Aquí huele a petroleo mas que azufre, mr. danger o porque no te callas, o moltes mes que han fet tant famòs al líder del Partit Socialista Unificat de Venezuela, si senyor, ell Hugo Chavez Frias, i es que Venezuela es casi mes conegut per ell i per la seva política antiimperialista, anticapitalista i de caire marxista-leninista encara que vist des de fora sembla mes stalinista, que no pas per les coses que te a oferir el país a la gent que el va a visitar, i es que amb l'or negre que tenen, la veritat es que no es preocupen gaire per el turisme, tot i que últimament sembla ser que hi comença a arribar mes gent, però tot i així molt inferior a països com Bolivia o Perú on es concentra un gran nombre de turisme, però anem pas a pas i a veure que depara tot això.
Doncs procedent de la frontera per la Guajira i per Maicao vaig entrar i només amb poques hores ja vaig poder comprovar algunes coses, la primera la corrupció de la policia, doncs per 6 o 7€ van deixar entrar al país a un noi de Colombia que entrava d'il·legal i sense papers, la segona, va ser si mes no, mes xocant, es molt més barat un litre de benzina que un litre d'aigua embotellada, la benzina al voltant de 1 centim/litre l'aigua vora els 40 centims/litre, brutal, la mes barata del mon, així com brutal els motors enormes que consumeixen 30 o 40 o ves a saber quans litres al 100 i que per molt petroli que tinguin i per molt barat que sigui, fan una penosa destrucció de recursos i un mal mediambiental terrible, i tercera, el putu canvi de moneda, el mercat negre i totes aquestes vaines, ja que hi ha un terrible control de totes les divises extrangeres i els venezolans només poden obtenir una quantitat petita de divisa extranjera al any, el que ha creat un mercat paral·lel, vamos que el canvi real estava 1 a 3 i al carrer esta com 1 a 9 o 10, i la vida es paga amb el valor del mercat negre, es a dir, que si vens amb canvi normal, tot esta al triple de car, vamos un menu que val de 3 o 4€, pot saltar als 12€, mes car que Europa i val a dir que m'he trobat a molta gent que no ho sabia i el viatge li surt per un ull de la cara.
Doncs per Venezuela sóc, després de deixar enrera la calor de Maracaibo, vaig acabar a Coro per l'endemà trobar-me amb el Max a Caracas que venia a disfrutar d'unes tres setmanes de vacances. Allà Coro vaig conèixer un murcià, dos catalanes i una guatamalteca i amb ells vaig passar una agradable nit, tot bebent birres polar, parlant de la vida i finalitzant amb unos rojos del copon que em van explicar la vida de pe a pa de Simon Bolívar i es van despedir amb una frase molt típica per aquests viaranys, Socialismo, Patria O Muerte, Venceremos, si si, això em sona de Cuba, i es que la gent en certa manera te un aire a cubano per aquella part de la costa. L'endemà allà mateix a Coro vaig anar amb el Pepe el murciano a fer un vol per un antic camí d'esclaus que els espanyols van utilitzar i la veritat que de la calor de la costa, vas amb cotxe una hora a la muntanya i tot es verd i molt selvàtic. D'allà fins a unes cascades per fer un banyet i de tornada a Coro que demà tocava anar fins a Caracas a rebre el Maximus.
Després d'unes hores amb busetes ben caluroses passant per Maracay i Valencia, vaig arribar a la gran Caracas, capital de Venezuela i ja només a primer cop d'ull molt grisa, deu ser per tot el fumot dels carros. Al arribar al hostal, ja ens vam trobar amb el Max que venia procedent de Barna i amb moltes històries per explicar. A Caracas poca cosa, increïble que una capital de país no tingui o sigui missió impossible trobar una oficina de turisme, així que com pintaven les coses, una volta pel centre, visites incloses al heroi i llibertador Simon Bolivar i una bon dinaret mentre veiem el Chivas-Barça, i doncs res mes, poca gent al carrer i ciutat que ens va semblar ben tristota, encara que per apreciar-ho mes necessitaries un temps a ciutats tant grosses, però a primer cop d'ull, no em va agradar gaire, a sobre la mala experiencia d'una policia ben corrupta que després d'un registre del tot estrany, es van quedar 40 bolivars, vinga sempre ajudant al ciutadà. Anem cap a Ciudad Bolívar.
Un nou bus de nit i ja som amb en Max a Ciudad Bolívar, des d'on fariem les excursions cap al Roraima i el Salt del Angèl. Aquesta ciutat te un agradable centre colonial, com molts d'altres i just al costat passa el Orinoco, uns dels rius mes grans del món, el que fa que hi hagi una humitat brutal i una sensació de calor i xafugor encara pitjor. Allà mateix a la terminal de busos vam arreglar fer uns tours amb Conexion tours, ja que el noi Carlos, molt parlaner, doncs ens va convèncer, així que a la mateixa nit agafavem un nou bus de nit cap a San Francisco de Yuruaní, punt d'inici del Roraima, des d'on un jeep ens va acostar fins a Paraitepui, lloc d'inici de la caminata en si, 6 dies per davant amb un grup de dos catalans de girona i un basc de biscaia, tots ells molt enrotllats i simpàtics i amb els que l'excursió va ser mes entretinguda, a part, el guia, el Luís, molt poc competent i el cuiner Eduard, un pemón del poble que era el portejador, i tot i que a mi no m'agrada portar guies i portejadors quan vas a caminar, aquí l'has d'agafar si o si, ja que des del poble en que començes a caminar, aquesta es la manera de subsistència que tenen per guanyar-se la vida. Pel que fa a la caminata en si, molt, molt, molt interessant i diferent a totes les coses que havia vist fins ara, doncs aquests tepuis "muntanya amb pemon", son super antics, diuen que poder de les primeres formacions muntanyoses de la terra, i que tenen ecosistemes propis i únics, el que fa que sigui una visita del tot interessant i recomanable. Per l'altiplanicie de la muntanya es poden veure llocs força interessants tot i que la l'epoca plujosa deslluia una mica l'espectacle ja que ho be plovia o estava tapadot i només teníem certs moments on les boires coincidien una treva per poder contemplar tota aquella majestuositat. Com deia, per allà dalt pots anar a llocs com la ventana amb grans vistes, el jacuzzi on et pots refrescar ben refrescat o pots fer una caminata ben exigent de no pas 5 hores, si no que mes be 8 o 9, cal dur menjar, el pajaro del Luis no va preveure això, però fins on arribes a una triple frontera amb Guyana, Venezuela i Brasil, ja veus tu allà dalt de tot una frontera, rollu la que existeix a Iguazú amb Paraguai, Brasil i Argentina, es curiós i cansat. Per acampar, tampoc hi ha problema, doncs existeixen els anomenats hotelets on poses la tenda sota d'unes coves que et resguarden del fred i de la pluja, com ja he dit ben present per allà dalt. En fi, una aventurilla ben divertida, però on tens que anar preparat per tot perque pots trobar fred o pluja o fins i tot a prop de Paratepui una calor ben espantosa que et destrossa la pell, sense parlar dels petits mosquits que et foten unes mossegades ben exagerades, jeje, i es que el paradís te un preu a pagar, sempre.
Abans de tornar a Ciudad Bolivar, vam fer un petit vol per el últim poble abans de Brasil, Santa Elena, gràcies tot al descontrol del senyor Luis, cullons i es que una vegada que pagues un tour per despreocuparte una mica, casi bé, ens hauriem d'haver preocupat mes, però bé, val molt la pena fer servir, el "bueno". De tornada a Ciudad Bolivar, descans, doncs després de 6 dies i busos amunt i avall un arriba cansadot, i l'endemà tocava Canaima i el famós Salt del Angel.
Ja hi som, cap a Canaima, una avioneta Cesna, sembla ser que forsa estable, grans vistes de la Sabana i arribada a la pijilla comunitat indigena de Canaima. De nou al grup vascos i catalans, com m'agrada això, després de viatjar durant mesos, es nota que es Agost perque hi ha un munt de gent de la terra. El passeig cap el Salt es fa en barca riu amunt durant unes 4 hores, i el paisatge es molt maco tot rodejat de selva i tepuis per tot arreu, per finalment toparte amb l'espectecular salt d'aigua mes llarg del món 980 metres d'alçada i 807 de caiguda ininterrumpida, grandiós, la veritat es que molt maco, tant com perque et deixessin una estona llarga per contemplar-la i no anar amb les presses i només estar 30 minutets, però en fi, això dels fucking tours es el que te, sempre amb el pito al cul. Un cop vist, tornada al campament, nit en hamaca i l'endemà ben d'hora tornada a Canaima per anar a veure el Salto del Sapo, potser mes xocant que el Salt del Angel, doncs passes per darrera una cascada amb una força inhumana que sembla que t'atraigui cap a ella, i la ventolera que es crea es de la ostia, buff, molt molt divertit. Ja per acabar, tornada de nou amb avioneta mentre el pilot llegia el diari articles de l'inminent posta en marxa de bases nordamericanes en territori colombià, un nou mal de cap per Venezuela, doncs es tot una declaració d'intencions per futurs anys, ja que la quantit de petroli que te el país es un autèntic caramel per l'imperi yankee, així que mes val que es vagin preparant perquè no m'estranyaria pas que ens uns anys les guerres d'orient es trasladessin cap aquí, ja que a part del petroli venezolà, els americans estan ben interessats ens les grans reserves hídriques de tot aquest continent, sobretot del riu Parana-La Plata d'Argentina, l'Amazones a Brasil i l'Orinoco a Venezuela, i es que segons ja he escoltat molt per aquí sudamerica, les guerres futures seran per l'aigua i els E.U.A volen assegurar-se el pastel i el control de l'energia mundial, deu ni do, aquests yankees mai en tenen prou.
I bé per parlar de mes curiositats de Chavez, aquí van algun exemples de com aquest home també se li gira bastant la paella, amb el sentit de que a vegades sembla un nen, perque per exemple, abans el país es deia República de Venezuela i ell el va canviar per República Bolivariana de Venezuela, com no, en honor al gran Bolívar, del que pots trobar fragments de la seva història en els diaris de cada dia. Un altre cosa curiosa, es que abans la bandera tenia set estrelles essent cada una d'aquestes 7 en representació de cada estat, doncs va entrar ell i va crear un nou estat, i ja en son 8, per tant canvi de bandera, ara 8 estrelles. Una, que es una mica mes rídicula, es que a la bandera apareix un cavall i des que es al govern, ja li han canviat la orientació del cap 4 vegades, així que el cavall em penso que ja s'ha tornat boig. Unes altres que en algún altre païs serien acusacions ben greus, es dir, que el president de Colombia per mitjà de grups paramilitars l'han intentat assesinar, que no em costa gaire de creure, ara, la cosa bona es que almenys ho diu, pero serà que diu el que pensa, ho poder pensa bastant abans de parlar, no se, com un diu una cançó de Sabina, hi haura coses que fa bé i altres que no, perque sembla ser que amb els grups indigenes i la gent mes desfavorida, ha sigut com una entrada d'aire fresc i un estímul per seguir lluitant, com ho demostra que a la gent indigena del país els deixen entrar directament als estudis sense fer prova d'ingrès o amb beques bastant importants, o com passa a Canaima, que Chavez els hi va coincidir l'explotació de les terres cobrant el 80% del valor de l'entrada i administrant les terres i decidir ells el que volen, cosa que abans ho feia l'estat, no esta gens malament. Per altre banda també he tingut ocasió de parlar amb gent que te petits negocis i l'entrada de Chavez els hi ha fet molt de mal, per tot lu de la moneda i aquestes coses, i no estic parlant ni molt menys de gent rica, si no gent que amb els anys va anar muntant un negoci i els hi anava força bé, però després de tots els canvis polítics s'han quedat sense qüasi be res. En fi, opinions per tots els gustos i de lo mes diverses, ara, el que esta clar es que ja hi han uns quants països amb aquestes idees i grans amics de Venezuela com Cuba, els de sempre, sempre hi seràn i gent com Xina, Russia, Iràn etc..., bé, anirem seguint cap a on va a parar tot això del Socialisme, patria o mort, jo de moment prefereixo la vida.
Continuem avançant i després de descansar un nou dia a Ciudad Bolivar, vam decidir fer un nou tour, el mes dels tours, i de nou amb el Carlos i la seva agencia, aquest cop a los Llanos a veure animals i es que al Max li feia molta il·lusió i a mi, tot i que ja havia vist algú d'animals al llarg del viatge, em feia especial il·lusió la possibilitat de veure alguna anaconda, que de moment res de res. Així que 12 o 13 hores, ja no recordo, i cap a Barinas, passant pel Pol Sud, i d'allà a Mantecal on el Ramón el jefe del ranchito ens va portar en camioneta fins al campament. A partir d'aquí doncs una excursió en llanxa a veure unes antigues tortugues, una mica d'hamaca, a la tarda, per fi, després de veure un caimà, vam poder veure una de les besties mes increïbles de la naturalesa, una anaconda d'uns tres metres, tot una experiència, i es que quan se tenrolla una miqueta al coll, deu ni do la pressió que pot arribar a fer. Al dia següent passeig una mica boig a cavall, esta bé, això de que et deixin lliure amb un cavall, i a la tarda pesca de piranyes, res de res, ni una, mala epoca, massa aigua, ja se sap, temporada de plujes, i es que val a dir que ens va ploure cada un dels dies que el max va estar per aquí, poder porta la pluja a Catalunya, encara que vam tenir sort, i vam poder veure una anaconda.
A partir d'aquí, volta cap a Barinas, unes birres amb el max tot xerrant i recordant vells temps, bus nocturn fins a Maracay, i allà de nou amb molta calor, el max cap a Caracas i de retorn cap a Catalunya (una grata companyia tenir el max per aquí uns dies, crec que van ser força interessants), i jo cap a Choroni al parc natural Henri Pittier, el més antic de Venezuela i de nou a la platja.
Calor, calor, molta calor per Choroni, lloc d'aquests on et pots estirar i poca mes, encara que al petit poblet colonial encara permetia algun que altre passeig, però tot i això i encara que m'havien recomanat un altre platja, Chuao, ja no tenia gaires ganes de platja, mosquits i calor, així que vaig passar un parell de dies per la zona, just el temps per coneixer un trempat italià, l'ambient garífuna de la zona, i uns venezolans que em van invitar a sopar arepas, que portaven mesos vivint a la platja amb una tenda de campanya, no se com no s'avorreixen, pero en fi cadascú es per el que es, i val a dir, que l'ambient no em va agradar massa, al igual que detesto les costes catalanes al estiu, doncs això era inclús pitjor, amb tots els venezolans de vacances a la platja bebent grans quantitats d'alcohol, reggeaton a fondo des dels cotxes i un descontrol bastant heavy, així que jo que prefereixo platjes mes tranquiles, no hem va acabar de fer el pes, i tot i que la zona crec que te bons llocs per caminar sota un espès bosc, vaig decidir anar cap un lloc mes fresc i probablament sense mosquits, cap a Mérida i Los Andes.
Un altre bus, poder ja un dels últims de nit, si no l'últim abans d'acabar el viatge, i ja sóc per Mérida, i només arribar ja vaig comprobar que si, que la calor s'havia acabat, oh, quin clima mes maco i fresquet al vell mig de les muntanyes. Allà vaig anar a petar a un hostal amb tot d'ecuatorians, tots ells ben trempats i per la tarda vaig aprofitar per primera vegada per provar el couchsurfing i vaig coneixer un par de venezolans ben trempats i que em van explicar forces coses del país, tots dos ben chavistes, al contrari del home del hostal antichavista total i que em va explicar algunes històries mes del país que si mes no encara et perden mes, com les últimes votacions que es van fer, totalment informatitzades, quan a Europa encara es continua fent a les urnes, doncs aquí van fer com un sistema en el que els resultats eren compatabilitzats en el moment que feies al vot, el que fa que instantaneament ja es sàpiga el vot, doncs resulta que quan van tancar els col·legis rollu les 8 de la tarda, i els resultats tenien que ser casi inmediats, pues no, els resultats no van sortir fins a altes hores de la matinada, sospechoso, manipulacions nocturnes? qui sap.......però en fi això de la informatica no deu funcionar gaire bé, a sobre, quan votes es veu que guarden un resguard amb paper del que una persona ha votat per si volen fer al·legacions sobre el vot, doncs ni van haver, i els papers ja havien estat incinerats hores després de les eleccions. Continuant amb les sospites, també em va sobtar aquest dia veient la televisió que quan feia la roda de premsa expicant les coses sobre la trobada de la Unasur a Argentina, doncs resulta que quan els periodistes li feien preguntes, doncs ell, els coneixia a tots i els felicitava per el seu treball en els diaris, mmmmmm, no sé, quan teòricament amb preguntes així cap a un líder polític, doncs no hi tindria que haver cap relació, però es que allò semblava mes una reunió entre amics que no pas una roda de premsa, però en fi, mes coses que a un el confonen mes, però vagin treballant que la gent del carrer no pot disposar del seus diners i el govern fa i es desfà, això comença a fer pudor. Aqui un altre, despres d'un referendum molta gent que va votar en contra va ser acomiadada dels seus llocs de treball, mmm, mentira o veritat com totes les altres coses, sobreinformacio, no crec, trasgiversada, si.
Doncs per Mérida bastant de relax, ja que vaig aprofitar per descansar una mica i passar l'estona els dos primers dies, fent una mica el vago per la ciutat, però ja al tercer i després de retrobar-me amb l'Ikaitz el vasc, vam decidir anar a fer una caminata per el Paramo de la Culata, uns dels parcs nacionals que queden per aquí la serra, i la veritat es que es força interessant, i val a dir que també deunido el que vam caminar, una mica mes i fem cim al cerro Pan de Azucar, ja que només ens vam quedar a 300 metres però se'ns feia tard i no portàvem ni tenda ni menjar ni res de res, així que mitjà volta i cap a Mérida, però havent fet una bona excursió. Al l'endemà dia per visitar poblets per les muntanyes del voltant, i la nit una mica de festa, i es que, val a dir, que Mérida es la ciutat de Venezuela que m'agrada mes, doncs es una ciutat jove, universitaria, no gaire grossa, rodejada de muntanyes verdes, i un llarg etc, el que la converteix en una ciutat on sempre pots fer coses i amb una interessant moguda cultural, tot això que fa sigui molt mes que interessant pasar-hi un llarg temps, i es que ja he conegut varios estrangers vivint per aquí i la elecció penso que no es dolenta. La festa nocturna recorda molt als dies universitaris doncs com ja he dit abans esta ple d'estudiants i aixo pel carrer es nota, aixi que tant amb l'Ikaitz com amb un argenti vam sortir a veure una mica la moguda nocturna. Quan l'Ikaitz se'n va anar, jo em vaig quedar uns dies mes amb l'argentí Nico i el angles-gallec Malcolm, i per allà doncs alguna festa mes, una mica mes de pobles com Jají, i sobretot relax, molt de relax.
Doncs aixi estem, ja a punt de deixar el pais, i retornar a la Colombia de Uribe, allà totalment una política ben diferent i es que Venezuela no m'ha deixat indeferent, moltes converses polítiques i molts punts de vista diferents, molta desconfiansa amb el model politic molta desinformacio amb el que el govern fa. Preguntes que he pogut fer, com "que s'ha aconseguit en aquests 11 anys?", doncs les respostes son molt buides o molt confoses. Com xerrant amb un argentí poder el model venezolà serveix com a referent mundial per altres països que puguin veure que un canvi es possible, pero la gent de venezuela ho esta vivint amb les seves propies carns, i no se, penso que no es gaire positiu per la gent del pais i molt egoista pensar que es positiu per la població mundial i els del país que se jodan. Tal com es planteja el model socialista, les idees son molt bones, pero imposades des d'alt sempre fan que tot trontolli, i es que si ho miro com a moltes comunitats indigenes o les comunitats zapatistes que vaig poder coneixer per Mexic, si que viuen en un clar model socialista, on el poble mana i el govern obeeix, pero allà penso que es molt mes fàcil d'imposar perque a petita escala sem fa un molt bon model, pero a nivell de països i grans estats, masses pensaments diferents, i la gent no vol perdre molts dels privilegis amb els que viu i perdre una mica de lo seu per repartir entre els demes, perque el esser huma es egoista per naturalesa, i sempre pensa en anar a mes i procurar per ell, sense pensar en els demes, i els dies en els que vivim en el que el model capitalista esta tant extes, canviar-lo sem fa molt dificil a no se que sigui imposant les idees i creant com una "dictadura", paraula que fa molt de mal depen de amb qui la comentis, pero es clar, si vols canvis ràpids i imposar el model poder es de les uniques maneres. Així que en que quedem, tinc clar que tiro cap el socialisme, cada vegada he anat veient mes que pots viure amb molt poc i la supressio de classes socials i que tot la gent poguessim tenir els mateixos drets i existís el dret a treball, educació, terra, democracia, llibertat, justicia, pau, vivenda, salut i independencia per tothom. Tot això són idees que et fan veure un possible canvi, pero a dia d'avui o veig mes com una utopia que no pas com un model que es pugui implantar, encara que en certa forma el discurs Chavista he de reconeixer que en certs punts em molta bastant, si que molt populista però moltes vegades diu grans veritats, però es clar, mai saps tot el que hi ha al darrera, i poder a anys vista tot això acaba triunfant, però penso que han de passar forces anys i molta gent s'ha de sacrificar per poder establir aquest model, i el que es pitjor, molta d'aquesta gent que es s'ha de sacrificar, poder no veura el que es pot aconseguir d'aquí a uns anys, com altres grans personatges de la història mundial que no han vist mai el que ha passat després de difunfir les seves idees durant anys i anys, i això es el que molta gent no suporta, el sacrifici actual per un teòric canvi a millor en el futur, però això va per llarg, per molt llarg, així que poc a poc hem d'anar veient cap a on tira. Hasta la victoria siempre.
Friday, August 28, 2009
Thursday, July 30, 2009
Cartagena, Playa Blanca, Santa Marta, Tayrona, La Guajira (Zona del Carib) del 13/07/09 al 06/08/09, Trulli:
Ufff, quina calor, no se si ho podré resistir, més després de deixar el bus procedent del pol, no se si del sud o del nord, però de segur que es un autobus que ve d'algun d'aquells llocs. Així es, ja deixo la eterna primavera per ficar-me al bell mig de la calor mes absoluta, i es que l'arribada a Cartagena de Indias es un xoc bastant fort, allò sembla més Cuba que no pas la resta de Colòmbia, ja que la gent porta aquell ritme pausat o nul que la calor et provoca i que es contagia de persona en persona, fent les visites una cosa quasi be impossible i la búsqueda de llocs frescos com un tresor de lo mes preciat.
Doncs la cuba Cartagenera no esta gens malament, bé, de nou, un pot adonar-se del pas dels espanyols per aquest port de tanta importàmcia en el comerç internacional, ja que el que queda de la part antiga, tot el que queda dins la part enmurallada, te un toc molt espanyol com tants altres llocs de Sudamerica, si no, només cal recordar Potosí, Sucre, Arequipa, Trujillo i un llarg etc..., però que tot i això un es pot perdre donant voltes per els carrers amunt i avall passant hores sense adonar-se'n i escoltant salsa dels bars que hi ha per tot arreu, això sí, la visita s'ha de fer cap el tardet per evitar les calorades a dins de les muralles, doncs per allà no corre gaire l'aire, i a mes, en aquesta part del Carib, cap al tard sempre es gira una brisa marina que fa molt mes agradable un passeig, i es que ja dic jo, aquí el millor es viure de nit i dormir de dia per tal d'evitar el sol, però es clar, amb hotels amb ventidalors de poca potència, el dormir també es converteix en un petita lluita.
I com que fa molta calor i estic al Carib que millor que anar a veure les platges, així que cap a Playa Blanca, una de les platges que queda a prop de Cartagena, un pel turística però amb unes aigues molt caribenyes, i si un es queda a dormir per allà en alguna hamaca, doncs millor que millor, ja que el turisme es queda a passar el dia, i ja cap al tard la platja queda totalment buida, bé, només alguna gent de la propera població de Santa Anna que ofereixen des de massatges, a menjar, artesanies i alguna que altre interessant xerrada. Doncs res, allà vaig passar un parell de dies descansant, escoltant música i llegint algun que altre llibre, genial aquestes vacances de les vacances, ben necessàries.
Ja de tornada a Cartagena, vaig retrobar-me amb l'Uri que venia procedent de Cali i vam aprofitar per fer una mica de festa, que no esta de mes, i mes amb aquests rons tant bons que fan per aquí. Per cert, la rumba, res de l'altre món, bastant apagadot i amb persones bastant sospitoses durant la nit, i amb algún que altre americà en problemes.
Després de tot això. continuo direcció Venezuela, i el pròxim punt de parada després de passar per Barranquilla, va ser Santa Marta, allà on va morir el libertador "Bolivar" i deu ni do el temps que acabaria passant per allà, perque la veritat es que la ciutat tampoc te res de l'altre món, i a mes, si per visitar alguna cosa has d'estar sota el sol rostint-te com un pollastre, doncs queda l'opció de passar força estona per l'hostal, i es que a l'hostal Miramar he passat un agradable temps, entre els dos boludos de Cordoba (Argentina), que després d'estar viatjant des d'Argentina, doncs van decidir parar aquí i fer de cuiners, també tenim el Fabio i la Tamanaé que porten el negoci de buceig i organitza algún partit de fútbol força divertits, vaig tenir oacasió de jugar un parell de vegades, la primera vam perdre i la segona després d'estar tres mesos jugant, vam aconseguir guanyar amb un equip colombia-argentí-mexicà-català per 7 a 5 i com va dir el Fabio després de fer la foto d'equip, passarem a la història de futures generacions. Continuant amb la gent tenim els artesans Diego i Omar que porten respectivament 25 i 33 anys venen al carrer, el que dóna per moltes anecdotes, també tenim l'italià penjat, que parla sol i esta tancat tot el dia a l'habitació, crec que les drogues el tenen menjat, també hi ha Cristobolo Colon, l'home que ven fàntastics dibuixos, entre ells los 5 magnificos, jaja, que bo, i llavors esta tota la gent que porta l'hostal que després de tants dies d'estar per allà, doncs sempre passes una estona amb un o altre, total amb la calor que fot, el millor son les converses sota un ventilador.
Bé i pels voltants doncs platges, com Taganga, bastant lletjota i gringa, el Parc Tayrona, que si que es mereix una visita i el relax d'uns dies, això si, es bastant carot però sempre es poden fer trapis. Per allà hi ha un munt de boniques platges, senders per caminar "tot i la calor", i moltes hamaques per passar hores amb algun llibre o la musica, molt bo. El que no vaig fer va ser la caminata a la ciutat perduda, tothom diu que està molt bé, però si que ja estic una mica cansat dels trekkings, i aquest era de sis dies amb molta calor i probablament pluja, així que cap al mar, a realitzar un altre de les coses que realment volia fer, provar la sensació del buceig, i realment es brutal estar allà sota, en aquell món que per un es tant desconegut, i la veritat es que la experiència es totalment recomanable i aquí Colòmbia encara més, ja que els preus son bastant econòmics, així que amb la empresa de buceig del Rodadero i junt amb l'Uri i l'Adrien vam fer el Open Water, que et dona llicència per fer buceig arreu del món i a un màxim de 20 metres de profunditat, pero ja n'hi ha prou ja, tota la quantitat de peixos i coses rares que es poden veure es inhumà, i la sensació d'estar com lliure innigualable.
Per acabar ja amb Santa Marta, vaig passar els dies per les festes del Mar, les principals festes de la localitat, i ve, que puc dir d'unes festes al Carib, molta rumba i molt de ron, de noche y de dia, i 5 dies de festa on tothom surt de casa i es passeja sobretot per la costanera on es concentren tots els concerts i desfilades. Ara, aixo si, els pets que porta la gent son descomunals i si en el que portava de viatge no ho havia vist fins ara, doncs alla Santa Marta ho vaig veure, i amb aixo em refereixo a les baralles per el carrer, als insults, a l'emprenyementa d'uns i al riure dels altres, en fi, petites coses que tenen les grans festes, pero que no es digui, la rumba es la rumba aixi que s'ha d'aprofitar el temps, a rumbear.
Va arribar el dia de deixar Santa Marta, un dia despres de l'esperat, i es que la hueva al Carib es deixa notar i molt, i dels que haviem arribat alla, ja nomes quedavem dos, coses de la vida en menys d'una setmana m'havia separat de l'Uri i l'Adrien i els dos ja corrien per Europa, pero a mi encara em queda cami per endavant i ganes de coneixer altres llocs, aixi que amb el mexica, despres de recuperar la camara encara mes trencada, vam possar rumb a la Guajira, "pues orale mi carnal, andemosle a la Guajira, al Cabo de la Vela", i aixi primer rumb a Riohacha i llavors al Cabo de la Vela, on vaig coneixer el Manuel, Carlos y Vicente, de Sevilla o Sevija, molt catxondos tots tres, o a tres colombians mes, l'Oscar i la Maria de Bogota i la Pilar la paisa de Medellin, i alla vaig passar un parell de dies mes a la huevoneria del Carib, de nou dormint en hamaques, la manera mes facil de dormir a davant de les platges i mes alla la Guajira, o una brisa fa que no hi hagin mosquits i que a la nit es dormi realment be, i vam escoltar algunes histories, la gran majoria de gent de la zona que fa el transport de la cocaina amb llanxes rapides cap al pais del ex-Mr. Danger, i molts d'ells ja han passat mes d'una ocasio per la preso, pero es que un viatge d'aquests els hi reporta els mateixos ingressos que poden guanyar treballant uns tres anys a terra colombiana, i val a dir que la Guajira es l'extrem nord del continent sudamerica, i tambe una regio molt pobre poblada pels indis Wuayra i que es totalment diferent al que havia vist fins ara de costa, doncs es un auntentic desert amb els seus miratges i coses d'aquestes i amb aigues cristalines i transparents, vamos, un lloc ideal per huevonear una mica mes i veure la espectecular posta de sol, poder una de les que m'ha agradat mes.
Doncs res, toca hora d'anar cap a Venezuela, i aqui estic a Maicao, poble fronterer, com molts d'altres caos al carrer, bruticia, confusio, crits i coses d'aquestes, vamos, com les altres fronteres, ciutats sense llei, aixi que de nou despres de mesos, viatjant sol per aquestes terres, perque el mexica se'n va al pais paisa, a Medellin, a la Feria de las Flores, no el tio tonto no es, els de Sevilla crec que segueixen el mateix pais, crec que tambe saben el que es cou, i la paisa, pa que voy a ir alla, pues na, quedate relaja al sol, hija mia, que vamos esta pa moja pan, quija, sureños total! Pues aqui me tienes bien clavado en este cyber de Maicao escribiendo las ultimas lineas del pas per Colombia, i direccio a trobar-me amb el Max en nomes tres dies al pais bolivariano d'en Chavez, y es que por aqui huele a azufre, doncs res, amb moltes ganes de veure aquest nou pais, i mes acompanyat amb un amic de tota la vida. Et saludare amb una ma i amb l'altre em menjare aquest fuet que espero de terres catalanes, i es que el menjar d'aqui no esta malament pero los almuerzos populares, pues ya son un poco cansinos, jeje, aixi que el fuet sera un bona alegria. Aixi que que deiem, bueno, pues a Venezuela, a veure com esta el pais, de moment crec que no gaire be amb una inflacio de casi el 30% el que fa que el euro al banc valgui 3000 bolivares i al carrer puji fins a una xifra de 10000 bls, increible, de moment tantejare preus per aqui la frontera a veure com esta el tema, i es que Chavez esta muy loco, esta canviant el model capitalista que existia per el socialisme, que si, pues como no, amb lo amic que es de Fidel Castro i de Cuba, pues no te acuerdas Fidel, cuando tomabamos ron y esa chica se te acerco y te beso en la mejilla, te pusiste bien rojo.........para mas sintonize radio caracol, o escolti alo presidente, tant bon monoleg mai s'ha vist, apala, fins la propera, aquest cop si, amb en Bolivar vigilant la reraguarda.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs la cuba Cartagenera no esta gens malament, bé, de nou, un pot adonar-se del pas dels espanyols per aquest port de tanta importàmcia en el comerç internacional, ja que el que queda de la part antiga, tot el que queda dins la part enmurallada, te un toc molt espanyol com tants altres llocs de Sudamerica, si no, només cal recordar Potosí, Sucre, Arequipa, Trujillo i un llarg etc..., però que tot i això un es pot perdre donant voltes per els carrers amunt i avall passant hores sense adonar-se'n i escoltant salsa dels bars que hi ha per tot arreu, això sí, la visita s'ha de fer cap el tardet per evitar les calorades a dins de les muralles, doncs per allà no corre gaire l'aire, i a mes, en aquesta part del Carib, cap al tard sempre es gira una brisa marina que fa molt mes agradable un passeig, i es que ja dic jo, aquí el millor es viure de nit i dormir de dia per tal d'evitar el sol, però es clar, amb hotels amb ventidalors de poca potència, el dormir també es converteix en un petita lluita.
I com que fa molta calor i estic al Carib que millor que anar a veure les platges, així que cap a Playa Blanca, una de les platges que queda a prop de Cartagena, un pel turística però amb unes aigues molt caribenyes, i si un es queda a dormir per allà en alguna hamaca, doncs millor que millor, ja que el turisme es queda a passar el dia, i ja cap al tard la platja queda totalment buida, bé, només alguna gent de la propera població de Santa Anna que ofereixen des de massatges, a menjar, artesanies i alguna que altre interessant xerrada. Doncs res, allà vaig passar un parell de dies descansant, escoltant música i llegint algun que altre llibre, genial aquestes vacances de les vacances, ben necessàries.
Ja de tornada a Cartagena, vaig retrobar-me amb l'Uri que venia procedent de Cali i vam aprofitar per fer una mica de festa, que no esta de mes, i mes amb aquests rons tant bons que fan per aquí. Per cert, la rumba, res de l'altre món, bastant apagadot i amb persones bastant sospitoses durant la nit, i amb algún que altre americà en problemes.
Després de tot això. continuo direcció Venezuela, i el pròxim punt de parada després de passar per Barranquilla, va ser Santa Marta, allà on va morir el libertador "Bolivar" i deu ni do el temps que acabaria passant per allà, perque la veritat es que la ciutat tampoc te res de l'altre món, i a mes, si per visitar alguna cosa has d'estar sota el sol rostint-te com un pollastre, doncs queda l'opció de passar força estona per l'hostal, i es que a l'hostal Miramar he passat un agradable temps, entre els dos boludos de Cordoba (Argentina), que després d'estar viatjant des d'Argentina, doncs van decidir parar aquí i fer de cuiners, també tenim el Fabio i la Tamanaé que porten el negoci de buceig i organitza algún partit de fútbol força divertits, vaig tenir oacasió de jugar un parell de vegades, la primera vam perdre i la segona després d'estar tres mesos jugant, vam aconseguir guanyar amb un equip colombia-argentí-mexicà-català per 7 a 5 i com va dir el Fabio després de fer la foto d'equip, passarem a la història de futures generacions. Continuant amb la gent tenim els artesans Diego i Omar que porten respectivament 25 i 33 anys venen al carrer, el que dóna per moltes anecdotes, també tenim l'italià penjat, que parla sol i esta tancat tot el dia a l'habitació, crec que les drogues el tenen menjat, també hi ha Cristobolo Colon, l'home que ven fàntastics dibuixos, entre ells los 5 magnificos, jaja, que bo, i llavors esta tota la gent que porta l'hostal que després de tants dies d'estar per allà, doncs sempre passes una estona amb un o altre, total amb la calor que fot, el millor son les converses sota un ventilador.
Bé i pels voltants doncs platges, com Taganga, bastant lletjota i gringa, el Parc Tayrona, que si que es mereix una visita i el relax d'uns dies, això si, es bastant carot però sempre es poden fer trapis. Per allà hi ha un munt de boniques platges, senders per caminar "tot i la calor", i moltes hamaques per passar hores amb algun llibre o la musica, molt bo. El que no vaig fer va ser la caminata a la ciutat perduda, tothom diu que està molt bé, però si que ja estic una mica cansat dels trekkings, i aquest era de sis dies amb molta calor i probablament pluja, així que cap al mar, a realitzar un altre de les coses que realment volia fer, provar la sensació del buceig, i realment es brutal estar allà sota, en aquell món que per un es tant desconegut, i la veritat es que la experiència es totalment recomanable i aquí Colòmbia encara més, ja que els preus son bastant econòmics, així que amb la empresa de buceig del Rodadero i junt amb l'Uri i l'Adrien vam fer el Open Water, que et dona llicència per fer buceig arreu del món i a un màxim de 20 metres de profunditat, pero ja n'hi ha prou ja, tota la quantitat de peixos i coses rares que es poden veure es inhumà, i la sensació d'estar com lliure innigualable.
Per acabar ja amb Santa Marta, vaig passar els dies per les festes del Mar, les principals festes de la localitat, i ve, que puc dir d'unes festes al Carib, molta rumba i molt de ron, de noche y de dia, i 5 dies de festa on tothom surt de casa i es passeja sobretot per la costanera on es concentren tots els concerts i desfilades. Ara, aixo si, els pets que porta la gent son descomunals i si en el que portava de viatge no ho havia vist fins ara, doncs alla Santa Marta ho vaig veure, i amb aixo em refereixo a les baralles per el carrer, als insults, a l'emprenyementa d'uns i al riure dels altres, en fi, petites coses que tenen les grans festes, pero que no es digui, la rumba es la rumba aixi que s'ha d'aprofitar el temps, a rumbear.
Va arribar el dia de deixar Santa Marta, un dia despres de l'esperat, i es que la hueva al Carib es deixa notar i molt, i dels que haviem arribat alla, ja nomes quedavem dos, coses de la vida en menys d'una setmana m'havia separat de l'Uri i l'Adrien i els dos ja corrien per Europa, pero a mi encara em queda cami per endavant i ganes de coneixer altres llocs, aixi que amb el mexica, despres de recuperar la camara encara mes trencada, vam possar rumb a la Guajira, "pues orale mi carnal, andemosle a la Guajira, al Cabo de la Vela", i aixi primer rumb a Riohacha i llavors al Cabo de la Vela, on vaig coneixer el Manuel, Carlos y Vicente, de Sevilla o Sevija, molt catxondos tots tres, o a tres colombians mes, l'Oscar i la Maria de Bogota i la Pilar la paisa de Medellin, i alla vaig passar un parell de dies mes a la huevoneria del Carib, de nou dormint en hamaques, la manera mes facil de dormir a davant de les platges i mes alla la Guajira, o una brisa fa que no hi hagin mosquits i que a la nit es dormi realment be, i vam escoltar algunes histories, la gran majoria de gent de la zona que fa el transport de la cocaina amb llanxes rapides cap al pais del ex-Mr. Danger, i molts d'ells ja han passat mes d'una ocasio per la preso, pero es que un viatge d'aquests els hi reporta els mateixos ingressos que poden guanyar treballant uns tres anys a terra colombiana, i val a dir que la Guajira es l'extrem nord del continent sudamerica, i tambe una regio molt pobre poblada pels indis Wuayra i que es totalment diferent al que havia vist fins ara de costa, doncs es un auntentic desert amb els seus miratges i coses d'aquestes i amb aigues cristalines i transparents, vamos, un lloc ideal per huevonear una mica mes i veure la espectecular posta de sol, poder una de les que m'ha agradat mes.
Doncs res, toca hora d'anar cap a Venezuela, i aqui estic a Maicao, poble fronterer, com molts d'altres caos al carrer, bruticia, confusio, crits i coses d'aquestes, vamos, com les altres fronteres, ciutats sense llei, aixi que de nou despres de mesos, viatjant sol per aquestes terres, perque el mexica se'n va al pais paisa, a Medellin, a la Feria de las Flores, no el tio tonto no es, els de Sevilla crec que segueixen el mateix pais, crec que tambe saben el que es cou, i la paisa, pa que voy a ir alla, pues na, quedate relaja al sol, hija mia, que vamos esta pa moja pan, quija, sureños total! Pues aqui me tienes bien clavado en este cyber de Maicao escribiendo las ultimas lineas del pas per Colombia, i direccio a trobar-me amb el Max en nomes tres dies al pais bolivariano d'en Chavez, y es que por aqui huele a azufre, doncs res, amb moltes ganes de veure aquest nou pais, i mes acompanyat amb un amic de tota la vida. Et saludare amb una ma i amb l'altre em menjare aquest fuet que espero de terres catalanes, i es que el menjar d'aqui no esta malament pero los almuerzos populares, pues ya son un poco cansinos, jeje, aixi que el fuet sera un bona alegria. Aixi que que deiem, bueno, pues a Venezuela, a veure com esta el pais, de moment crec que no gaire be amb una inflacio de casi el 30% el que fa que el euro al banc valgui 3000 bolivares i al carrer puji fins a una xifra de 10000 bls, increible, de moment tantejare preus per aqui la frontera a veure com esta el tema, i es que Chavez esta muy loco, esta canviant el model capitalista que existia per el socialisme, que si, pues como no, amb lo amic que es de Fidel Castro i de Cuba, pues no te acuerdas Fidel, cuando tomabamos ron y esa chica se te acerco y te beso en la mejilla, te pusiste bien rojo.........para mas sintonize radio caracol, o escolti alo presidente, tant bon monoleg mai s'ha vist, apala, fins la propera, aquest cop si, amb en Bolivar vigilant la reraguarda.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Tuesday, July 28, 2009
Armenia, Salento, Cocora, Medellín (Zona cafetera) (Colòmbia) del 06/07/09 al 13/07/09, Trulli:
Ja, per la Zona Cafetera, Eje Cafetero, on es produeix una gran quantitat de cafè, que va destinat bàsicament a omplir els magatzems, com no, dels Estats Units, però a diferència de Mèxic o Guatemala, que també son productors, aquí el cafè que pots consumir a les cafeteries està molt bo, potser si que són una mica mes fluixos que els que prenem per Europa, però molt millor que el dels països centreamericans, i es que un per aquí apren força del cafè, ja que tampoc sabia que el que consumim nosaltres arriba principalment d'Africa.
Un altre cosa que em va sobtar molt, es el paisatge, es brutal, tot de valls ben verds, i on per gran part es pot veure la famosa fulla de cafè, mentre algú que altre explica les seves històries pel carrer, i es que la gent per aquesta zona es molt amigable. Doncs per allà vaig estar a Armenia, que queda a prop del Parc del Cafè, que jo no m'ho pensava però es un rollu Port Aventura enfocat a la temàtica cafetera, i aquesta part està molt bé, ja que veus milers de plantes cafeteres i pots observar tot el procès que se segueix fins obtenir cafè, però el que no esta tant bé, es el parc d'atraccions en si, el que jo no m'esperava, i es que les atraccions son bastant dolentotas, però tot i així si estas per allà, es una interessant visita per passar el dia.
Així vaig fer ruta d'Armenia cap a Salento, poble "paisa" es com es coneix la gent de per aquí, i molt petitó, però amb molt d'encant, ja que es ben diferent a totes les ciutats i pobles colonials que havia vist fins el moment. Allà també es pot visitar finques cafeteres, i fer un minitour per els cafetals amb l'agradable companyia del propietari de la finca, i tant agradable que només erem jo i l'Adrien durant la visita. Aquesta visita si que em va acabar de deixar clar tot el procès d'aquest beguda fosca que tant consumim, des de la plantació, la recolecta, els tipus de fertilitzants naturals que fan servir, els tipus de grans de cafè, els aromes que es pot obtenir, com s'extreu el gra, el procès de secat, i un llarg etc..., tot plegat molt enriquidor i mes quan un es molt aficionat al cafè, cosa que sempre fa que mostris mes interès quan t'expliquen les coses, si no que li diguin a un quan esta a l'escola i t'expliquen mil i una històries que no t'interessen per res. De tornada cap a Salento, vaig veure una concentració de cavalls, i vaig pensar que es això? doncs resulta que a la gent del poble, quan se'ls hi pica, es reuneixen uns quants, monten a cavall i van de bar en bar bebent bastant, conclusió, festa asegurada, i potser alguna que altre caiguda del cavall, però es ben fàcil organitzar festes, mes encara, quan la gent esta disposada, i allà ho estan força. Per la mateixa zona de Salento, pots fer una visita a la Vall de Cocora, on pots observar les mes altes palmeres de cera de tot el món i segons em van dir per allà, orgull nacional de Colòmbia. Allà pots fer una curta caminata d'unes 4 hores però d'on pots gaudir de magnífiques vistes de tota la vall o tenir una agradable conversa amb la família que viu a dins del bosc, en una petita finca i de la qual, la seva filla treballa a Sant Pol de Mar, ufff, el món continua sent molt petit.
Doncs la ruta per Colòmbia continuava cap el nord, i camí de Medellín, doncs una curta parada a Manizales, ciutat, segons em van dir, que es la mes cara de tot Colòmbia, i es que tota la gent de pasta va a viure per allà, i la zona es ben maca, però el que es la ciutat en si no te gaires coses interessants, bueno poder el Once Caldas, l'equip de fútbol, últim guanyador del Clausura.
I ja sóc a Medellín, mundialment famosa per al Cartel Pablo Escobar Gaviria, ¿es viu o no?, per allà molta gent pensa que es viu, i es que per Medellín molta gent li te molt apreci per totes les obres que va fer per la gent mes necessitada, però en fi, el paio tenia molta plata, va arribar a ser el 7é home mes millonari del món, només ell sol podia pagar la deuta externa als Estats Units, o formar un partir polític o que se jo, mil i una mogudes. Allà també es troben les famoses gordes de Botero, el més famòs artista de Colombia. Allà vaig passar un parell de dies per El Poblado, la zona rosa o de festa de Medellín, i la veritat es que està molt animat, encara que com diuen per Colòmbia, los paisas no bailan, i es clar si ho compares amb Cali, allò es un altre món. Medellín també es conegut perque diuen que te les dones mes maques de tota Colòmbia, i bé, jo diria que tot l'eix cafeter mereix aquest honor. Allà Medellín vaig coneixer el narco Zacatecano, un noi mexicà de Zacatecas i que em va portar vells records de la meva estadía per Mèxic. A prop de Medellín també es pot fer moltes visites, jo en vaig fer una al Peñol, una roca ben gran plantada al mig d'una zona espressament inundada i des de la que tens una bones vistes de tota la zona plena de minillacs artificials, i ben a prop, el poble de Guatapé amb els seus alegres colors.
I això es tot de la Zona Cafetera, on el clima, es perfecte, només dir que a Medellín la consideren la ciutat de la Eterna Primavera, i no van equivocats, el clima es molt bo, i la ciutat, la que mes esta creixent en tota Colòmbia, cosa que fa que molts estrangers s'hi quedin a viure. Doncs res, anem cap al Carib, suposo que allà fara calor, la calor que potser no hi tingut en tot el viatge, anem a fer-hi un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Un altre cosa que em va sobtar molt, es el paisatge, es brutal, tot de valls ben verds, i on per gran part es pot veure la famosa fulla de cafè, mentre algú que altre explica les seves històries pel carrer, i es que la gent per aquesta zona es molt amigable. Doncs per allà vaig estar a Armenia, que queda a prop del Parc del Cafè, que jo no m'ho pensava però es un rollu Port Aventura enfocat a la temàtica cafetera, i aquesta part està molt bé, ja que veus milers de plantes cafeteres i pots observar tot el procès que se segueix fins obtenir cafè, però el que no esta tant bé, es el parc d'atraccions en si, el que jo no m'esperava, i es que les atraccions son bastant dolentotas, però tot i així si estas per allà, es una interessant visita per passar el dia.
Així vaig fer ruta d'Armenia cap a Salento, poble "paisa" es com es coneix la gent de per aquí, i molt petitó, però amb molt d'encant, ja que es ben diferent a totes les ciutats i pobles colonials que havia vist fins el moment. Allà també es pot visitar finques cafeteres, i fer un minitour per els cafetals amb l'agradable companyia del propietari de la finca, i tant agradable que només erem jo i l'Adrien durant la visita. Aquesta visita si que em va acabar de deixar clar tot el procès d'aquest beguda fosca que tant consumim, des de la plantació, la recolecta, els tipus de fertilitzants naturals que fan servir, els tipus de grans de cafè, els aromes que es pot obtenir, com s'extreu el gra, el procès de secat, i un llarg etc..., tot plegat molt enriquidor i mes quan un es molt aficionat al cafè, cosa que sempre fa que mostris mes interès quan t'expliquen les coses, si no que li diguin a un quan esta a l'escola i t'expliquen mil i una històries que no t'interessen per res. De tornada cap a Salento, vaig veure una concentració de cavalls, i vaig pensar que es això? doncs resulta que a la gent del poble, quan se'ls hi pica, es reuneixen uns quants, monten a cavall i van de bar en bar bebent bastant, conclusió, festa asegurada, i potser alguna que altre caiguda del cavall, però es ben fàcil organitzar festes, mes encara, quan la gent esta disposada, i allà ho estan força. Per la mateixa zona de Salento, pots fer una visita a la Vall de Cocora, on pots observar les mes altes palmeres de cera de tot el món i segons em van dir per allà, orgull nacional de Colòmbia. Allà pots fer una curta caminata d'unes 4 hores però d'on pots gaudir de magnífiques vistes de tota la vall o tenir una agradable conversa amb la família que viu a dins del bosc, en una petita finca i de la qual, la seva filla treballa a Sant Pol de Mar, ufff, el món continua sent molt petit.
Doncs la ruta per Colòmbia continuava cap el nord, i camí de Medellín, doncs una curta parada a Manizales, ciutat, segons em van dir, que es la mes cara de tot Colòmbia, i es que tota la gent de pasta va a viure per allà, i la zona es ben maca, però el que es la ciutat en si no te gaires coses interessants, bueno poder el Once Caldas, l'equip de fútbol, últim guanyador del Clausura.
I ja sóc a Medellín, mundialment famosa per al Cartel Pablo Escobar Gaviria, ¿es viu o no?, per allà molta gent pensa que es viu, i es que per Medellín molta gent li te molt apreci per totes les obres que va fer per la gent mes necessitada, però en fi, el paio tenia molta plata, va arribar a ser el 7é home mes millonari del món, només ell sol podia pagar la deuta externa als Estats Units, o formar un partir polític o que se jo, mil i una mogudes. Allà també es troben les famoses gordes de Botero, el més famòs artista de Colombia. Allà vaig passar un parell de dies per El Poblado, la zona rosa o de festa de Medellín, i la veritat es que està molt animat, encara que com diuen per Colòmbia, los paisas no bailan, i es clar si ho compares amb Cali, allò es un altre món. Medellín també es conegut perque diuen que te les dones mes maques de tota Colòmbia, i bé, jo diria que tot l'eix cafeter mereix aquest honor. Allà Medellín vaig coneixer el narco Zacatecano, un noi mexicà de Zacatecas i que em va portar vells records de la meva estadía per Mèxic. A prop de Medellín també es pot fer moltes visites, jo en vaig fer una al Peñol, una roca ben gran plantada al mig d'una zona espressament inundada i des de la que tens una bones vistes de tota la zona plena de minillacs artificials, i ben a prop, el poble de Guatapé amb els seus alegres colors.
I això es tot de la Zona Cafetera, on el clima, es perfecte, només dir que a Medellín la consideren la ciutat de la Eterna Primavera, i no van equivocats, el clima es molt bo, i la ciutat, la que mes esta creixent en tota Colòmbia, cosa que fa que molts estrangers s'hi quedin a viure. Doncs res, anem cap al Carib, suposo que allà fara calor, la calor que potser no hi tingut en tot el viatge, anem a fer-hi un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Tuesday, July 7, 2009
Ipiales, Popayan, San Agustín, Cali (Colòmbia) del 28/06/09 al 06/07/09, Trulli:
Shakira, shakira, colòmbia, colòmbia, Barranquilla que se baila así o asa, país conegut per guerrilles, les que més les FARC, si no que li diguin a la tal Betancourt, o per els militars, paramilitars, cocaïna, Alvaro Uribe, Pablo Escobar (El carter de Medellín) o les colombianes, però a l'hora també gran desconegut, doncs el que es veu per aquí es molt diferent de tot el que mostren els mitjans informatius, ja que difereix molt de tot el que es veu per allà, així que anem a veure una mica aquest país, tant poc explorat.
Pel sud vaig entrar, procedent d'Ecuador, i cap a Ipiales vaig anar, primer poble fronterer després d'haver deixat Quito i Ecuador. A Ipiales poca cosa, encara que a prop queda el Santuario de Lajas, que ve a ser el Lourdes de Sudamerica el que fa que molta gent peregrini cap aquells racons, i mes aquí on la religió encara te una forta presencia. Alla ja vaig poder comprovar que els preus de Colombia estaven una mica per sobre de Bolivia, Perú i Ecuador i que el nivell de vida ja sembla una mica mes elevat amb molta més presencia de cotxes particulars, no com la bogeria dels altres paisos, on hi ha mes taxis i colectivos que personas.
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Friday, July 3, 2009
Cuenca, Quilotoa, Latacunga, Quito i Otavalo (Ecuador) del 21 al 28/06/09, Trulli & Uri:
Doncs a Ecuador estem, un dels països que queda al centre de la terra, i té una diversitat de l'òstia, doncs tot i ser dels països més petits de Sud America, té mar, muntanyes de 6.000m i selva amazònica, o sigui, tot un món per descobrir, tot i que la intenció no era pas estar-hi massa, doncs els Max aterra el 8 d'Agost a Caracas i jo tinc ganes de passar-me un bon temps per Colombia, i l'Uri ha d'agafar el vol a Bogotà a finals de Juliol. Així que som-hi amb Ecuador.
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
Cuenca
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
Quito
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
Otavalo
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
CuencaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
QuitoMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
OtavaloMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Monday, June 22, 2009
Huaraz, Trujillo i Zorritos (Perú) del 10/06/09 al 21/06/09, Trulli & Uri:
Ja som a Huaraz, una de les capitals del trekking de Sudamerica, encara que hi ha inumerables llocs on fer trekkings, com a Bolivia, al Illampu, o a Perú al voltant del Ausangate, però en fi, no hi ha temps per tot, així que un cop a Huaraz, cap a fer el trekking de Santa Cruz, 4 dies 3 nits, i esperem força fred.
El trekking és molt maco, sobretot el pas de Punta Unión, ara el que el deslluiex una mica, és el previ pagament de 65 soles, si si, 65 soles per caminar, 16 putus eurus per caminar, i et diuen que pagues per tota la resta de parcs, a la merda, et fa emprenyar bastant, més quan les hores previes has estat per un poblet i veus com viu la gent de la zona, si no en la pobresa, molt a prop, sense professors o jugant amb pilotes punxades, etc etc etc..., i cap el govern que van les peles, al pinche Alan Garcia, les peles que deuen fer del turisme i tan mal distribuïdes que estan, no sé, et quedes una mica de pedra en situacions així.
Poblet abans de la "Travessa Sta. Cruz"
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs per la resta el trekking molt maco, i molt fred, brutalment fred, una de les nits a 5 sota zero, cosa que em va fer que si l'encostipat del Trulli no estava bé del tot, doncs després d'això encara pitjor, a sobre el putu sac argentí no abriga massa en aquelles temperatures, però en fi, caminar que caminarem vam fer un altre bon trekking, bastant millor que el Choquequirau.
Santa Cruz Trek
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De Huaraz cap a Trujillo, a la costa, i un altre ciutat colonial, i que em va agradar molt, doncs és bastant relaxada i no s'ha vist encara afectada per la gran quantitat de turistes que arriben a altres llocs de Perú. Bon llocs per conèixer altres cultures com la Moche i la Chimu, anteriors a la Inca, i els seus centres més importants, sobretot el de Huaca la Luna i del Sol, un lloc que ens va agradar força i on també pots veure uns gossos ben lletjos anomenats perro sin pelo peruano i que tenen una temperatura corporal molt elevada.
Trujillo
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Huaca del Sol y de la Luna
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També va ser moment per visitar Chan Chan, un altre gran centre, que teòricament és enorme, però que actualment te poca part restaurada, però crida l'atenció tot el treball que feien en els murs, amb unes decoracions d'autèntics artesans. Per acabar amb el recorregut vam anar fins a Huanchaco, un poble coster a prop de Trujillo, on els trujillencs passen alguns que altres dies fora de la ciutat. En fi unes interessants visites que t'acosten una mica mes a com eren aquestes grans cultures.
Chan Chan
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
La mateixa nit, vam fer una mica de festa, sempre és bo fer una mica de festa, jaja, i no va estar gens malament, pel poc que recordem, la vam liar bastant per Trujillo, és clar que si, també és bo fer de tant festes per conèixer la part nocturna dels països.
Ja anava sent hora d'abandonar Perú, però abans, una parada a la costa nord del país, a la platja de Zorritos, una de moltes de les que hi ha. Allà vam anar a petar al hostal d'un català que porta la tira d'anys fora de Catalunya perquè diu que Europa el mata, i no té pas poca raó, si es compara amb el ritme que es porta per allà la costa.
Zorritos
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També vam conèixer un peruà super pesat, vinculat teòricament a la jet set de Marbella, i als sultans de Brunei, i no sé, potser també amb Osama Bin Laden. Bé, la qüestió es que tenia una làvia de la òstia, un cuenta cuentos de la òstia. També parava per allà un noi belga, que estava ajudant a la construcció d'un pont i feia una parada en el seu viatge. Pel que fa a la platja, res d'especial, bé, estàvem totalment sols, així que amb l'Uri vam aprofitar per sortir a correr, per fer una mica d'esport, així com per llegir o jugar al frisbe amb l'Adrien, i la sonada de l'Alex, que es va passar com 7 hores al sol, m'agradaria veure-la d'aquí uns anys, ¡Alex, les cremes no fan miracles contra els efectes del sol!
Bye, bye, Perú, no fins a intentar enganyar-nos per última vegada abans de creuar la frontera, ja que un taxista ens va explicar una història de que hi havia vagues i que només hi havia un bus fins la forntera i que per 20 dòlars ens portava. Res. Tot bullshits, grans mentides com tantes altres vegades a tot el Perú, i es clar, més emprenyementa, quan per uns 7 o 8 dòlars ho pots fer trànquil·lament. I que si aquí roben... Que no! Que no roben aquí! Que sou pesats de merda!
Situacions així són molt comuns a moltes parts del país, i és que després de visitar una mica el país, et quedes decepcionat pel tracte que reps d'alguna gent, sempre intentant enganyar, SEMPRE. Això desllueix una mica aquest país que té tant a oferir, i en el que tens múltiples opcions, això si, és turístic de l'òstia, sobretot la part sud, però en fi, tothom te dret a viatjar i a conèixer altres cultures per continuar enriquint-se una mica més. Així que aquí no s'acaba això, de pet cap a Ecuador, en principi pocs dies, amb la intenció de fer una visita més exhausta a Colòmbia, però que carai, aviam que depara Ecuador, segur que "lluvias mil".
Fotos: http://picasaweb.google.es/truyolsfk
El trekking és molt maco, sobretot el pas de Punta Unión, ara el que el deslluiex una mica, és el previ pagament de 65 soles, si si, 65 soles per caminar, 16 putus eurus per caminar, i et diuen que pagues per tota la resta de parcs, a la merda, et fa emprenyar bastant, més quan les hores previes has estat per un poblet i veus com viu la gent de la zona, si no en la pobresa, molt a prop, sense professors o jugant amb pilotes punxades, etc etc etc..., i cap el govern que van les peles, al pinche Alan Garcia, les peles que deuen fer del turisme i tan mal distribuïdes que estan, no sé, et quedes una mica de pedra en situacions així.
Poblet abans de la "Travessa Sta. Cruz"Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs per la resta el trekking molt maco, i molt fred, brutalment fred, una de les nits a 5 sota zero, cosa que em va fer que si l'encostipat del Trulli no estava bé del tot, doncs després d'això encara pitjor, a sobre el putu sac argentí no abriga massa en aquelles temperatures, però en fi, caminar que caminarem vam fer un altre bon trekking, bastant millor que el Choquequirau.
Santa Cruz TrekMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De Huaraz cap a Trujillo, a la costa, i un altre ciutat colonial, i que em va agradar molt, doncs és bastant relaxada i no s'ha vist encara afectada per la gran quantitat de turistes que arriben a altres llocs de Perú. Bon llocs per conèixer altres cultures com la Moche i la Chimu, anteriors a la Inca, i els seus centres més importants, sobretot el de Huaca la Luna i del Sol, un lloc que ens va agradar força i on també pots veure uns gossos ben lletjos anomenats perro sin pelo peruano i que tenen una temperatura corporal molt elevada.
TrujilloMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Huaca del Sol y de la LunaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També va ser moment per visitar Chan Chan, un altre gran centre, que teòricament és enorme, però que actualment te poca part restaurada, però crida l'atenció tot el treball que feien en els murs, amb unes decoracions d'autèntics artesans. Per acabar amb el recorregut vam anar fins a Huanchaco, un poble coster a prop de Trujillo, on els trujillencs passen alguns que altres dies fora de la ciutat. En fi unes interessants visites que t'acosten una mica mes a com eren aquestes grans cultures.
Chan Chan Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
La mateixa nit, vam fer una mica de festa, sempre és bo fer una mica de festa, jaja, i no va estar gens malament, pel poc que recordem, la vam liar bastant per Trujillo, és clar que si, també és bo fer de tant festes per conèixer la part nocturna dels països.
Ja anava sent hora d'abandonar Perú, però abans, una parada a la costa nord del país, a la platja de Zorritos, una de moltes de les que hi ha. Allà vam anar a petar al hostal d'un català que porta la tira d'anys fora de Catalunya perquè diu que Europa el mata, i no té pas poca raó, si es compara amb el ritme que es porta per allà la costa.
Zorritos Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
També vam conèixer un peruà super pesat, vinculat teòricament a la jet set de Marbella, i als sultans de Brunei, i no sé, potser també amb Osama Bin Laden. Bé, la qüestió es que tenia una làvia de la òstia, un cuenta cuentos de la òstia. També parava per allà un noi belga, que estava ajudant a la construcció d'un pont i feia una parada en el seu viatge. Pel que fa a la platja, res d'especial, bé, estàvem totalment sols, així que amb l'Uri vam aprofitar per sortir a correr, per fer una mica d'esport, així com per llegir o jugar al frisbe amb l'Adrien, i la sonada de l'Alex, que es va passar com 7 hores al sol, m'agradaria veure-la d'aquí uns anys, ¡Alex, les cremes no fan miracles contra els efectes del sol!
Bye, bye, Perú, no fins a intentar enganyar-nos per última vegada abans de creuar la frontera, ja que un taxista ens va explicar una història de que hi havia vagues i que només hi havia un bus fins la forntera i que per 20 dòlars ens portava. Res. Tot bullshits, grans mentides com tantes altres vegades a tot el Perú, i es clar, més emprenyementa, quan per uns 7 o 8 dòlars ho pots fer trànquil·lament. I que si aquí roben... Que no! Que no roben aquí! Que sou pesats de merda!
Situacions així són molt comuns a moltes parts del país, i és que després de visitar una mica el país, et quedes decepcionat pel tracte que reps d'alguna gent, sempre intentant enganyar, SEMPRE. Això desllueix una mica aquest país que té tant a oferir, i en el que tens múltiples opcions, això si, és turístic de l'òstia, sobretot la part sud, però en fi, tothom te dret a viatjar i a conèixer altres cultures per continuar enriquint-se una mica més. Així que aquí no s'acaba això, de pet cap a Ecuador, en principi pocs dies, amb la intenció de fer una visita més exhausta a Colòmbia, però que carai, aviam que depara Ecuador, segur que "lluvias mil".
Fotos: http://picasaweb.google.es/truyolsfk
Nasca, Huacachina i Lima (Perú) del 06/06/09 la 10/06/09, Trulli & Uri:
Ben avall, a prop del mar, vam anar a petar per visitar Nasca, i les seves misterioses línies i la zumbada aleman que va estar per allà anys i anys donant voltes. Poca a cosa a comentar d'allà, doncs la veritat es que no ens van agradar gaire i és que les línies tampoc son una cosa que em fes massa il·lusió veure, i un cop allà, la veritat es que van fer bastant cagar, potser si creus amb extraterrestres o aquestes coses et podrà semblar interessant, però per res més, a sobre el guia que ens va portar a la visita era molt dolent i tampoc sabia el que dir, així que poca cosa a dir, bueno que l'alemana que les va descobrir debia estar tant sonada com l'alemana que ve amb nosaltres, l'Alex, una ho era de les línies, l'altre del sol, no se quina es pitjor, penseu-ho vosaltres mateix.
Línia d'un arbre típic de Nasca
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Apa, doncs d'allà cap a Huacachina, un lloc gringo, on potser anys enrera anaven el peruans, una espècie d'Oasis on per relaxar-se no esta del tot malament, però crec un es pot relaxar millor en altres llocs. El petit Oasis està rodejat de grans dunes rollu Sahara o aquelles que es veuen en el Dakar però poca cosa més.
Huacachina
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Iep, iep, iep, doncs som a Lima, capital de Perú i ple de Limeños, i es clar, jaja, Limeñas, que no ser si deuen ser dolçes com un gelat de Lima, però poden presumir de ser molt guapes, si si, jo no m'ho pensava pas però són molt maques. Doncs a Lima, poca cosa també, com els últims dies, i es que realment vam estar-hi un dia i mig i per conèixer un capital de 7 milions d'habitants fa falta mes temps, però en fi, temps per veure la Plaza de Armas, els voltants, veure una peli, buscar els putus busos a Huaraz... Doncs la cosa fa riure, una mega capital sense terminal de busos, així que has d'anar pels carrers donant voltes per buscar les companyies, i que més, a si, el museu de la Nació on la part de la cultura Inca o del terrorisme del Sendero Luminoso no estava malament, però una mica desordenat tot plegat, i per acabar Miraflores, una barri mes pijet des d'on tens vistes del mar.
Lima
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
En fi, poques hores per veure una ciutat, però tota ella bastant grisa per aquesta boirina marina que entra des del mar per deixar la ciutat mig a la foscor permanentment, i que es degut a un corrent provinent del Pacífic. En certa manera em recordava alguna que altre ciutat mexicana, i que a l'Adrien i a l'Alex no els hi va agradar gaire i és que notem que es deixen portar molt pel que diu la gent gringa o les guies, quan la millor manera es veureu per el teu compte i no anar amb idees prefixades, però en fi, cadascú pensa el que vol, així que endavant, a desembarcar a Huaraz.
Línia d'un arbre típic de NascaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Apa, doncs d'allà cap a Huacachina, un lloc gringo, on potser anys enrera anaven el peruans, una espècie d'Oasis on per relaxar-se no esta del tot malament, però crec un es pot relaxar millor en altres llocs. El petit Oasis està rodejat de grans dunes rollu Sahara o aquelles que es veuen en el Dakar però poca cosa més.
HuacachinaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Iep, iep, iep, doncs som a Lima, capital de Perú i ple de Limeños, i es clar, jaja, Limeñas, que no ser si deuen ser dolçes com un gelat de Lima, però poden presumir de ser molt guapes, si si, jo no m'ho pensava pas però són molt maques. Doncs a Lima, poca cosa també, com els últims dies, i es que realment vam estar-hi un dia i mig i per conèixer un capital de 7 milions d'habitants fa falta mes temps, però en fi, temps per veure la Plaza de Armas, els voltants, veure una peli, buscar els putus busos a Huaraz... Doncs la cosa fa riure, una mega capital sense terminal de busos, així que has d'anar pels carrers donant voltes per buscar les companyies, i que més, a si, el museu de la Nació on la part de la cultura Inca o del terrorisme del Sendero Luminoso no estava malament, però una mica desordenat tot plegat, i per acabar Miraflores, una barri mes pijet des d'on tens vistes del mar.
LimaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
En fi, poques hores per veure una ciutat, però tota ella bastant grisa per aquesta boirina marina que entra des del mar per deixar la ciutat mig a la foscor permanentment, i que es degut a un corrent provinent del Pacífic. En certa manera em recordava alguna que altre ciutat mexicana, i que a l'Adrien i a l'Alex no els hi va agradar gaire i és que notem que es deixen portar molt pel que diu la gent gringa o les guies, quan la millor manera es veureu per el teu compte i no anar amb idees prefixades, però en fi, cadascú pensa el que vol, així que endavant, a desembarcar a Huaraz.
Subscribe to:
Posts (Atom)
