Hola gent, després de ja uns dies per Bolivia, passo a relatar una mica el que vaig coneixer per el centre del altiplà, on primer em vaig dirigir a Potosí famòs per la seva alçada 4000m, buff que m'ofego, i el Cerro Rico, que ja no es tan ric, però on la gent encara continua treballant, morint i guanyant miseries per un treball realment dur, crec que lo pitjor que he vist en la meva vida.
Per Potosí vaig estar amb una parell de noies d'uruguai força simpàtiques i amb les que vam recorrer els bonics carrers de Potosí on es pot observar la construcció que ja van realitzar els espanyols que venien a explotar la mina els primers anys, i on tot te un estil colonial força marcat. També, com no, hi ha esglèsies per tot arreu, mes influencies, ah, i advocats, increible la quantitat d'advocats que hi ha per aquí, Helena, no crec que tinguessis problema per trobar feina, i es que el fet de que hi hagi tant advocats es que gran part de la població no sap ni llegir ni escriure i la col·laboració d'advocats per resoldre tota classe de dubtes es fa força indispensable.
La visita a les mines es del tot indispensable per coneixer una trista realitat, encara que també molt dura, tant dura que el grup amb el que anava no vam poder finalitzar la visita, ja que una de les noies d'uruguai es va enfonsar psicològicament al veure tot allò i vam haver de sortir perque si no, poder l'haguessim haver de deixat allà dins. Abans però, passes pel mercat del miner, on pots comprar, coca, alcohol de 96º, que se'l foten, o dinamita, que qualsevol pot adquirir, potser que comencin la revolució.
El que es veu allà dins es com tornar a temps d'esclaus, jornades laborals que fins algún cas pot arribar a 30 hores, sense cap tipus de seguretat, on el dia a dia et va matant literalment per els gasos que vas respirant, o per alguns esfondrament que es produeix de tant en tant, milions de tunels, en alguns casos petitisims, on milions d'homes formiga es mouen sense parar, només amb una llum al cap i una bossa de fulla de coca que els hi serveix d'aliment i que fa que es mantinguin en estat de vigia constant, tot es manual, a pic i pala, fins i tot les vagonetes que pesen tonelades son tirades per tot d'homes i no tant homes, doncs també es veu algún noi ben jove, en fi, realment impressionant, i on la situació del turista es converteix en bastant delicada, doncs estar observant com fan aquell treball tant dur, no es gaire agradable.
Actualment s'extreu plata i estany, curiosa es la dada que molts minibusos que hi ha, son xinesos, i es deu al fet del enviament de plata cap aquell país. Molt abans els espanyols ja es van encarregar de buidar-la bastant, i es que la quantitat de plata que van treure es tan gran que diuen que podrien haver construit milions de coses només de plata. També curiós es el déu diable que existeix a totes les mines, col·locat per els espanyols, el qual els vigilava mentre estaven treballant i actualment, se li fan ofrenes de tabac o alcohol, ja que es el deu que els protegeix allà sota.
Bé, doncs com he dit, la visita la vam tallar per la meitat per el mal estat d'una de les noies, però tant fa, suficient per veure tot el que passa per allà sota, un món negre i desconegut, d'on moltes families no poden escapar per sous miserables d'un 6 US$ al dia, i on te n'adones un cop mes que a vegades ens queixem per autèntiques tonteries, inimaginable com a dia d'avui passen coses com aquestes.
Una de les coses que també he pogut observar, es com la part de població indigena del país, com passa a Mèxic o Guatemala, es la part mes abandonada de la societat hi ho pots veure molt bé, perque generalment son ells qui estant a totes les parades del carrer i a tots els llocs de venta "callejeros", esperem que amb un president indigena com Morales es reverteixi una mica la situació, i es que segons m'han explicat alguns bolivians, des de que es al poder, arriben moltes mes ajudes per aquests sectors de la població, diners que anys enrera se n'aven cap als rics del país, com passa a molts altres països.
Després de Potosí, cap a Sucre, capital constitucional i històrica de Bolivia, i ciutat blanca i es que la gran majoria d'edificis son de color blanc, i la veritat es que es força agradable. Per allà la veritat es que vam estar bastant de relax només voltant per els carrerons de la ciutat i vam aprofitar per celebrar el cumpleanys del Adrien amb els dos nois danesos que vam coneixer a Uyuni, així que relax i una mica de festeta, i el diumenge cap a visitar el mercat de Tarabuco, un dels mes importants de Bolivia, que dista a uns 70 km de Sucre, en un poble colonial de per allà al mig de les muntanyes, i que conserva la tradició de milers d'anys on tots els indigenes de la zona baixen a vendre les artesanies, cosa que em recorda una mica el mercat de Chichicastenenago a Guatemala.
Bé, doncs després d'aquest dies per el centre del altiplà i veure una de les cares negres de la societat boliviana, toca posar rumb cap a la capital del país, La Paz, així que pròxima connexió des d'allà.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Tuesday, April 28, 2009
Saturday, April 18, 2009
Sud Oest Bolivia (Villazón, Tupiza, Uyuni) del 06 al 14/04/09, Trulli:
Uueeeeee, ja era hora de cambiar de país i que millor que continuar cap al nord i entrar a Bolivia, famòs per el seu gran altipla, per tindre un index molt elevat de població indigena, per el seu president Evo Morales, per la fulla de coca "que no es droga" i perque sempre estas molt amunt, tant que a vegades seleccions com l'Argentina s'ofeguen jugant a la Paz i no foten 6, jeje.
Bé doncs l'entrada va ser per Villazón, que com moltes ciutats fronteres es destaca per la gran quantitat d'articles de tota classe que pots comprar per el carrer principal, on vaig aprofitar per comprar roba ja que anava una mica justet després de perdre algunes coses per el camí. Per aquí Bolivia vaig entrar amb l'Adri el noi francès i la Cynti la Americoargentina. Només creuar, primera situació boliviana, i es que hi havia un paro de 24 hores de transports, així que res, haurem de fer nit a Villazón, que no es que tingui gaire cosa, pero en fi, després de sopar i comprovar que els preus s'havien reduït completament a diferencia d'Argentina, vam anar a un karaoke a desfasar-nos una mica i a perfeccionar les nostres habilitats per el cant, i quan ja en vam tenir prou, doncs cap al llit del hostal, bastant ronyós i sense aigua, jeje, es nota que ja no es Argentina.
L'endemà després d'un viatge de milers de curves vam arribar a Tupiza des d'on vam contractar un Tour per el sud oest de Bolivia per uns 100€, tres nits i esperem que una bona excursió. Tupiza poble no te gaire cosa d'interessant, el mes interessant son els voltants, molt rollu pelis del oeste. El dia va ser de relax, així que bon moment per veure mes partits de Champions Barça 4 Bayern 0, i tristament Liverpool 1 fucking Chelsea 3.
Som-hi comença l'excursió amb la nostra cuinera Lupe i el conductor Rafael. De bon matí primers problemes, tenim un petit xoc amb un altre cotxe de la ruta, pero res serios, i després problemes amb el carburador que es tapa i ens fa parar varies vegades en la ruta, pero no passa res, la prisa mata. Al cotxe venen amb nosaltres dos danesos ben sonats i bastant joves de 20 i 21, i els cabrons van a fotre un viatge per mes d'un any, abans de començar la uni, no se si es gaire bo, aviam si decidiran no estudiar.
Bé l'excursió va ser genial, jo tenia una mica de por aviam com seria, pero en acabar puc dir que es una de les coses mes genials que he fet, ja ho podreu veure per les fotos, els paisatges inhumans, des de deserts, ni ha un que es diu Dalí, volcans, lagunes, pobles fantasmes, llamas, vicuñas, condors, i tot amb una gran companyia i de tant provant la fulla de coca o el té de coca, que tant amablement ens preparava la Lupe, encara que tampoc es nota res especial, poder si que t'ajuda amb la sorocha o puna o mes comuntment mal d'alçadaça, encara que no vaig tenir problemes ningun dia, no com altra gent que va patir des de mal de caps a vomits o una mica d'al·lucinacions i es que aixo de dormir cap als 5000 metres, es nota bastant, el que si que puc dir, es que vam fer una cursa de 50 metres a 5000m, i crec que per recuperar-nos vam estar com 10 minuts esbofegant.
Per el últim dia, un altre bomba, el salar de Uyuni, el salar més gran del món, es impressionant, veure un horitzó tant blanc, i el mes estrany, com hi poden haver illes com la de Incahuasi al bell mig del salar i ple de cactus. Bueno allà va ser bon moment per jugar amb la camara i fer fotos ben curioses amb la perspectiva que et dona un fons tant blanc. Ja cap al final del tour teniem que visitar un cementiri de trens, pero coses de Bolivia, no teniem benzina i era diumenge i a la benzinera no tenien benzina fins dilluns, així que res, després d'esperar 4 hores a Uyuni, el Rafael va poder aconseguir benzina al mercat negre i vam poder arribar a Tupiza ja ben de nit i força rebentats pero molt contents amb tot el que vam veure.
El dia posterior, dia per acomiadar a la Cinti, que tornava a Buenos Aires i per descansar, jaja, i tant que vam descansar, ja que a la nit vam anar a pillar el bus cap a Potosí i tot estava ple, així que ni modo, a passar una nova nit a Tupiza, i l'endemà a fer una petita excursió a cavall per els voltants, però del tot recomanable, amb un guia de 11 anys que no aixecava un pam del terra pero molt bona onda, i amb el que vam poder fer una mica el boig amb els cavalls i es que mai havia anat tant ràpid a cavall. Ja de tornada, a menjar, per els economics preus bolivians, un menu uns 1,3€, i la veritat es que no estan gens malament, i en acabat mes champions, Bayern 1 Barça 1, i increible Chelsea 4 Liverpool 4, contra el Chelsea, don't worry Liverpool, you will never walk alone, we are gonna take the revenge.
Bé doncs fins aquí per el sud, proximament cap el altiplà i cap a Potosí, ciutat minera i ben amunt a 4060m, però això ja serà en un altre capítol de fent una volta pel món, apa siau.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé doncs l'entrada va ser per Villazón, que com moltes ciutats fronteres es destaca per la gran quantitat d'articles de tota classe que pots comprar per el carrer principal, on vaig aprofitar per comprar roba ja que anava una mica justet després de perdre algunes coses per el camí. Per aquí Bolivia vaig entrar amb l'Adri el noi francès i la Cynti la Americoargentina. Només creuar, primera situació boliviana, i es que hi havia un paro de 24 hores de transports, així que res, haurem de fer nit a Villazón, que no es que tingui gaire cosa, pero en fi, després de sopar i comprovar que els preus s'havien reduït completament a diferencia d'Argentina, vam anar a un karaoke a desfasar-nos una mica i a perfeccionar les nostres habilitats per el cant, i quan ja en vam tenir prou, doncs cap al llit del hostal, bastant ronyós i sense aigua, jeje, es nota que ja no es Argentina.
L'endemà després d'un viatge de milers de curves vam arribar a Tupiza des d'on vam contractar un Tour per el sud oest de Bolivia per uns 100€, tres nits i esperem que una bona excursió. Tupiza poble no te gaire cosa d'interessant, el mes interessant son els voltants, molt rollu pelis del oeste. El dia va ser de relax, així que bon moment per veure mes partits de Champions Barça 4 Bayern 0, i tristament Liverpool 1 fucking Chelsea 3.
Som-hi comença l'excursió amb la nostra cuinera Lupe i el conductor Rafael. De bon matí primers problemes, tenim un petit xoc amb un altre cotxe de la ruta, pero res serios, i després problemes amb el carburador que es tapa i ens fa parar varies vegades en la ruta, pero no passa res, la prisa mata. Al cotxe venen amb nosaltres dos danesos ben sonats i bastant joves de 20 i 21, i els cabrons van a fotre un viatge per mes d'un any, abans de començar la uni, no se si es gaire bo, aviam si decidiran no estudiar.
Bé l'excursió va ser genial, jo tenia una mica de por aviam com seria, pero en acabar puc dir que es una de les coses mes genials que he fet, ja ho podreu veure per les fotos, els paisatges inhumans, des de deserts, ni ha un que es diu Dalí, volcans, lagunes, pobles fantasmes, llamas, vicuñas, condors, i tot amb una gran companyia i de tant provant la fulla de coca o el té de coca, que tant amablement ens preparava la Lupe, encara que tampoc es nota res especial, poder si que t'ajuda amb la sorocha o puna o mes comuntment mal d'alçadaça, encara que no vaig tenir problemes ningun dia, no com altra gent que va patir des de mal de caps a vomits o una mica d'al·lucinacions i es que aixo de dormir cap als 5000 metres, es nota bastant, el que si que puc dir, es que vam fer una cursa de 50 metres a 5000m, i crec que per recuperar-nos vam estar com 10 minuts esbofegant.
Per el últim dia, un altre bomba, el salar de Uyuni, el salar més gran del món, es impressionant, veure un horitzó tant blanc, i el mes estrany, com hi poden haver illes com la de Incahuasi al bell mig del salar i ple de cactus. Bueno allà va ser bon moment per jugar amb la camara i fer fotos ben curioses amb la perspectiva que et dona un fons tant blanc. Ja cap al final del tour teniem que visitar un cementiri de trens, pero coses de Bolivia, no teniem benzina i era diumenge i a la benzinera no tenien benzina fins dilluns, així que res, després d'esperar 4 hores a Uyuni, el Rafael va poder aconseguir benzina al mercat negre i vam poder arribar a Tupiza ja ben de nit i força rebentats pero molt contents amb tot el que vam veure.
El dia posterior, dia per acomiadar a la Cinti, que tornava a Buenos Aires i per descansar, jaja, i tant que vam descansar, ja que a la nit vam anar a pillar el bus cap a Potosí i tot estava ple, així que ni modo, a passar una nova nit a Tupiza, i l'endemà a fer una petita excursió a cavall per els voltants, però del tot recomanable, amb un guia de 11 anys que no aixecava un pam del terra pero molt bona onda, i amb el que vam poder fer una mica el boig amb els cavalls i es que mai havia anat tant ràpid a cavall. Ja de tornada, a menjar, per els economics preus bolivians, un menu uns 1,3€, i la veritat es que no estan gens malament, i en acabat mes champions, Bayern 1 Barça 1, i increible Chelsea 4 Liverpool 4, contra el Chelsea, don't worry Liverpool, you will never walk alone, we are gonna take the revenge.
Bé doncs fins aquí per el sud, proximament cap el altiplà i cap a Potosí, ciutat minera i ben amunt a 4060m, però això ja serà en un altre capítol de fent una volta pel món, apa siau.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Monday, April 13, 2009
Nord-Oest d'Argentina del 21/03/09 al 06/04/09, Trulli:
Ja sóc per Tucuman, heading north, si senyor. Tucuman no te res gaire interessant, però alla vaig coneixer a tot una colla Nati, porteña, de la capital federal, Cinty argentino-yankee, es a dir nascuda a Buenos i criada a Estats Units, Adrien, de l'olympique de Lyon, Alberto, de la ciutat de Messi, Marlene, de Messi també i Ido, d'Israel, cadascú de llocs ben diferents, però amb els que ens vam ajuntar en el periple de recorre el nord d'Argentina, així que en marxa, després d'estar dos dies de relax per Tucuman, ens vam dirigir a Tafí del Valle, poble de muntanya on els Tucumans van de vacances. El poble en si no te gaire cosa, així que vam anar a fer un trekking durant unes cinc hores per veure els voltants, i no estaven gents malament, mes si entre mig de tanta gent no pares de fer parides i de passar l'estona, allà també se'ns van ajuntar un suec i un italià, així que el popurri de gent era increible. També val a dir que el menjar del nord es impressionant, si no, proveu les humites, locro i algun asadito, ummmmmmm.
Ja de Tafí vam anar a Amaicha, on vam visitar les interessants ruines de Quilmes i el seu Pukara, zona de defensa davant les guerres. La visita en si va estar bé, però millor va ser el guia Alejandro, descendent dels Quilmes, que durant cinc hores ens va explicar tota la seva interessant història, la veritat es que tot plegat força interessant, i per acabar la visita vam anar a veure un home que feia les seves pròpies artesanies.
Ja de nit, uns fernets, una mica de mate i per sopar, un tall de llama, aquests bonics animals que poblen totes les terres altes, encara que la carn tampoc te res de massa especial.
El dia següent caminata un altre vegada, vam anar a una petita quebrada al nord del poble, sota una important calor, on l'aparició d'alguna serp ens va sobresaltar però sense cap inconvenient. Ja a la tarda vam anar cap a Cafayate, poble productor de vi i zona de les mes importants quebrades argentines. La primera nit vam aprofitar per sortir una mica de festa, encara que tot estava força mort i es que ja es fora de temporada i els pobles estan força buits, encara que viatjar fora de vacances et permet veure la gent en la seva vida diaria, cosa que també ho fa força interessant.
A Cafayate vam visitar la impressionant Quebrada de Cafayate, allò es de lo mes impressionant que he vist, les roques totes de colors ben diferents i amb uns vermells increibles, així que per uns modics 40 pesos, vam anar a fer una llarga excursió de cinc hores per veure les dunes, el castillo, la yeseria i el anfiteatro, tot en si molt espectecular i una visita mes que recomanable. Igual que recomanable va ser la pasta que l'Ido el noi de Israel ens va cuinar a la nit.
Un nou dia, i de nou a mouren's, ja que anavem a fer un trekking pero degut a les pluges vam anar susprende'l i vam posar rumb a los Valles Calchaquies, un altre vegada ple de petits pobles i on vam tornar a veure impressionants quebrades. Tota la volta de mes de 200km la vam fer amb un noi del poble que ens va portar amb cotxe i ens va deixar a Salta, la capital de la provincia.
A Salta vam passar-hi tres dies, per veure una mica la ciutat, els voltants, menjar cremosos gelats, banyar-nos en un riu ben petito, sortir de festa, anar a peñas, jugar al pro evolution i poca cosa mes, perque Salta ciutat tampoc es que tingui massa, mes quan tens milions de petits pobles pel voltant en els quals tens molt a veure, com per exemple la pròxima parada, Tilcara, petit i encantador poble, ja de la provincia de Jujuy, on vam fer base a un acollidor hostel anomenat Albahaca. A la nit vam sortir a fer un bon sopar i a dormir d'hora que l'endemà tocava anar a veure Purmamarca a la seva imponent muntanya de set colors, i també fer una petita excursió a Salinas Grandes, un salar que queda a uns 70km de Purmamarca on vam aprofitar per fer una mica de filigranes, aprofitant les perspectives que et donen un fons tan blanc. Les salines aquestes tampoc es que siguin gegants, mes si les compares amb el Salar de Uyuni que es inmens, però no estan malament, a mes, el camí que hi ha fins a les salines es impressionant i passes un port bastant altot, a 4100 metres. Ja de nit, sopar de comiat del Ido, que se'n va a a casar-se i nosaltres ja només 4 continuem endavant. Al matí següent petit trekking fins a unes cascades, molt bones per fer un petit bany, i on vaig coneixer les dos cares de la moneda, i un basc, molt basc i un pucelano molt espanyol, encara que això d'estar lluny i viatjant obre bastant la ment i sembla que aquí el dialeg si que serveix, jeje. A la tarda petit descans i mes cap al tard, pujada a un mirador per fer un vinet i disfrutar de la posta de sol.
Ja al dia següent, rumb cap a Iruya, un poble que encara que queda al nord, es posa tant cap a dins de les muntanyes que es converteix de nou en la capital de Salta. El viatge per cagar-si, precipicis del copon recopon, sort que els conductors dominen de l'ostia, per que allò era increible. Una vegada arribats al poble, no sense la descomposició d'algun del grup, allò sembla irreal, un poblet a quatre hores de cami fetkaldo, enclavat entremig de grans muntanyes. La vida per allà es molt tranquila, ni modo, no i a gaire a fer, bueno si, jugar sense parar amb els nens del poble fins acabar rebentats, lo ideal per anar a fer uns mates, dels quals em vaig fer bastant addicte tot i passar força temps quasi sense be beure'n mai, però al final vaig caure, i la ració matera al dia no pot faltar.
Allà Iruya vam aprofitar per fer un altre trekking a un petit poble anomenat San Isidro on només s'hi pot arribar després de caminar unes tres hores, i si Iruya ja era unic, anar a San Isidro es encara un altre pet mes gran, i si Iruya era tranquil, San Isidro i ro-era, mes si tenim en compte que no els hi arriba la llum, cosa que fa que sembla un poble fantasma. Després de passar el dia per allà i tornar l'endemà a Iruya, de nou cap a terres civilitzades fins a Humahuaca, poble que dona nom a la Quebrada, encara que es mes maca la de Cafayate. Allà teòricament jo m'acomiadava així que després de sopar i escoltar un espectacle musical bastant horroròs i jugar al Risk, vam anar a dormir i jo el dia següent posava rumb a San Pedro de Atacama, pero volia fer dit des de Purmamarca, cosa que no va ser possible i després de parlar amb uns argentins, i dir-me que no hi havia massa trànsit, vaig decidir posar rumb fins a la Quiaca, poble fronterer amb Bolivia, i vaig decidir retrobar-me de nou amb la colla a Yavi, un petit poble sense gaire ambient, però on el retrobament va ser força graciòs perque el poble tot a les fosques i sense ningu, als únics que vaig trobar, va ser a la Cinti, l'Adrien i la Nati, així que vam sopar junts i ens vam acomiadar de Nati que ja no seguia cap a Bolivia, així que el dia següent, els tres restants vam passar frontera i de nou despres de mesos i mesos, entrava a un país, a un que hi entro amb moltes ganes, el país de Evo Morales, un dels mes indigenes del món, així que som-hi aviam que ens depara.
M'acomiado d'Argentina, pensant que el nord es el que m'ha sorprès mes, i el que mes m'ha agradat, suposo perque mai havia vist res semblant, i en el que en molts moments em transporta a Mèxic, perque per molts aspectes se sembla molt, aviam Bolivia si es rollu Guatemala. Val a dir que el Sud també es increible, i les catarates inhumanes, i la vida Europea del centre del país, et fa sentir com si estiguessis a qualsevol racó d'europa, i en el que la vida al nord, dista a anys de la resta del país, i es que ja m'ho havien advertit, que el nord ja no era Argentina. Increible, encara més, rodejat de la gent amb la que he anat. Fins a la propera.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ja de Tafí vam anar a Amaicha, on vam visitar les interessants ruines de Quilmes i el seu Pukara, zona de defensa davant les guerres. La visita en si va estar bé, però millor va ser el guia Alejandro, descendent dels Quilmes, que durant cinc hores ens va explicar tota la seva interessant història, la veritat es que tot plegat força interessant, i per acabar la visita vam anar a veure un home que feia les seves pròpies artesanies.
Ja de nit, uns fernets, una mica de mate i per sopar, un tall de llama, aquests bonics animals que poblen totes les terres altes, encara que la carn tampoc te res de massa especial.
El dia següent caminata un altre vegada, vam anar a una petita quebrada al nord del poble, sota una important calor, on l'aparició d'alguna serp ens va sobresaltar però sense cap inconvenient. Ja a la tarda vam anar cap a Cafayate, poble productor de vi i zona de les mes importants quebrades argentines. La primera nit vam aprofitar per sortir una mica de festa, encara que tot estava força mort i es que ja es fora de temporada i els pobles estan força buits, encara que viatjar fora de vacances et permet veure la gent en la seva vida diaria, cosa que també ho fa força interessant.
A Cafayate vam visitar la impressionant Quebrada de Cafayate, allò es de lo mes impressionant que he vist, les roques totes de colors ben diferents i amb uns vermells increibles, així que per uns modics 40 pesos, vam anar a fer una llarga excursió de cinc hores per veure les dunes, el castillo, la yeseria i el anfiteatro, tot en si molt espectecular i una visita mes que recomanable. Igual que recomanable va ser la pasta que l'Ido el noi de Israel ens va cuinar a la nit.
Un nou dia, i de nou a mouren's, ja que anavem a fer un trekking pero degut a les pluges vam anar susprende'l i vam posar rumb a los Valles Calchaquies, un altre vegada ple de petits pobles i on vam tornar a veure impressionants quebrades. Tota la volta de mes de 200km la vam fer amb un noi del poble que ens va portar amb cotxe i ens va deixar a Salta, la capital de la provincia.
A Salta vam passar-hi tres dies, per veure una mica la ciutat, els voltants, menjar cremosos gelats, banyar-nos en un riu ben petito, sortir de festa, anar a peñas, jugar al pro evolution i poca cosa mes, perque Salta ciutat tampoc es que tingui massa, mes quan tens milions de petits pobles pel voltant en els quals tens molt a veure, com per exemple la pròxima parada, Tilcara, petit i encantador poble, ja de la provincia de Jujuy, on vam fer base a un acollidor hostel anomenat Albahaca. A la nit vam sortir a fer un bon sopar i a dormir d'hora que l'endemà tocava anar a veure Purmamarca a la seva imponent muntanya de set colors, i també fer una petita excursió a Salinas Grandes, un salar que queda a uns 70km de Purmamarca on vam aprofitar per fer una mica de filigranes, aprofitant les perspectives que et donen un fons tan blanc. Les salines aquestes tampoc es que siguin gegants, mes si les compares amb el Salar de Uyuni que es inmens, però no estan malament, a mes, el camí que hi ha fins a les salines es impressionant i passes un port bastant altot, a 4100 metres. Ja de nit, sopar de comiat del Ido, que se'n va a a casar-se i nosaltres ja només 4 continuem endavant. Al matí següent petit trekking fins a unes cascades, molt bones per fer un petit bany, i on vaig coneixer les dos cares de la moneda, i un basc, molt basc i un pucelano molt espanyol, encara que això d'estar lluny i viatjant obre bastant la ment i sembla que aquí el dialeg si que serveix, jeje. A la tarda petit descans i mes cap al tard, pujada a un mirador per fer un vinet i disfrutar de la posta de sol.
Ja al dia següent, rumb cap a Iruya, un poble que encara que queda al nord, es posa tant cap a dins de les muntanyes que es converteix de nou en la capital de Salta. El viatge per cagar-si, precipicis del copon recopon, sort que els conductors dominen de l'ostia, per que allò era increible. Una vegada arribats al poble, no sense la descomposició d'algun del grup, allò sembla irreal, un poblet a quatre hores de cami fetkaldo, enclavat entremig de grans muntanyes. La vida per allà es molt tranquila, ni modo, no i a gaire a fer, bueno si, jugar sense parar amb els nens del poble fins acabar rebentats, lo ideal per anar a fer uns mates, dels quals em vaig fer bastant addicte tot i passar força temps quasi sense be beure'n mai, però al final vaig caure, i la ració matera al dia no pot faltar.
Allà Iruya vam aprofitar per fer un altre trekking a un petit poble anomenat San Isidro on només s'hi pot arribar després de caminar unes tres hores, i si Iruya ja era unic, anar a San Isidro es encara un altre pet mes gran, i si Iruya era tranquil, San Isidro i ro-era, mes si tenim en compte que no els hi arriba la llum, cosa que fa que sembla un poble fantasma. Després de passar el dia per allà i tornar l'endemà a Iruya, de nou cap a terres civilitzades fins a Humahuaca, poble que dona nom a la Quebrada, encara que es mes maca la de Cafayate. Allà teòricament jo m'acomiadava així que després de sopar i escoltar un espectacle musical bastant horroròs i jugar al Risk, vam anar a dormir i jo el dia següent posava rumb a San Pedro de Atacama, pero volia fer dit des de Purmamarca, cosa que no va ser possible i després de parlar amb uns argentins, i dir-me que no hi havia massa trànsit, vaig decidir posar rumb fins a la Quiaca, poble fronterer amb Bolivia, i vaig decidir retrobar-me de nou amb la colla a Yavi, un petit poble sense gaire ambient, però on el retrobament va ser força graciòs perque el poble tot a les fosques i sense ningu, als únics que vaig trobar, va ser a la Cinti, l'Adrien i la Nati, així que vam sopar junts i ens vam acomiadar de Nati que ja no seguia cap a Bolivia, així que el dia següent, els tres restants vam passar frontera i de nou despres de mesos i mesos, entrava a un país, a un que hi entro amb moltes ganes, el país de Evo Morales, un dels mes indigenes del món, així que som-hi aviam que ens depara.
M'acomiado d'Argentina, pensant que el nord es el que m'ha sorprès mes, i el que mes m'ha agradat, suposo perque mai havia vist res semblant, i en el que en molts moments em transporta a Mèxic, perque per molts aspectes se sembla molt, aviam Bolivia si es rollu Guatemala. Val a dir que el Sud també es increible, i les catarates inhumanes, i la vida Europea del centre del país, et fa sentir com si estiguessis a qualsevol racó d'europa, i en el que la vida al nord, dista a anys de la resta del país, i es que ja m'ho havien advertit, que el nord ja no era Argentina. Increible, encara més, rodejat de la gent amb la que he anat. Fins a la propera.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Nord-Est d'Argentina del 16 al 21/03/08, Trulli:
Després de la setmana Rosarina de relax, vaig empendre rumb cap a la vermella terra del sud-est argentí, per anar a veure una de les grans atraccions del nord argentí, les mes que conegudes catarates del Iguazú, i on el poble que em va donar acollida durant uns dies va ser Puerto Iguazú, situat a uns km de les catarates.
Només arribar, encara que cansadot, vaig aprofitar el temps per anar a veure la part brasilera de les catarates. Per anar a veurelas has d'atravessar la frontera, però va ser així una mica d'amagatotis, ja que hi havia una mica de cua i no vaig passar per els controls ni pel segell ni coses d'aquestes, com que la visita era només d'unes hores li vaig fer cas a un brasilero que hi havia per allà i vaig tirar endavant, sort que no hi havia ningún control perque el home del alberg em va dir que la multa per no passar per aduanes es important, però en fi, no va passar res.
La visita a la part brasilera, es com un gran mirador a les catarates, ja que queden bastant lluny però les vistes son bastant interessants sobretot quan arribes a la mirada de la mes famosa de les catarates, la garganta del diablo, i es que aquell lloc te un munt d'energia, i es el que el salt d'aigua es la ostia. A part de catarates, per allà i a un munt de papallones i especies animals desconegudes fins el moment com el coatí. Val a dir que les catarates són força turistiques, perque i a un munt de gent per tot arreu, allò sembla les Rambles, a sobre la calor que fot es inhumana, però inhumana de veritat.
Ja a la tarda vaig tornar a Argentina i a la nit vaig estar veient una pel·lícula amb uns francesos, bastant afrancesats.
El dia següent, dia per anar a la part Argentina de les catarates, o al parc temàtic argentí, perque tot esta superorganitzat, i si la part brasilera esta full, la part argentina ja es la ostia, a vegades a les passareles has de fer cua per veure les catarates, i es que la gentada que trobes fot por, encara que la visita val la pena, la sensació de tenir aquell cumul d'aigua davant teu es impressionant de veritat, i la vista de la garganta del diablo des de dalt es també innolvidable, tant que mi vaig passar una hora mirant-la. Fins i tot i a un tren rollu Port Aventura que et porta amunt i avall. Al final del dia vaig estar set hores allà, tot i la calor que feia, encara que durant mes d'una hora vaig estar amb una parella de Puerto Madryn fent uns mates i prenent la fresca en una de les moltes ombres que trobes per el parc. La dada curiosa del dia, es que vaig inventar-me una historia de que vivia a Uruguay, però el tio de la entrada no em va acabar creient, suposo que molta gent ho intenta per evitar un suculent descompte, ja que la entrada te un no gens economic preu de 60 pesos.
Ja cap al tard, vaig anar a veure la separació de fronteres que es pot observar des de el hito argentí on et queda a l'esquerra paraguay, i a la dreta brasil, força curiòs això de veure tres països a la mateixa vegada, i es que a Puerto Iguazú, poca cosa mes pots fer.
Al dia següent, ja vaig empendre rumb cap a Posadas, fent una petita parada a les missions Jesuitiques de San Ignacio Miní, on s'observa l'anterior vida dels guaranis, els habitants de la zona i com es va transformar a l'arribada d'alguns españolitos. La visita es interessant, tot i que la calor em va fer patir bastant, així que la vaig fer una mica accelerada.
Ja cap al tard, vaig fer un petit vol per Posadas i ja vaig agafar el bus cap a Tucuman, era hora de visitar el tant anomenat nord-oest argentí. Doncs som-hi cap allà.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Només arribar, encara que cansadot, vaig aprofitar el temps per anar a veure la part brasilera de les catarates. Per anar a veurelas has d'atravessar la frontera, però va ser així una mica d'amagatotis, ja que hi havia una mica de cua i no vaig passar per els controls ni pel segell ni coses d'aquestes, com que la visita era només d'unes hores li vaig fer cas a un brasilero que hi havia per allà i vaig tirar endavant, sort que no hi havia ningún control perque el home del alberg em va dir que la multa per no passar per aduanes es important, però en fi, no va passar res.
La visita a la part brasilera, es com un gran mirador a les catarates, ja que queden bastant lluny però les vistes son bastant interessants sobretot quan arribes a la mirada de la mes famosa de les catarates, la garganta del diablo, i es que aquell lloc te un munt d'energia, i es el que el salt d'aigua es la ostia. A part de catarates, per allà i a un munt de papallones i especies animals desconegudes fins el moment com el coatí. Val a dir que les catarates són força turistiques, perque i a un munt de gent per tot arreu, allò sembla les Rambles, a sobre la calor que fot es inhumana, però inhumana de veritat.
Ja a la tarda vaig tornar a Argentina i a la nit vaig estar veient una pel·lícula amb uns francesos, bastant afrancesats.
El dia següent, dia per anar a la part Argentina de les catarates, o al parc temàtic argentí, perque tot esta superorganitzat, i si la part brasilera esta full, la part argentina ja es la ostia, a vegades a les passareles has de fer cua per veure les catarates, i es que la gentada que trobes fot por, encara que la visita val la pena, la sensació de tenir aquell cumul d'aigua davant teu es impressionant de veritat, i la vista de la garganta del diablo des de dalt es també innolvidable, tant que mi vaig passar una hora mirant-la. Fins i tot i a un tren rollu Port Aventura que et porta amunt i avall. Al final del dia vaig estar set hores allà, tot i la calor que feia, encara que durant mes d'una hora vaig estar amb una parella de Puerto Madryn fent uns mates i prenent la fresca en una de les moltes ombres que trobes per el parc. La dada curiosa del dia, es que vaig inventar-me una historia de que vivia a Uruguay, però el tio de la entrada no em va acabar creient, suposo que molta gent ho intenta per evitar un suculent descompte, ja que la entrada te un no gens economic preu de 60 pesos.
Ja cap al tard, vaig anar a veure la separació de fronteres que es pot observar des de el hito argentí on et queda a l'esquerra paraguay, i a la dreta brasil, força curiòs això de veure tres països a la mateixa vegada, i es que a Puerto Iguazú, poca cosa mes pots fer.
Al dia següent, ja vaig empendre rumb cap a Posadas, fent una petita parada a les missions Jesuitiques de San Ignacio Miní, on s'observa l'anterior vida dels guaranis, els habitants de la zona i com es va transformar a l'arribada d'alguns españolitos. La visita es interessant, tot i que la calor em va fer patir bastant, així que la vaig fer una mica accelerada.
Ja cap al tard, vaig fer un petit vol per Posadas i ja vaig agafar el bus cap a Tucuman, era hora de visitar el tant anomenat nord-oest argentí. Doncs som-hi cap allà.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Saturday, April 11, 2009
Potosí - La Paz (1) - Coroico, via la ctra. de la Mort, Bolívia, Uri, 19/Mar
Segons el previst, d'Uyuni em vaig elevar una mica més fins a Potosí, que és a 4.000mts s.n.m., famós per el seu "Cerro Rico", ple d'argent quan els castellanets van arribar, gairebé buit pels pobres bolivians que ara segueixen amb esperança noves vetes que sovint no els porten enlloc....
Però bé, per arribar al cerro, primer vaig haver de buscar hostel, i el que vaig trobar va ser 2 nous amics, el Miquel de Tarragona, i l'Helena de Llinars!
L'endemà vaig fer la visita a una de les mines de Potosí, acompanyat per 3 argentins i un guia que hi havia treballat, i savia del que parlava. Primer, però, vam fer la parada obligatoria al mercat dels miners, on entre altres coses, es troben elements per treballar a la mina tan importants com les fulles de coca i els seus potenciadors, o dinamita i els seus potenciadors... a la venda per a qualsevol!
Cada dada que t'arriba sobre les mines, és gairebé increible. El "cerro" està foradat per unes 20.000 mines, si recordo bé (si és que no són més...), la majoria ja en desús. Actualment, després de 500 anys explotant-les, encara s'extreu plata i estany. En aquests anys, el cim a baixat uns 500mts. Si, si, 500mts., per la quantitat de galeries que s'han anat enfonsant. Diuen que amb la plata que van treure els castellans, es podria haver construit un pont des de Sud Amèrica fins a la Península Ibèrica... i moltes altres coses.
Però el més increible és com es continuen explotant avui les mines, en galeries estretes, en la major part dels casos de forma totalment manual. I això vol dir picant a martell i punxó, extreient el material a cabassos fins a les galeries principals, i empenyent els carretons a mà per treure-ls de la mina. Sovint, per poder extreure a la setmana la mínima compra acceptada per les empreses de 8Tn (si, si, 8Tn a mà!) de material en brut, els miners han de treballar 12 hores de dilluns a dissabte, i 20 o fins i tot 24 hores el diumenge per poder arribar al mínim acceptat. En moltes ocasions, per poder arribar a aquestes quantitats els miners porten els fills (de 8 anys, de 12 anys...) a la mina el cap de setmana, de manera que els fills treuen el material a l'exterior, i així el miner no ha de para de picar...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Un moment molt graciós, des de la realitat macabra de la visita, és quan prepares i explotes un cartutx de dinamita, que us aseguro que peta, peta!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I bé, segur que m'oblido de moltes de les dades del Cerro Rico de Potosí, de la seva història, i de la realitat actual, però per molt que escrigui, s'ha de veure la realitat per poder-ne prendre consciència.
Amb la moral una mica baixa, vaig re-trobar-me amb el Miquel i l'Helena ja a la ciutat de Potosí, recorrent els carrers d'una ciutat colonial força bonica, on es pot observar alguns detalls històrics, com per exemple que les esglésies dels castellans tenien la porta orientada cap al "cerro", ja que era símbol de riquesa i agraíen a déu la seva existència. Mentre que les esglésies dels indigenes tenien la porta en la direcció oposada, ja que el "cerro" per ells representava l'esclavitud i unes condició de vida lamentable.
I d'aquesta manera, l'endemà vam seguir a l'Helena en la seva carrera per trobar-se amb diferents bolivians, i una madrilenya ja boliviana afincada a Potosí, que ens van explicar un bon grapat de coses sobre aquestes terres. I dic "a la carrera", perquè ella i el Miquel marxaven aquella tarda cap a La Paz, el que suposava que ens separaven, ja que jo anava cap a Sucre... Però què carai! Són gent de puta mare! I a mi tant me feia anar cap un costat que cap a l'altre, així que no el mateix dia, però l'endemà vaig emprendre el meu viatge cap a La Paz, per unir-me temporalment al seu viatge.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Així doncs, el Miquel i jo vam fer el descens, on vam conèixer 2 bascos "de la hostia". Gent maquíssima. Amb ells, una gringa espitosa que es va fotre una bona òstia, i no sé quanta gent més, vam poder gaudir de la baixada, espectacular val a dir, especialment pels canvis en el clima i el paissatge. Des d'un fred i semi-àrid altiplànic, al més frondós, verd, càlid i humit paissatge semi-tropical.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Amb l'Helena ens vam trobar a Coroico, on ens esperaven 3 dies de relax en un hotelet amb piscina i tot! Quin luxe! Que ve si estava! I com que no es pot fer "turisme de pulsereta" sense fer alguna visita, vam arribar-nos a unes cascades amagadetes un dia, i un poble afro-bolivià d'aprop, on molts "afros" no és que trobéssim...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Des de La Paz de nou, els nostres camins s'havien de dividir, ja que els vascos anaven a recollir la germana de la Larraitz, l'Helena i el Miquel anaven cap al Llac Titicaca, i jo cap a Arica, al nord de Chile, a posar a prova el meu estat físic per córrer la Marató de Santiago, al cap d'uns dies. Si, si. Tant anar amb bici i passejar per Torres del Paine, m'havien ficat al cap la idea de fer els 42km, je, je... encara que fos caminant!
Però què carai! Amb el Miquel i l'Helena m'ho passava d'allò més bé! La marató no era fins el dia 5/Abr, i des del Titicaca, també es pot arribar a Arica. Apa, doncs! Cap el Titicaca!
Bé... un treball increiblement dur, per una misèria de sou... L'indispensable per menjar i comprar les eines indispensables per continuar explotant la mina. I quan dic indispensable, és indispensable. Ni un got d'aigua més. Buff... és que quan ho veus t'adones que és molt dur... i quan hi tornes a pensar i t'adones que els últims 30 dies has estat viatjant, i hi ha no sé quants miners amb ajudants i fills que han treballat 30 dies seguits a la mina, i demà tornaran a anar-hi, sense altra alternativa per poder subsistir, savent que acabaran malalts al cap de pocs anys pel que respiren, per les condicions en que treballen... es fa gairebé cruel pensar en la visita que has fet, perquè en el fons, és lúdica, i la història es torna encar més macabra...
Bé, almenys durant la visita fas el mínim que pots fer, que és portar "regals" als miners, bàsicament fulla de coca en grans quantitats, que és el que els permet aguantar les condicions del treball, i de forma sorprenent, els permet, per exemple, treballar les 12 hores habituals sense cap altra aliment que la pròpia coca.
Durant la visita trobes alguns miners, i pots comprobar la duresa de picar tan sols 2 minuts. També coneixes com va ser l'esclavitud dels indis autòctons de la zona per part de la Corona Castellana, que els obligava a treballar i viure a la mina sense veure la família durant 4 anys, si no recordo malament, després dels quals, si no havies mort, recuperaves la teva llibertat. O com adoraven llavors, i ara, al déu de les mines, el diable. Col·locat pels castellans sota l'argument que era el "déu" que els vigilava que treballessin a la mina, i adorat finalment pels miners, que li fan ofrenes de fulla de coca, aiguaardent de 96º (si, si... 96º i és bevible... encara que jo després de probar-lo el considero inbevible...), i cigarrets d'una extranya mescla de fulles de coca, taronja i no sé quines coses més.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Un moment molt graciós, des de la realitat macabra de la visita, és quan prepares i explotes un cartutx de dinamita, que us aseguro que peta, peta!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkI bé, segur que m'oblido de moltes de les dades del Cerro Rico de Potosí, de la seva història, i de la realitat actual, però per molt que escrigui, s'ha de veure la realitat per poder-ne prendre consciència.
Amb la moral una mica baixa, vaig re-trobar-me amb el Miquel i l'Helena ja a la ciutat de Potosí, recorrent els carrers d'una ciutat colonial força bonica, on es pot observar alguns detalls històrics, com per exemple que les esglésies dels castellans tenien la porta orientada cap al "cerro", ja que era símbol de riquesa i agraíen a déu la seva existència. Mentre que les esglésies dels indigenes tenien la porta en la direcció oposada, ja que el "cerro" per ells representava l'esclavitud i unes condició de vida lamentable.
També als carrers es pot distingir la zona dels castellans, amb cases més grans, amb balcons (suposadament 1 balcó per filla, des del qual escoltaria les poesíes i "serenatas" dels pretendents. Res de pelicula, eh? Real com la vida mateixa) , i la de la població india, amb cases ben senzilles.
I d'aquesta manera, l'endemà vam seguir a l'Helena en la seva carrera per trobar-se amb diferents bolivians, i una madrilenya ja boliviana afincada a Potosí, que ens van explicar un bon grapat de coses sobre aquestes terres. I dic "a la carrera", perquè ella i el Miquel marxaven aquella tarda cap a La Paz, el que suposava que ens separaven, ja que jo anava cap a Sucre... Però què carai! Són gent de puta mare! I a mi tant me feia anar cap un costat que cap a l'altre, així que no el mateix dia, però l'endemà vaig emprendre el meu viatge cap a La Paz, per unir-me temporalment al seu viatge.
D'arribada a La Paz, vaig poder comprobar que realment és una ciutat particular. Per la seva alçada (3.600mts de mitjana, però sempre ondulejant d'avall a amunt!), perquè està en un "canyó" i ben mirat, és com construir una ciutat en un "wok" (bé, una olla), pel seu sistema de transports, amb tot de "busos" tipus "nissan banet" amunt i avall, amb acompanyants cridant de forma ininteligible la ruta què segueix el "bus", i desfilant de qualsevol manera, i quan dic qualsevol manera, vol dir qualsevol manera, busos, taxis, foranis i ciutadans pròpis d'aquest indret. Fins al punt que on hi ha semàfors, hi ha policia "dirigint" el trànsit, de manera que pots trobar gent creuant en verd i en vermell, cotxes creuant en verd, i el policia demanant als que estan esperant en vermell "avanse, avanse" pel mig dels vianants, a poc a poquet, i "colant-se" entre els cotxes i busos que estan creuant en verd. Queda clar? No? Bé. Llavors és que heu entès el particular sistema de circulació i transport de La Paz.
I bé, a La Paz, de fet, vam fer poca cosa. O molta. Vull dir que vam dedicar-nos a passejar amunt i avall, i a sortir una mica de nit. Sense cap sentit. Només allà on ens portaven els peus mentre xerravem d'això i d'allò. Bé, si que vam prendre dos destins definits. Un al Mercat de Bruixeria, on es pot trobar tot tipus de deribats de la coca i mil altres plantes que diuen curen tots els mals, es pot trobar també tot tipus d'amulets, i tot tipus d'ofrenes per oferir a la pachamama (mare terra), i a molts altres deïtats tradicionals.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk L'altre destí, eren les agències de turisme, je, je... cada cop hi estic més enganxat! En aquest cas, per poder experimentar què se sent al baixar des de La Paz als Yungas (zona semi-tropical) per la "Carretera de la Muerte". Des de La Cumbre, a 4.700mts, fins a Yolosa, a 1.100mts.
Així doncs, el Miquel i jo vam fer el descens, on vam conèixer 2 bascos "de la hostia". Gent maquíssima. Amb ells, una gringa espitosa que es va fotre una bona òstia, i no sé quanta gent més, vam poder gaudir de la baixada, espectacular val a dir, especialment pels canvis en el clima i el paissatge. Des d'un fred i semi-àrid altiplànic, al més frondós, verd, càlid i humit paissatge semi-tropical.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkAmb l'Helena ens vam trobar a Coroico, on ens esperaven 3 dies de relax en un hotelet amb piscina i tot! Quin luxe! Que ve si estava! I com que no es pot fer "turisme de pulsereta" sense fer alguna visita, vam arribar-nos a unes cascades amagadetes un dia, i un poble afro-bolivià d'aprop, on molts "afros" no és que trobéssim...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkDes de La Paz de nou, els nostres camins s'havien de dividir, ja que els vascos anaven a recollir la germana de la Larraitz, l'Helena i el Miquel anaven cap al Llac Titicaca, i jo cap a Arica, al nord de Chile, a posar a prova el meu estat físic per córrer la Marató de Santiago, al cap d'uns dies. Si, si. Tant anar amb bici i passejar per Torres del Paine, m'havien ficat al cap la idea de fer els 42km, je, je... encara que fos caminant!
Però què carai! Amb el Miquel i l'Helena m'ho passava d'allò més bé! La marató no era fins el dia 5/Abr, i des del Titicaca, també es pot arribar a Arica. Apa, doncs! Cap el Titicaca!
Salar de Uyuni, Bolivia, 11/Mar, Uri
Si, si, si... cap a veure una de les maravelles del món! Oficial, o no, tant me fot. Per mi una de les maravelles del món. El Salar de Uyuni.
Està clar que hi ha altres salars, de fet, des de la distància i en companyia de la bici que vaig llogar, vaig poder veure el salar de San Pedro d'Atacama. Però senyors, el Salar d'Uyuni és el més gran del món, i està a una alçada de 3.665mts s.n.m. si no m'equivoco, així que ve es mereix una visita, no!?
Bé, de fet vaig fer un d'aquests "tours" turístics que em va agradar força. Venia una parella de japos molt divertits però que anaven totalment a la seva bola, i que no sé com sobrevivien al viatge sense parlar ni castellà, ni anglès, ni tan sols català (je, je..)! Vaig conèixer a l'Ann i el Dominich, d'Alemania, al Sean, de Canadà, i al Martí, de Manresa, el nucli fort de la terra.
I no ens oblidem del nostre conductor, el Rubén, que ens va portar el primer dia per les lagunes de colors, si no m'equivoco, la verda, la blanca i la colorada, entre altres. Els colors són espectaculars, així vist en viu, i es deuen a algues que viuen en els llacs. Igualment espectaculars em van semblar els flamencs que viuen a aquestes lagunes.
El primer dia també ens va portar a veure geysers, molt diferents als Geysers del Tatio que havia vist, en els que l'aigua es barreja parcialment amb lava magmàtica, i amb olors molt més intensos i desagradables... Aquests geysers eren el punt més alt de l'excursió, uns 4.800mts s.n.m... això comença a ser altura, eh!? Penseu que el camp base de l'Everest està a 5.400mts s.n.m., o el camp base de l'Aconcagua a 4.300mts... I és que l'altiplano, és molt altiplano...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Per sort, l'altura no em va afectar... perquè vam poder veure tots els efectes sobre el Dominich, que el van deixar planxat... espero que no m'agafi a mi cap dia. Perquè això va com va... avui no en tens, i demà t'agafa "la puna".
Amb el Dominich recuperat a base d'infusions de coca, l'endemà vam continuar la ruta per l'altiplano, amb més lagunes i més parets i roques per escalar pel camí, com el famós "arbol de piedra". Evidentment, el camí és dur, també pels cotxes, així que ens va tocar punxar, 2 vegades, una amb cada conductor, i és que al Rubén el va substituir un conductor no gaire simpàtic, per una història que no ve al cas, i que a l'inici ens va voler timar, portant-nos directament a Uyuni, sense passar pel salar. I és que Bolívia, i encara més Perú com ja ens havien advertit i vaig descobrint al llarg del viatge, està ple de timadors i cara dures... bé, no tot pot ser bo a aquesta vida...
Iiiii... va arribar el gran dia! A llevar-se ben d'hora, per anar a veure la sortida del sol des de la "Illa del Peix", al bell mig del Salar d'Uyuni.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, la sortida del sol, i el salar, està clar. Que es pot dir... doncs espectacular. Tot. L'illa, els seus cactus centenaris, la sortida del sol, la blancor i duresa de la sal, l'extensió del salar, els reflexes del sol... i el millor era al final, que jo ho he pogut veure amb els meus ullets, encara que no en tinc fotos perquè es va acabar la bateria de la càmera... I és que al final hi havia un ditet d'aigua que cobria el salar, acumulada de les pluges dels últims dies, i el reflex en aquest cas és millor que el d'un mirall, i a l'horitzó es torna tot confús, és tot un mirall corbat on un mateix és el principi i la fi. Així és fàcil entendre la teoria espai - temps de Einsten... (o estic dient una burrada... je, je...)
Bé, a veure si consegueixo una foto d'algú perquè entengueu el que dic... Aquí, aquí!!!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I bé, l'excursioneta va acabar al poble d'Uyuni, que no està al Salar, però està prou aprop, i que té un cementiri de trens en desús, antics i rovellats, força curiós, i on vaig tenir el primer contacte seriós amb un poble Bolivia, amb les seves places i els seus mercats. Interessants, interessants! Però bé, hi haurà més mercats més endevant, així que potser ho deixi aquí!
Està clar que hi ha altres salars, de fet, des de la distància i en companyia de la bici que vaig llogar, vaig poder veure el salar de San Pedro d'Atacama. Però senyors, el Salar d'Uyuni és el més gran del món, i està a una alçada de 3.665mts s.n.m. si no m'equivoco, així que ve es mereix una visita, no!?
Bé, de fet vaig fer un d'aquests "tours" turístics que em va agradar força. Venia una parella de japos molt divertits però que anaven totalment a la seva bola, i que no sé com sobrevivien al viatge sense parlar ni castellà, ni anglès, ni tan sols català (je, je..)! Vaig conèixer a l'Ann i el Dominich, d'Alemania, al Sean, de Canadà, i al Martí, de Manresa, el nucli fort de la terra.
I no ens oblidem del nostre conductor, el Rubén, que ens va portar el primer dia per les lagunes de colors, si no m'equivoco, la verda, la blanca i la colorada, entre altres. Els colors són espectaculars, així vist en viu, i es deuen a algues que viuen en els llacs. Igualment espectaculars em van semblar els flamencs que viuen a aquestes lagunes.
El primer dia també ens va portar a veure geysers, molt diferents als Geysers del Tatio que havia vist, en els que l'aigua es barreja parcialment amb lava magmàtica, i amb olors molt més intensos i desagradables... Aquests geysers eren el punt més alt de l'excursió, uns 4.800mts s.n.m... això comença a ser altura, eh!? Penseu que el camp base de l'Everest està a 5.400mts s.n.m., o el camp base de l'Aconcagua a 4.300mts... I és que l'altiplano, és molt altiplano...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkPer sort, l'altura no em va afectar... perquè vam poder veure tots els efectes sobre el Dominich, que el van deixar planxat... espero que no m'agafi a mi cap dia. Perquè això va com va... avui no en tens, i demà t'agafa "la puna".
Amb el Dominich recuperat a base d'infusions de coca, l'endemà vam continuar la ruta per l'altiplano, amb més lagunes i més parets i roques per escalar pel camí, com el famós "arbol de piedra". Evidentment, el camí és dur, també pels cotxes, així que ens va tocar punxar, 2 vegades, una amb cada conductor, i és que al Rubén el va substituir un conductor no gaire simpàtic, per una història que no ve al cas, i que a l'inici ens va voler timar, portant-nos directament a Uyuni, sense passar pel salar. I és que Bolívia, i encara més Perú com ja ens havien advertit i vaig descobrint al llarg del viatge, està ple de timadors i cara dures... bé, no tot pot ser bo a aquesta vida...
Iiiii... va arribar el gran dia! A llevar-se ben d'hora, per anar a veure la sortida del sol des de la "Illa del Peix", al bell mig del Salar d'Uyuni.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkBé, la sortida del sol, i el salar, està clar. Que es pot dir... doncs espectacular. Tot. L'illa, els seus cactus centenaris, la sortida del sol, la blancor i duresa de la sal, l'extensió del salar, els reflexes del sol... i el millor era al final, que jo ho he pogut veure amb els meus ullets, encara que no en tinc fotos perquè es va acabar la bateria de la càmera... I és que al final hi havia un ditet d'aigua que cobria el salar, acumulada de les pluges dels últims dies, i el reflex en aquest cas és millor que el d'un mirall, i a l'horitzó es torna tot confús, és tot un mirall corbat on un mateix és el principi i la fi. Així és fàcil entendre la teoria espai - temps de Einsten... (o estic dient una burrada... je, je...)
Bé, a veure si consegueixo una foto d'algú perquè entengueu el que dic... Aquí, aquí!!!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkI bé, l'excursioneta va acabar al poble d'Uyuni, que no està al Salar, però està prou aprop, i que té un cementiri de trens en desús, antics i rovellats, força curiós, i on vaig tenir el primer contacte seriós amb un poble Bolivia, amb les seves places i els seus mercats. Interessants, interessants! Però bé, hi haurà més mercats més endevant, així que potser ho deixi aquí!
Friday, April 10, 2009
Calama, Chuqui & S Pedro de Atacama, Ch, 10/Mar, Uri
Fa tant que no em poso a escriure que ja no sé si me'n recordaré... però bé, com que a mi parlar no se m'oblida ni sota l'aigua, parlaré sol, i el que vagi dient, doncs ho escriure, je, je...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I més coses encara... vaig començar a notar que l'accent chileno començava a canviar. No tants "cachais", una modulació menys amplia... no sé, chilenito, però diferent!
La ruta, acompanyat d'un holandes de l'A.Z. Aalborg de Luis Van Gal convençut de que guanyarien la lliga, va continuar cap al famós poble de San Pedro d'Atacama, en ple desert d'Atacama, està clar. El més àrid del món diuen, i per on van passar aquest any per primer cop els corredors del Rallie Dakar "Argentina - Chile" (nom una mica extrany).
El desert és fantàstic, almenys als meus ulls. També de nit, com vaig poder descobrir el primer dia, en una excursioneta nocturna per observar les estrelles de la mà de "l'Adam", un astrònom francès que enamorat d'aquestes terres i d'una de les seves "chatis", es va decidir a quedar a viure aquí. L'Adam ens va donar una bona explicació de les constelacions, i vaig poder observar com mai abans havia vist la Lluna, Saturn, Alfa Centauri, la nubolosa "Tarantula", els diferents colors de les estrelles i com no, vaig aprendre a identificar la "Creu del Sud", que ni tan sols sabia que existís... la veritat és que va despertar la meva curiositat pels cels estrellats. Algún dia n'aprendré més...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ah! I el millor de tot! La sessió va acabar amb una tassa de xocolata calenta EXCEL·LENT!!! La millor que he provat fora de casa! Això si, l'excursioneta va sortir per 15 lucas... i és que fins i tot respirar és car a Atacama...
I bé, tocava descobrir el desert. I que millor que en bici!!! Després de separar-me de l'Alba, trobava molt, molt a faltar fer alguna pedalada, així que per 5 lucas (caríssim altra vegada...) vaig descobrir els racons de La Cordillera de la Sal, El Valle de la Muerte i el Valle de la Lluna, poden observar en aquest últim la posta de sol, tal i com mana la tradició. I bé, a veure si sembla o no que estiguis a la lluna...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
L'endemà també volia fer bici, però què carai, volia fer una marató, no!? Doncs a caminar!!! I bé... de fet el meu cul s'havia clarament desacostumat a estar hores a sobre un seient estretet...
Doncs tot fent camí, vaig visitar el "Pukara de Quitor". Els Pukares eren una espècie de "pobles fortalesa" típics de la zona, d'origen anterior als Incas, però sota dominació d'aquests quan els castellanitos van arribar. També vaig fer camí en direcció al poble inca de Catarpe, al qual finalment no vaig arribar, però la caminata riu amunt em va sentar molt bé!
I és que l'exitència de pobles com San Pedro d'Atacama o Calama en mig del desert, només s'explicar perquè són ubicats al marge d'algun riu que travessa el desert, o bé en oasis, no els típics de palmeres, però oasis al cap i a la fi.
Vaig anar a dormir d'horeta, perquè l'endemà m'havia de llevar abans de les 4 de la matinada, per anar a veure els "geysers del Tatio", en un d'aquests tours ben organitzadets. I la veritat és que em vaig llevar com un campeón ben d'hora, vaig agafar el meu "petate" amb l'imprescindible banyador per fer un bany d'aigua calenta als geysers, i vaig sortir a esperar el bus que m'havia de recollir.
Les 4:15, les 4:30, les 4:45... em vaig dir "bé... esperarem fins les 5:00..." amb poca fe de que realment apareixés un bus a recollir-me... i de fet, "només" vaig aguantar fins les 4:50... quan mort de son vaig dir "...a pendre pel cul l'excursió". I mentre em tornava a posar al llit, vaig sentir com cridaven el meu nom. Amb poques ganes en aquell moment, vaig pujar al bus, i apa... a dormir 2 horetes fins arribar als geysers!
La veritat és que em va agradar molt veure'ls. N'hi ha bàsicament de 3 típus, els que estan constantment treien vapor, els que estan en repòs i treuen vapor i aigua calenta una estona de forma cíclica (tipus cassoleta) i els que treuen vapor així, de forma improvisada, i després estan en repòs un temps indeterminat. Està curiós l'espectacle, i les olors dels gassos també... i millor està el banyet d'aigua calenta, je, je...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I l'excursió dels geysers marcava el final dels meus dies a Chile, pel moment, i la meva entrada a Bolívia, a través d'un tour de 3 dies per les Lagunas de Colores i El Salar de Uyuni. Voleu veure com em va anar...
Ja fa més d'un mes que amb el Trulli vam agafar rutes diferents, i Calama, les mines de Chuquicamata, i San Pedro d'Atacama amb els seus escenaris desèrtics, van ser el meu primer destí.
Calama porta l'etiqueta de "ciutat minera", i és la ciutat més propera a les mines de coure de Chuquicamata, al nord interior de Chile. Són famoses perquè deu fer com 60 anys les va visitar el Ché amb el Granados en el seu viatge. Llavors s'explotaven a mà, en condicions infrahumanes diuen, i va contribuir a les idees revolucionàries del Ché.
Avui en dia són un forat enorme, de gairebé 1.000 metres de profunditat, on l'activitat de les excavadores i camions de mesures extraordinàries no s'atura ni de nit ni de dia.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkPer cert, a Calama vaig notar per primera (i de moment única) vegada un tremolor. Una experiència curiosa, però que si no torno a viure, tampoc passa res...
Ah! I vaig començar a notar l'altura. No pas en repòs, ja que està com a uns 2.600mts s.n.m., però quan vaig sortir a fer una mica d'esport, amb ànims de córrer la marató del dia 5/Abr a Santiago, em faltava l'oxigen, havia d'anar a mig gas, i vaig tardar moltíssim a recuperar l'alè...
I més coses encara... vaig començar a notar que l'accent chileno començava a canviar. No tants "cachais", una modulació menys amplia... no sé, chilenito, però diferent!
La ruta, acompanyat d'un holandes de l'A.Z. Aalborg de Luis Van Gal convençut de que guanyarien la lliga, va continuar cap al famós poble de San Pedro d'Atacama, en ple desert d'Atacama, està clar. El més àrid del món diuen, i per on van passar aquest any per primer cop els corredors del Rallie Dakar "Argentina - Chile" (nom una mica extrany).
El desert és fantàstic, almenys als meus ulls. També de nit, com vaig poder descobrir el primer dia, en una excursioneta nocturna per observar les estrelles de la mà de "l'Adam", un astrònom francès que enamorat d'aquestes terres i d'una de les seves "chatis", es va decidir a quedar a viure aquí. L'Adam ens va donar una bona explicació de les constelacions, i vaig poder observar com mai abans havia vist la Lluna, Saturn, Alfa Centauri, la nubolosa "Tarantula", els diferents colors de les estrelles i com no, vaig aprendre a identificar la "Creu del Sud", que ni tan sols sabia que existís... la veritat és que va despertar la meva curiositat pels cels estrellats. Algún dia n'aprendré més...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Ah! I el millor de tot! La sessió va acabar amb una tassa de xocolata calenta EXCEL·LENT!!! La millor que he provat fora de casa! Això si, l'excursioneta va sortir per 15 lucas... i és que fins i tot respirar és car a Atacama...
I bé, tocava descobrir el desert. I que millor que en bici!!! Després de separar-me de l'Alba, trobava molt, molt a faltar fer alguna pedalada, així que per 5 lucas (caríssim altra vegada...) vaig descobrir els racons de La Cordillera de la Sal, El Valle de la Muerte i el Valle de la Lluna, poden observar en aquest últim la posta de sol, tal i com mana la tradició. I bé, a veure si sembla o no que estiguis a la lluna...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkL'endemà també volia fer bici, però què carai, volia fer una marató, no!? Doncs a caminar!!! I bé... de fet el meu cul s'havia clarament desacostumat a estar hores a sobre un seient estretet...
Doncs tot fent camí, vaig visitar el "Pukara de Quitor". Els Pukares eren una espècie de "pobles fortalesa" típics de la zona, d'origen anterior als Incas, però sota dominació d'aquests quan els castellanitos van arribar. També vaig fer camí en direcció al poble inca de Catarpe, al qual finalment no vaig arribar, però la caminata riu amunt em va sentar molt bé!
I és que l'exitència de pobles com San Pedro d'Atacama o Calama en mig del desert, només s'explicar perquè són ubicats al marge d'algun riu que travessa el desert, o bé en oasis, no els típics de palmeres, però oasis al cap i a la fi.
Vaig anar a dormir d'horeta, perquè l'endemà m'havia de llevar abans de les 4 de la matinada, per anar a veure els "geysers del Tatio", en un d'aquests tours ben organitzadets. I la veritat és que em vaig llevar com un campeón ben d'hora, vaig agafar el meu "petate" amb l'imprescindible banyador per fer un bany d'aigua calenta als geysers, i vaig sortir a esperar el bus que m'havia de recollir.
Les 4:15, les 4:30, les 4:45... em vaig dir "bé... esperarem fins les 5:00..." amb poca fe de que realment apareixés un bus a recollir-me... i de fet, "només" vaig aguantar fins les 4:50... quan mort de son vaig dir "...a pendre pel cul l'excursió". I mentre em tornava a posar al llit, vaig sentir com cridaven el meu nom. Amb poques ganes en aquell moment, vaig pujar al bus, i apa... a dormir 2 horetes fins arribar als geysers!
La veritat és que em va agradar molt veure'ls. N'hi ha bàsicament de 3 típus, els que estan constantment treien vapor, els que estan en repòs i treuen vapor i aigua calenta una estona de forma cíclica (tipus cassoleta) i els que treuen vapor així, de forma improvisada, i després estan en repòs un temps indeterminat. Està curiós l'espectacle, i les olors dels gassos també... i millor està el banyet d'aigua calenta, je, je...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkI l'excursió dels geysers marcava el final dels meus dies a Chile, pel moment, i la meva entrada a Bolívia, a través d'un tour de 3 dies per les Lagunas de Colores i El Salar de Uyuni. Voleu veure com em va anar...
Subscribe to:
Posts (Atom)
