ja que la climatologia en aquella zona es bastant dolenta i es que segons deien alguns guies de la zona, només es possible veurel's uns 20% de l'any i es que els núvols sembla que estiguin fixats en aquella zona.
Només tornar a Argentina ja vam notar que el turisme era molt mes present, i es que després de venir de la carretera austral, aquell poble semblava la selva, turistes per tot arreu, arribats allà per fer alguns dels trekkings que existeixen a la zona i que son bastant accessibles per tota classe de persones. El poble en si, no te res, es una mena de poble artificial creat per donar cabuda a tot el turisme que arriba per tal de veure les muntanyes i en que la gran majoria son albergs i coses d'aquestes.
Nosaltres vam fer tres caminates que hi ha per la zona, però bé, després de fer-les totes, tampoc es que sigui res espectacular la zona, que cullons, els Pirineus son mes macos, i el clima molt millor, no com la merda de vent que no deixa de bufar sempre, i que es converteix en una autèntic mal de cap, això que estiu, doncs tela quin estiu.
Això si, als Argentins no se'ls hi pot fer aire cas, i es que la gran majoria et venen el país com si tot el millor estigués en el seu país, en aquest sentit no són gaire humils, almenys els xilens t'expliquen les coses i el que et pots trobar i llavors decideixes si veureu o no, en canvi els Argentins et diuen que cada cosa del seu país es una meravella, mmmmmmmmm, son massa accelerats.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Només arribar a la part Argentina ja ens vam donar compte de que els vents a la part Argentina serien un problema i es que la connexió entre la laguna del desierto i el petit poble del Chalten era d'uns 40 km, però feia un vent que no haviem tingut fins aquell dia.
El proper destí era El Chalten, poble bastant conegut a dins Argentina per ser la cuna de la muntana Fitz Roy, uns pics bastant especteculars però bastants dificils de veure ja que la climatologia en aquella zona es bastant dolenta i es que segons deien alguns guies de la zona, només es possible veurel's uns 20% de l'any i es que els núvols sembla que estiguin fixats en aquella zona.
Només tornar a Argentina ja vam notar que el turisme era molt mes present, i es que després de venir de la carretera austral, aquell poble semblava la selva, turistes per tot arreu, arribats allà per fer alguns dels trekkings que existeixen a la zona i que son bastant accessibles per tota classe de persones. El poble en si, no te res, es una mena de poble artificial creat per donar cabuda a tot el turisme que arriba per tal de veure les muntanyes i en que la gran majoria son albergs i coses d'aquestes.
Nosaltres vam fer tres caminates que hi ha per la zona, però bé, després de fer-les totes, tampoc es que sigui res espectacular la zona, que cullons, els Pirineus son mes macos, i el clima molt millor, no com la merda de vent que no deixa de bufar sempre, i que es converteix en una autèntic mal de cap, això que estiu, doncs tela quin estiu.
Això si, als Argentins no se'ls hi pot fer aire cas, i es que la gran majoria et venen el país com si tot el millor estigués en el seu país, en aquest sentit no són gaire humils, almenys els xilens t'expliquen les coses i el que et pots trobar i llavors decideixes si veureu o no, en canvi els Argentins et diuen que cada cosa del seu país es una meravella, mmmmmmmmm, son massa accelerats.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Sunday, February 15, 2009
Carretera Austral 04/01/09 al 24/01/09 Uri & Trulli:
1200 Kms que et retornen al passat, poblets increïbles i paisatges totalment verges!!
Vint dies sobre la bicicleta donen per molt, la velocitat de tortugueta dins d'una carretera tant llarga donen molt per observar.
Després de desembarcar del ferry a Chaiten poble que va engullir un volcà a principis del 2008, vam començar el nostre particular viatge cap al sud, en el que creuariem tota la carretera, que en el seu dia van començar sota la dictadura de Pinochet, per conectar tot el sud d'aquest llarg país i en el que l'últim tram que conecta Villa O'higgins, va ser acabat només fa 10 anys, al 1999, fins llavors, els habitants d'allà només podien accedir per aire o per mitjà de barca des d'Argentina.
La carretera, en lo que a naturalesa es refereix, es increible, i es que a cada quilometre que passa, l'espectacle natural no et deixa de sorprendre, n'hi ha per tots els gustos, des de llacs, cascades, glaciars, boscos de tot tipus, muntanyes nevades, així com tot tipus de carretera, ja que en alguns trams la carretera esta fatal i mantenir-te de peu amb una bici de mes de 30kg es fa bastant complicat, però bé, sembla a ser que això en pocs anys s'acabarà ja que tenen plans de pavimentar-la tota en pocs anys.
Que a dir dels poblets i la seva gent, la capital es Coyahique, que ja de per si no es gaire gran, però es que tota la resta son super petits i la seva gent sempre et rep amb els braços oberts. La veritat es que son pobles on el temps sembla no pasar, i es que alguns no tenen mes de 50 o 100 habitants. El que s'emporta la palma de pobles pintorescos, es se'ns dubte, Caleta Tortel, un poble enclavat fora la ruta Austral, on no hi ha carrers, o si que ni ha, pero son pasarelas de fusta que connecten tot el poble, i on els taxis son barquetes que et porten d'un costat al altre.
Durant el nostre trajecte per la carretera ens vam creuar amb forces ciclistes, i es que es bastant frequentada per la gent cicloturista i es que no hi ha color entre baixar per Argentina o baixar per Chile, ja que Argentina es estepa mentre que la part Chilena es tot això que expliquem aquí, o sigui, una gran diferencia.
Una de les coses que ens van sorprendre més, es tota la gran quantitat de glaciars que et trobes en ruta i es que n'hi ha pinyo, ni ha de tot tipus i tots colors, jeje, generalment blancs, però son increïbles. Un altre factor a tenir en compte, es la climatologia, i es que te cagas el que varia, vam tenir dies tot, des de sol de justicia, a ventades amb aigua i fred de la ostia, com l'últim dia que vam tinguer que pedalar 7 hores sota la pluja per un dels trams mes macos de tota la carretera, perque, en fi, voliem parar però tampoc hi havia cap bon lloc per arribar a passar la nit.
Ja per sortir d'allà, la cosa es torna també enrevesada, i es que per conectar amb Argentina, només es possible amb bicicleta o a peu, ja que s'ha de creuar dos llacs i la connexió entre ells es fa per mitjà d'un camí de 22 km, on 15 km son xilens i es troben en força bon estat i els 7 següents son Argentins i per anar en bicicleta son un gran mal de cap, però en fi, això t'ho trobes sobre la marxa.
Bé, en definitiva molt mes que una carretera, i on una visita es molt més que recomanable, encara que si no es amb el teu propi transport, moure't per allà es fa bastant complicat.
Vint dies sobre la bicicleta donen per molt, la velocitat de tortugueta dins d'una carretera tant llarga donen molt per observar.
Després de desembarcar del ferry a Chaiten poble que va engullir un volcà a principis del 2008, vam començar el nostre particular viatge cap al sud, en el que creuariem tota la carretera, que en el seu dia van començar sota la dictadura de Pinochet, per conectar tot el sud d'aquest llarg país i en el que l'últim tram que conecta Villa O'higgins, va ser acabat només fa 10 anys, al 1999, fins llavors, els habitants d'allà només podien accedir per aire o per mitjà de barca des d'Argentina.
La carretera, en lo que a naturalesa es refereix, es increible, i es que a cada quilometre que passa, l'espectacle natural no et deixa de sorprendre, n'hi ha per tots els gustos, des de llacs, cascades, glaciars, boscos de tot tipus, muntanyes nevades, així com tot tipus de carretera, ja que en alguns trams la carretera esta fatal i mantenir-te de peu amb una bici de mes de 30kg es fa bastant complicat, però bé, sembla a ser que això en pocs anys s'acabarà ja que tenen plans de pavimentar-la tota en pocs anys.
Que a dir dels poblets i la seva gent, la capital es Coyahique, que ja de per si no es gaire gran, però es que tota la resta son super petits i la seva gent sempre et rep amb els braços oberts. La veritat es que son pobles on el temps sembla no pasar, i es que alguns no tenen mes de 50 o 100 habitants. El que s'emporta la palma de pobles pintorescos, es se'ns dubte, Caleta Tortel, un poble enclavat fora la ruta Austral, on no hi ha carrers, o si que ni ha, pero son pasarelas de fusta que connecten tot el poble, i on els taxis son barquetes que et porten d'un costat al altre.
Durant el nostre trajecte per la carretera ens vam creuar amb forces ciclistes, i es que es bastant frequentada per la gent cicloturista i es que no hi ha color entre baixar per Argentina o baixar per Chile, ja que Argentina es estepa mentre que la part Chilena es tot això que expliquem aquí, o sigui, una gran diferencia.
Una de les coses que ens van sorprendre més, es tota la gran quantitat de glaciars que et trobes en ruta i es que n'hi ha pinyo, ni ha de tot tipus i tots colors, jeje, generalment blancs, però son increïbles. Un altre factor a tenir en compte, es la climatologia, i es que te cagas el que varia, vam tenir dies tot, des de sol de justicia, a ventades amb aigua i fred de la ostia, com l'últim dia que vam tinguer que pedalar 7 hores sota la pluja per un dels trams mes macos de tota la carretera, perque, en fi, voliem parar però tampoc hi havia cap bon lloc per arribar a passar la nit.
Ja per sortir d'allà, la cosa es torna també enrevesada, i es que per conectar amb Argentina, només es possible amb bicicleta o a peu, ja que s'ha de creuar dos llacs i la connexió entre ells es fa per mitjà d'un camí de 22 km, on 15 km son xilens i es troben en força bon estat i els 7 següents son Argentins i per anar en bicicleta son un gran mal de cap, però en fi, això t'ho trobes sobre la marxa.
Bé, en definitiva molt mes que una carretera, i on una visita es molt més que recomanable, encara que si no es amb el teu propi transport, moure't per allà es fa bastant complicat.
Fotos-Photos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Wednesday, February 11, 2009
Canvis operacionals, Trulli & Uri, 11 Feb 09:
Hola passarells, després de molt de temps tornem a les andades, perque estem una mica lazys, i amb aixo de les connexions d'internet per aquí al sud que foten bastant de cagaleni i que son bastant carotes, feia molt de temps que no escriviem res de res.
A hores d'ara ens trobem bastant lluny de la ultima actualització de Puerto Montt , ja fa mes d'un mes que vam passar per allà i llargs trams hem recorregut.
A partir d'ara penjarem les fotos a la seguent direcció:
http://picasaweb.google.com/truyolsfk
així allà es més fàcil recopilar-les totes i aquí al blog explicar una mica dels llocs per on anem passant, que ja n'han estat forces.
Com alguns ja sabreu, d'aquí una setmaneta arribarem al final de Chile pel Sud, a Punta Arenas, bé queda un petit reducte a la illa de Navarino, pero en fi, es massa petit, que els bombin, que fot molt de fred i vent. Bé un cop allà, volem enviar les bicicletes via mar cap a Catalonia i continuar a peu, bus, cotxe, dit etc cap al nord. Ja tenim vols, l'uri vola el 17 d'aquest mes i jo el 19, fins a Santiago, a on ja veurem quins nous camins empendrem a partir d'allà, però ja us explicarem quan arribem cap allà.
Doncs res, ja començare a escriure mes endavant, si es que no ho he fet ja, no més, que estic cansadot i estic buscant la manera de posar el tolillo i la sonia al facebook, jeje, ho dic per tindrel's d'amics i aixi superar al jambe o al max, i es que n'hes de maco tenir amics virtuals amb qui dificilment et creuarias gaires paraules.
Apala chao.
A hores d'ara ens trobem bastant lluny de la ultima actualització de Puerto Montt , ja fa mes d'un mes que vam passar per allà i llargs trams hem recorregut.
A partir d'ara penjarem les fotos a la seguent direcció:
http://picasaweb.google.com/truyolsfk
així allà es més fàcil recopilar-les totes i aquí al blog explicar una mica dels llocs per on anem passant, que ja n'han estat forces.
Com alguns ja sabreu, d'aquí una setmaneta arribarem al final de Chile pel Sud, a Punta Arenas, bé queda un petit reducte a la illa de Navarino, pero en fi, es massa petit, que els bombin, que fot molt de fred i vent. Bé un cop allà, volem enviar les bicicletes via mar cap a Catalonia i continuar a peu, bus, cotxe, dit etc cap al nord. Ja tenim vols, l'uri vola el 17 d'aquest mes i jo el 19, fins a Santiago, a on ja veurem quins nous camins empendrem a partir d'allà, però ja us explicarem quan arribem cap allà.
Doncs res, ja començare a escriure mes endavant, si es que no ho he fet ja, no més, que estic cansadot i estic buscant la manera de posar el tolillo i la sonia al facebook, jeje, ho dic per tindrel's d'amics i aixi superar al jambe o al max, i es que n'hes de maco tenir amics virtuals amb qui dificilment et creuarias gaires paraules.
Apala chao.
Subscribe to:
Posts (Atom)
