Ufff, quina calor, no se si ho podré resistir, més després de deixar el bus procedent del pol, no se si del sud o del nord, però de segur que es un autobus que ve d'algun d'aquells llocs. Així es, ja deixo la eterna primavera per ficar-me al bell mig de la calor mes absoluta, i es que l'arribada a Cartagena de Indias es un xoc bastant fort, allò sembla més Cuba que no pas la resta de Colòmbia, ja que la gent porta aquell ritme pausat o nul que la calor et provoca i que es contagia de persona en persona, fent les visites una cosa quasi be impossible i la búsqueda de llocs frescos com un tresor de lo mes preciat.
Doncs la cuba Cartagenera no esta gens malament, bé, de nou, un pot adonar-se del pas dels espanyols per aquest port de tanta importàmcia en el comerç internacional, ja que el que queda de la part antiga, tot el que queda dins la part enmurallada, te un toc molt espanyol com tants altres llocs de Sudamerica, si no, només cal recordar Potosí, Sucre, Arequipa, Trujillo i un llarg etc..., però que tot i això un es pot perdre donant voltes per els carrers amunt i avall passant hores sense adonar-se'n i escoltant salsa dels bars que hi ha per tot arreu, això sí, la visita s'ha de fer cap el tardet per evitar les calorades a dins de les muralles, doncs per allà no corre gaire l'aire, i a mes, en aquesta part del Carib, cap al tard sempre es gira una brisa marina que fa molt mes agradable un passeig, i es que ja dic jo, aquí el millor es viure de nit i dormir de dia per tal d'evitar el sol, però es clar, amb hotels amb ventidalors de poca potència, el dormir també es converteix en un petita lluita.
I com que fa molta calor i estic al Carib que millor que anar a veure les platges, així que cap a Playa Blanca, una de les platges que queda a prop de Cartagena, un pel turística però amb unes aigues molt caribenyes, i si un es queda a dormir per allà en alguna hamaca, doncs millor que millor, ja que el turisme es queda a passar el dia, i ja cap al tard la platja queda totalment buida, bé, només alguna gent de la propera població de Santa Anna que ofereixen des de massatges, a menjar, artesanies i alguna que altre interessant xerrada. Doncs res, allà vaig passar un parell de dies descansant, escoltant música i llegint algun que altre llibre, genial aquestes vacances de les vacances, ben necessàries.
Ja de tornada a Cartagena, vaig retrobar-me amb l'Uri que venia procedent de Cali i vam aprofitar per fer una mica de festa, que no esta de mes, i mes amb aquests rons tant bons que fan per aquí. Per cert, la rumba, res de l'altre món, bastant apagadot i amb persones bastant sospitoses durant la nit, i amb algún que altre americà en problemes.
Després de tot això. continuo direcció Venezuela, i el pròxim punt de parada després de passar per Barranquilla, va ser Santa Marta, allà on va morir el libertador "Bolivar" i deu ni do el temps que acabaria passant per allà, perque la veritat es que la ciutat tampoc te res de l'altre món, i a mes, si per visitar alguna cosa has d'estar sota el sol rostint-te com un pollastre, doncs queda l'opció de passar força estona per l'hostal, i es que a l'hostal Miramar he passat un agradable temps, entre els dos boludos de Cordoba (Argentina), que després d'estar viatjant des d'Argentina, doncs van decidir parar aquí i fer de cuiners, també tenim el Fabio i la Tamanaé que porten el negoci de buceig i organitza algún partit de fútbol força divertits, vaig tenir oacasió de jugar un parell de vegades, la primera vam perdre i la segona després d'estar tres mesos jugant, vam aconseguir guanyar amb un equip colombia-argentí-mexicà-català per 7 a 5 i com va dir el Fabio després de fer la foto d'equip, passarem a la història de futures generacions. Continuant amb la gent tenim els artesans Diego i Omar que porten respectivament 25 i 33 anys venen al carrer, el que dóna per moltes anecdotes, també tenim l'italià penjat, que parla sol i esta tancat tot el dia a l'habitació, crec que les drogues el tenen menjat, també hi ha Cristobolo Colon, l'home que ven fàntastics dibuixos, entre ells los 5 magnificos, jaja, que bo, i llavors esta tota la gent que porta l'hostal que després de tants dies d'estar per allà, doncs sempre passes una estona amb un o altre, total amb la calor que fot, el millor son les converses sota un ventilador.
Bé i pels voltants doncs platges, com Taganga, bastant lletjota i gringa, el Parc Tayrona, que si que es mereix una visita i el relax d'uns dies, això si, es bastant carot però sempre es poden fer trapis. Per allà hi ha un munt de boniques platges, senders per caminar "tot i la calor", i moltes hamaques per passar hores amb algun llibre o la musica, molt bo. El que no vaig fer va ser la caminata a la ciutat perduda, tothom diu que està molt bé, però si que ja estic una mica cansat dels trekkings, i aquest era de sis dies amb molta calor i probablament pluja, així que cap al mar, a realitzar un altre de les coses que realment volia fer, provar la sensació del buceig, i realment es brutal estar allà sota, en aquell món que per un es tant desconegut, i la veritat es que la experiència es totalment recomanable i aquí Colòmbia encara més, ja que els preus son bastant econòmics, així que amb la empresa de buceig del Rodadero i junt amb l'Uri i l'Adrien vam fer el Open Water, que et dona llicència per fer buceig arreu del món i a un màxim de 20 metres de profunditat, pero ja n'hi ha prou ja, tota la quantitat de peixos i coses rares que es poden veure es inhumà, i la sensació d'estar com lliure innigualable.
Per acabar ja amb Santa Marta, vaig passar els dies per les festes del Mar, les principals festes de la localitat, i ve, que puc dir d'unes festes al Carib, molta rumba i molt de ron, de noche y de dia, i 5 dies de festa on tothom surt de casa i es passeja sobretot per la costanera on es concentren tots els concerts i desfilades. Ara, aixo si, els pets que porta la gent son descomunals i si en el que portava de viatge no ho havia vist fins ara, doncs alla Santa Marta ho vaig veure, i amb aixo em refereixo a les baralles per el carrer, als insults, a l'emprenyementa d'uns i al riure dels altres, en fi, petites coses que tenen les grans festes, pero que no es digui, la rumba es la rumba aixi que s'ha d'aprofitar el temps, a rumbear.
Va arribar el dia de deixar Santa Marta, un dia despres de l'esperat, i es que la hueva al Carib es deixa notar i molt, i dels que haviem arribat alla, ja nomes quedavem dos, coses de la vida en menys d'una setmana m'havia separat de l'Uri i l'Adrien i els dos ja corrien per Europa, pero a mi encara em queda cami per endavant i ganes de coneixer altres llocs, aixi que amb el mexica, despres de recuperar la camara encara mes trencada, vam possar rumb a la Guajira, "pues orale mi carnal, andemosle a la Guajira, al Cabo de la Vela", i aixi primer rumb a Riohacha i llavors al Cabo de la Vela, on vaig coneixer el Manuel, Carlos y Vicente, de Sevilla o Sevija, molt catxondos tots tres, o a tres colombians mes, l'Oscar i la Maria de Bogota i la Pilar la paisa de Medellin, i alla vaig passar un parell de dies mes a la huevoneria del Carib, de nou dormint en hamaques, la manera mes facil de dormir a davant de les platges i mes alla la Guajira, o una brisa fa que no hi hagin mosquits i que a la nit es dormi realment be, i vam escoltar algunes histories, la gran majoria de gent de la zona que fa el transport de la cocaina amb llanxes rapides cap al pais del ex-Mr. Danger, i molts d'ells ja han passat mes d'una ocasio per la preso, pero es que un viatge d'aquests els hi reporta els mateixos ingressos que poden guanyar treballant uns tres anys a terra colombiana, i val a dir que la Guajira es l'extrem nord del continent sudamerica, i tambe una regio molt pobre poblada pels indis Wuayra i que es totalment diferent al que havia vist fins ara de costa, doncs es un auntentic desert amb els seus miratges i coses d'aquestes i amb aigues cristalines i transparents, vamos, un lloc ideal per huevonear una mica mes i veure la espectecular posta de sol, poder una de les que m'ha agradat mes.
Doncs res, toca hora d'anar cap a Venezuela, i aqui estic a Maicao, poble fronterer, com molts d'altres caos al carrer, bruticia, confusio, crits i coses d'aquestes, vamos, com les altres fronteres, ciutats sense llei, aixi que de nou despres de mesos, viatjant sol per aquestes terres, perque el mexica se'n va al pais paisa, a Medellin, a la Feria de las Flores, no el tio tonto no es, els de Sevilla crec que segueixen el mateix pais, crec que tambe saben el que es cou, i la paisa, pa que voy a ir alla, pues na, quedate relaja al sol, hija mia, que vamos esta pa moja pan, quija, sureños total! Pues aqui me tienes bien clavado en este cyber de Maicao escribiendo las ultimas lineas del pas per Colombia, i direccio a trobar-me amb el Max en nomes tres dies al pais bolivariano d'en Chavez, y es que por aqui huele a azufre, doncs res, amb moltes ganes de veure aquest nou pais, i mes acompanyat amb un amic de tota la vida. Et saludare amb una ma i amb l'altre em menjare aquest fuet que espero de terres catalanes, i es que el menjar d'aqui no esta malament pero los almuerzos populares, pues ya son un poco cansinos, jeje, aixi que el fuet sera un bona alegria. Aixi que que deiem, bueno, pues a Venezuela, a veure com esta el pais, de moment crec que no gaire be amb una inflacio de casi el 30% el que fa que el euro al banc valgui 3000 bolivares i al carrer puji fins a una xifra de 10000 bls, increible, de moment tantejare preus per aqui la frontera a veure com esta el tema, i es que Chavez esta muy loco, esta canviant el model capitalista que existia per el socialisme, que si, pues como no, amb lo amic que es de Fidel Castro i de Cuba, pues no te acuerdas Fidel, cuando tomabamos ron y esa chica se te acerco y te beso en la mejilla, te pusiste bien rojo.........para mas sintonize radio caracol, o escolti alo presidente, tant bon monoleg mai s'ha vist, apala, fins la propera, aquest cop si, amb en Bolivar vigilant la reraguarda.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Thursday, July 30, 2009
Tuesday, July 28, 2009
Armenia, Salento, Cocora, Medellín (Zona cafetera) (Colòmbia) del 06/07/09 al 13/07/09, Trulli:
Ja, per la Zona Cafetera, Eje Cafetero, on es produeix una gran quantitat de cafè, que va destinat bàsicament a omplir els magatzems, com no, dels Estats Units, però a diferència de Mèxic o Guatemala, que també son productors, aquí el cafè que pots consumir a les cafeteries està molt bo, potser si que són una mica mes fluixos que els que prenem per Europa, però molt millor que el dels països centreamericans, i es que un per aquí apren força del cafè, ja que tampoc sabia que el que consumim nosaltres arriba principalment d'Africa.
Un altre cosa que em va sobtar molt, es el paisatge, es brutal, tot de valls ben verds, i on per gran part es pot veure la famosa fulla de cafè, mentre algú que altre explica les seves històries pel carrer, i es que la gent per aquesta zona es molt amigable. Doncs per allà vaig estar a Armenia, que queda a prop del Parc del Cafè, que jo no m'ho pensava però es un rollu Port Aventura enfocat a la temàtica cafetera, i aquesta part està molt bé, ja que veus milers de plantes cafeteres i pots observar tot el procès que se segueix fins obtenir cafè, però el que no esta tant bé, es el parc d'atraccions en si, el que jo no m'esperava, i es que les atraccions son bastant dolentotas, però tot i així si estas per allà, es una interessant visita per passar el dia.
Així vaig fer ruta d'Armenia cap a Salento, poble "paisa" es com es coneix la gent de per aquí, i molt petitó, però amb molt d'encant, ja que es ben diferent a totes les ciutats i pobles colonials que havia vist fins el moment. Allà també es pot visitar finques cafeteres, i fer un minitour per els cafetals amb l'agradable companyia del propietari de la finca, i tant agradable que només erem jo i l'Adrien durant la visita. Aquesta visita si que em va acabar de deixar clar tot el procès d'aquest beguda fosca que tant consumim, des de la plantació, la recolecta, els tipus de fertilitzants naturals que fan servir, els tipus de grans de cafè, els aromes que es pot obtenir, com s'extreu el gra, el procès de secat, i un llarg etc..., tot plegat molt enriquidor i mes quan un es molt aficionat al cafè, cosa que sempre fa que mostris mes interès quan t'expliquen les coses, si no que li diguin a un quan esta a l'escola i t'expliquen mil i una històries que no t'interessen per res. De tornada cap a Salento, vaig veure una concentració de cavalls, i vaig pensar que es això? doncs resulta que a la gent del poble, quan se'ls hi pica, es reuneixen uns quants, monten a cavall i van de bar en bar bebent bastant, conclusió, festa asegurada, i potser alguna que altre caiguda del cavall, però es ben fàcil organitzar festes, mes encara, quan la gent esta disposada, i allà ho estan força. Per la mateixa zona de Salento, pots fer una visita a la Vall de Cocora, on pots observar les mes altes palmeres de cera de tot el món i segons em van dir per allà, orgull nacional de Colòmbia. Allà pots fer una curta caminata d'unes 4 hores però d'on pots gaudir de magnífiques vistes de tota la vall o tenir una agradable conversa amb la família que viu a dins del bosc, en una petita finca i de la qual, la seva filla treballa a Sant Pol de Mar, ufff, el món continua sent molt petit.
Doncs la ruta per Colòmbia continuava cap el nord, i camí de Medellín, doncs una curta parada a Manizales, ciutat, segons em van dir, que es la mes cara de tot Colòmbia, i es que tota la gent de pasta va a viure per allà, i la zona es ben maca, però el que es la ciutat en si no te gaires coses interessants, bueno poder el Once Caldas, l'equip de fútbol, últim guanyador del Clausura.
I ja sóc a Medellín, mundialment famosa per al Cartel Pablo Escobar Gaviria, ¿es viu o no?, per allà molta gent pensa que es viu, i es que per Medellín molta gent li te molt apreci per totes les obres que va fer per la gent mes necessitada, però en fi, el paio tenia molta plata, va arribar a ser el 7é home mes millonari del món, només ell sol podia pagar la deuta externa als Estats Units, o formar un partir polític o que se jo, mil i una mogudes. Allà també es troben les famoses gordes de Botero, el més famòs artista de Colombia. Allà vaig passar un parell de dies per El Poblado, la zona rosa o de festa de Medellín, i la veritat es que està molt animat, encara que com diuen per Colòmbia, los paisas no bailan, i es clar si ho compares amb Cali, allò es un altre món. Medellín també es conegut perque diuen que te les dones mes maques de tota Colòmbia, i bé, jo diria que tot l'eix cafeter mereix aquest honor. Allà Medellín vaig coneixer el narco Zacatecano, un noi mexicà de Zacatecas i que em va portar vells records de la meva estadía per Mèxic. A prop de Medellín també es pot fer moltes visites, jo en vaig fer una al Peñol, una roca ben gran plantada al mig d'una zona espressament inundada i des de la que tens una bones vistes de tota la zona plena de minillacs artificials, i ben a prop, el poble de Guatapé amb els seus alegres colors.
I això es tot de la Zona Cafetera, on el clima, es perfecte, només dir que a Medellín la consideren la ciutat de la Eterna Primavera, i no van equivocats, el clima es molt bo, i la ciutat, la que mes esta creixent en tota Colòmbia, cosa que fa que molts estrangers s'hi quedin a viure. Doncs res, anem cap al Carib, suposo que allà fara calor, la calor que potser no hi tingut en tot el viatge, anem a fer-hi un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Un altre cosa que em va sobtar molt, es el paisatge, es brutal, tot de valls ben verds, i on per gran part es pot veure la famosa fulla de cafè, mentre algú que altre explica les seves històries pel carrer, i es que la gent per aquesta zona es molt amigable. Doncs per allà vaig estar a Armenia, que queda a prop del Parc del Cafè, que jo no m'ho pensava però es un rollu Port Aventura enfocat a la temàtica cafetera, i aquesta part està molt bé, ja que veus milers de plantes cafeteres i pots observar tot el procès que se segueix fins obtenir cafè, però el que no esta tant bé, es el parc d'atraccions en si, el que jo no m'esperava, i es que les atraccions son bastant dolentotas, però tot i així si estas per allà, es una interessant visita per passar el dia.
Així vaig fer ruta d'Armenia cap a Salento, poble "paisa" es com es coneix la gent de per aquí, i molt petitó, però amb molt d'encant, ja que es ben diferent a totes les ciutats i pobles colonials que havia vist fins el moment. Allà també es pot visitar finques cafeteres, i fer un minitour per els cafetals amb l'agradable companyia del propietari de la finca, i tant agradable que només erem jo i l'Adrien durant la visita. Aquesta visita si que em va acabar de deixar clar tot el procès d'aquest beguda fosca que tant consumim, des de la plantació, la recolecta, els tipus de fertilitzants naturals que fan servir, els tipus de grans de cafè, els aromes que es pot obtenir, com s'extreu el gra, el procès de secat, i un llarg etc..., tot plegat molt enriquidor i mes quan un es molt aficionat al cafè, cosa que sempre fa que mostris mes interès quan t'expliquen les coses, si no que li diguin a un quan esta a l'escola i t'expliquen mil i una històries que no t'interessen per res. De tornada cap a Salento, vaig veure una concentració de cavalls, i vaig pensar que es això? doncs resulta que a la gent del poble, quan se'ls hi pica, es reuneixen uns quants, monten a cavall i van de bar en bar bebent bastant, conclusió, festa asegurada, i potser alguna que altre caiguda del cavall, però es ben fàcil organitzar festes, mes encara, quan la gent esta disposada, i allà ho estan força. Per la mateixa zona de Salento, pots fer una visita a la Vall de Cocora, on pots observar les mes altes palmeres de cera de tot el món i segons em van dir per allà, orgull nacional de Colòmbia. Allà pots fer una curta caminata d'unes 4 hores però d'on pots gaudir de magnífiques vistes de tota la vall o tenir una agradable conversa amb la família que viu a dins del bosc, en una petita finca i de la qual, la seva filla treballa a Sant Pol de Mar, ufff, el món continua sent molt petit.
Doncs la ruta per Colòmbia continuava cap el nord, i camí de Medellín, doncs una curta parada a Manizales, ciutat, segons em van dir, que es la mes cara de tot Colòmbia, i es que tota la gent de pasta va a viure per allà, i la zona es ben maca, però el que es la ciutat en si no te gaires coses interessants, bueno poder el Once Caldas, l'equip de fútbol, últim guanyador del Clausura.
I ja sóc a Medellín, mundialment famosa per al Cartel Pablo Escobar Gaviria, ¿es viu o no?, per allà molta gent pensa que es viu, i es que per Medellín molta gent li te molt apreci per totes les obres que va fer per la gent mes necessitada, però en fi, el paio tenia molta plata, va arribar a ser el 7é home mes millonari del món, només ell sol podia pagar la deuta externa als Estats Units, o formar un partir polític o que se jo, mil i una mogudes. Allà també es troben les famoses gordes de Botero, el més famòs artista de Colombia. Allà vaig passar un parell de dies per El Poblado, la zona rosa o de festa de Medellín, i la veritat es que està molt animat, encara que com diuen per Colòmbia, los paisas no bailan, i es clar si ho compares amb Cali, allò es un altre món. Medellín també es conegut perque diuen que te les dones mes maques de tota Colòmbia, i bé, jo diria que tot l'eix cafeter mereix aquest honor. Allà Medellín vaig coneixer el narco Zacatecano, un noi mexicà de Zacatecas i que em va portar vells records de la meva estadía per Mèxic. A prop de Medellín també es pot fer moltes visites, jo en vaig fer una al Peñol, una roca ben gran plantada al mig d'una zona espressament inundada i des de la que tens una bones vistes de tota la zona plena de minillacs artificials, i ben a prop, el poble de Guatapé amb els seus alegres colors.
I això es tot de la Zona Cafetera, on el clima, es perfecte, només dir que a Medellín la consideren la ciutat de la Eterna Primavera, i no van equivocats, el clima es molt bo, i la ciutat, la que mes esta creixent en tota Colòmbia, cosa que fa que molts estrangers s'hi quedin a viure. Doncs res, anem cap al Carib, suposo que allà fara calor, la calor que potser no hi tingut en tot el viatge, anem a fer-hi un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Tuesday, July 7, 2009
Ipiales, Popayan, San Agustín, Cali (Colòmbia) del 28/06/09 al 06/07/09, Trulli:
Shakira, shakira, colòmbia, colòmbia, Barranquilla que se baila así o asa, país conegut per guerrilles, les que més les FARC, si no que li diguin a la tal Betancourt, o per els militars, paramilitars, cocaïna, Alvaro Uribe, Pablo Escobar (El carter de Medellín) o les colombianes, però a l'hora també gran desconegut, doncs el que es veu per aquí es molt diferent de tot el que mostren els mitjans informatius, ja que difereix molt de tot el que es veu per allà, així que anem a veure una mica aquest país, tant poc explorat.
Pel sud vaig entrar, procedent d'Ecuador, i cap a Ipiales vaig anar, primer poble fronterer després d'haver deixat Quito i Ecuador. A Ipiales poca cosa, encara que a prop queda el Santuario de Lajas, que ve a ser el Lourdes de Sudamerica el que fa que molta gent peregrini cap aquells racons, i mes aquí on la religió encara te una forta presencia. Alla ja vaig poder comprovar que els preus de Colombia estaven una mica per sobre de Bolivia, Perú i Ecuador i que el nivell de vida ja sembla una mica mes elevat amb molta més presencia de cotxes particulars, no com la bogeria dels altres paisos, on hi ha mes taxis i colectivos que personas.
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Friday, July 3, 2009
Cuenca, Quilotoa, Latacunga, Quito i Otavalo (Ecuador) del 21 al 28/06/09, Trulli & Uri:
Doncs a Ecuador estem, un dels països que queda al centre de la terra, i té una diversitat de l'òstia, doncs tot i ser dels països més petits de Sud America, té mar, muntanyes de 6.000m i selva amazònica, o sigui, tot un món per descobrir, tot i que la intenció no era pas estar-hi massa, doncs els Max aterra el 8 d'Agost a Caracas i jo tinc ganes de passar-me un bon temps per Colombia, i l'Uri ha d'agafar el vol a Bogotà a finals de Juliol. Així que som-hi amb Ecuador.
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
Cuenca
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
Quito
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
Otavalo
Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
El primer que et sorpren, o no, jaja, es que fan servir els putus dòlars americans, bé, una mescla d'americans amb dolars americano-ecuatorianos, o sigui, de nou, a canviar de moneda i a fer-se amb el nou canvi. De primeres, l'Uri, l'Alex, l'Adrien i jo vam anar a petar a Cuenca, ciutat situada al sud d'Ecuador a unes 5 hores de la frontera amb Perú.
Només ser una estona per alla, ja vam poder comprovar que la situació económica es una mica diferent a la d'anteriors països com Bolivia o Perú, doncs la gent ja te mes transport privat o sigui més diners i ja no es viu el caos del transport públic pel carrer, com es podia viure als dos anterios països. Pel que fa al preu de les coses, és una mica car, pero només una mica de res, així que l'economia personal no es resentia gaire. El que si que es pot notar és un canvi en el carácter de la gent, es pot apreciar la diferencia amb el tracte que havíem rebut en anteriors països, i sembla com si fossin més amigables i pots xerrar amb ells sense tenir l'estigma de l'euro marcat a la cara. I és que tenin aquesta marca a la cara. En moltes ocasions només venen a tu per intentar treure't algun profit, el 99% dels casos, monetari, tot una alegria que aquí Ecuador això no sigui així.
Doncs això, que estem per Cuenca, ciutat, como no, COLONIAL. Toma ya! I és que això de colonial crec que se'ns quedarà gravat tota la vida en el cervellet. Doncs això, que Cuenca té tot el que es pot demanar a una ciutat colonial. Bon menjar, agradables parcs, tot molt net, una bonica catedral, una mica de turisme, res comparable amb Perú, noies boniques, edificis nets i colonials, ahhh, i bons hospitals, allá em van diagnosticar sinusitis, així que a cuidar-me uns dies.
CuencaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk/
Un dia després les nostres vides semblaven que es tornaven a separar de nou, l'Alex cap a la selva, a Baños, l'Uri directe cap a Quito, i jo i l'Adrien cap a Quilotoa i el seu volcá, així que som-hi, a agafar diferents camins.
Després d'un bus mortal, mortal, de tan malament que condueixen, resultant de poques hores dormides, doncs l'Adrien i jo ja érem a Latacunga, i després de localitzar hostal, vam anar a la regió de Quilotoa, disposats a passar un parell de dies, peró finalment, degut a les males condicions del temps, només vam estar-hi per passar el dia, "ja que amb la meva sinusitis tampoc tenia ganes de quedar-me amb el mal temps", i per veure un parell de pobles i la meravellosa laguna Quilotoa i de comprovar com a les zones rurals si que es pot veure una mica més el carácter indigena del país, força desaparegut a les ciutats, tot el contrari de Bolivia. A la tarda ja érem per Latacunga, i allà, doncs res, un vol per la zona, escoltar crits de plaer d'alguna noia a l'habitació contigua a la nostre (és el que tenen les parets primes), i menjar una bona pizza i d'alla, preparats per Quito, on estava l'Uri.
Quilotoa Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Doncs això, al matí cap a Quito, i la veritat que força ràpid, només dos hores des de Latacunga, així que en un obrir i tanca d'ulls ja erem per allà. Vam anar a un hostal a només un carrer de la terminal de busos, així que genial, a mig matí ja estavem donant voltes pel centre de la capital, un cop més de la Unesco, però un cop vista, si que esta força bé, como no, colonial, però ja no es viu el caos que hi ha per països com Bolivia o Perú. Aquí el transport està organitzat, i tenen un rollu metro, que no és metro, és un bus, però es igual, és el metrobus, molt útil, i que t'acosta una mica a la organització europea. Doncs per allà, a donar voltes amunt i avall, veient quiteñas, gent jugant al·legrament per els parcs, carrils bicis (buff! quant de temps sense veure això!), fer un bon cafè a la zona de Mariscal, la zona de marxa de la ciutat, i també una pasta d'aquestes de pasteleria l'òstia de bona. Allà també em vaig retrobar de nou amb l'Uri, del qual m'havia separat el dia abans, així que de nou tornàvem a anar tres.
QuitoMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al caure el sol vam poder comprovar la festa per Quito i provar una beguda típica d'allà anomenada Canelazo, la qual era molt popular pel carrer, ja que tothom portava un gotet a la mà. La festa, a la zona de Mariscal, doncs no gens malament, aquí ja es comença a notar la influència de la salsa, buff, i és que els hi va ballar molt i molt, a veure com serà per Colòmbia, perquè crec que tothom balla com feia la gent per Mèxic.
A pocs quilòmetres de Quito també es pot visitar el monument del centre de la terra, on pots jugar a saltar d'hemisferi a hemisferi o fer parides varies per passar la estona. La dada curiosa es que esta desviat uns 100 metres de la realitat, ara no recordo si cap el sud o el nord, però vaja, tampoc és gaire important, ja que les mesures es van pendre fa forces anys, i avui en dia amb els GPS s'ha pogut comprobar el punt exacte.
Meitat del món (Ecuador)Més fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Ecuador "lluvias mil", bé, la canço de Manu Chao sembla que no va ser gaire escoltada aquesta setmaneta, perquè tampoc vaig tindre gaires pluges. Ja per acabar, una visita a un nou mercat, en aquest cas Otavalo, al nord de Quito, res de l'altre món després d'haver vist mil i un mercats per tot SudAmerica.
OtavaloMés fotos a: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs res tu, apaga y vamonos, vamonos a donde? Cap a Colòmbia, yuju! Ja era hora, un país que tenim moltísimes ganes de conèixer, junt amb Venezuela, els dos que més, i és que tothom en parla meravelles, així que a veure que depara. I ha deixar enrera els putus dolars. Així que fins aquí Ecuador, poca coseta, només una setmaneta, no és suficient per conèixer un país, que també alberga les darwinianes illes de les Galapagos, o selva amazònica o platges o que sé jo boludo, només ser que el vaig creuar per el centre, per l'altiplà, i que després de Perú i Bolivia, doncs tenim ganes d'alguna cosa diferent, poder Colòmbia, anem a fer un cop d'ull.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk/
Subscribe to:
Posts (Atom)
