Cap a Arequipa, la ciutat blanca, i a descansar, aixi ens ho haviem proposat amb l'Adrien, el noi francès, i es que ja portavem bastants dies per no dir mesos que no haviem parat per res del món.
La ciutat es molt maca, sobretot el centre amb molta notorietat d'edificis colonials, i es que l'antic passat espanyol esta ben present per tot arreu. Allà, a un hostalet va ser temps per llegir (acabar la catedral del mar, molt bona novela), escoltar música, veure pelis (angeles y demonios, no tant bona), i anar per últim dia de festa amb els nois danesos que vam tornar a trobar, i deu ni do quina festa, i es que les promocions a Arequipa son brutals, vam arribar a trobar 4 cuba libres per 10 soles, o sigui 2,5€, ja em diras tu, total, que tothom va bastant entonat, ara, la festa esta força bé. Un altre cosa bastant barateta a Arequipa son els menus populars, que vam arribar a trobar per 3,5€, fins i tot mes barat que Bolivia. Allà, després de quasi tres mesos vaig trobar a l'Uri de nou, i es que passejant amb el noi francès i la Alex, la nova noia alemana, de cop vaig sentir un crit i l'Uri va aparèixer corrent des d'un restaurant de per allà Arequipa i ens va explicar com havia estat el Cañon del Colca i que l'endemà anava a pujar el volcà Misti, i després d'anar a sopar vam quedar que ja ens trobariem per Cusco en uns dies.
Un altre de les bones visites a la ciutat es el convent de Santa Catalina, conservat perfectament i en el que es pot apreciar com podia ser la vida de les religioses que van viure allà a partir de l'any 1580, curiós veure com tots els carrers tenen noms de ciutat espanyoles.
Després de set dies a la ciutat blanca d'Arequipa, rumb al Cañon del Colca, un dels mes profunds del món, amb uns 3500m aproximadament, això depen d'on prenguin les mesures. Primera parada a uns banys termals al poble de Chivay, població d'accès al Cañon, i on vaig conèixer una agradable parella de Galicia. Els banys, com no, força relaxants. D'allà rumb a Cabanaconde, poble que dona accès al Cañon, amb un ambient ja força mes rural.
A partir d'aquest moment a patejar, primer cap avall, i això no m'agrada gaire perque caminar hores cap avall i després cap amunt, la veritat es que a mi se'm fa força pesat, encara que la bellesa del Cañon i algún vol de algun condor fan la caminata mes amena, tot i que poder va ser una de les caminates que menys he disfrutat durant el viatge, suposo que per alguna raó d'anims i es que quan viatges tants mesos tens alt i baixos i allà, precisament estava una mica desanimat, però tot i així vaig tirar endavant i encara que la baixada se'm va fer força pesada, l'altre part del Cañon em va agradar força mes. perque esta salpicat per tot de petites poblacions, que deu ni do quins cullons, anar a viure allà, on per sortir han de caminar la ostia, però en fi, per Sud America, m'he trobat molts pobles així, doncs el que deia, per l'altre costat em va agradar força amb els pobles que et vas trobant, i on vam estar a punt de quedar-nos a dormir a un, però al final, a la noia alemana no li agradava el allotjament i es que em sembla que Sud America no s'acosta ni de bon tros als ideals que ha trobat en el seu viatge per Australia o Nova Zelanda, així que ens vam encaminar fins a un oasis que queda dins de la gola, on evidentment es força turístic però esta bé per passar la nit.
Al dia següent no gaire història, com dos hores caminant cap amunt, si, tot el que havíem baixat el dia anterior. Un cop a dalt, descans, patatones, Coca cola per recuperar una mica i cap a Arequipa, i d'allà camí cap a una de les ciutat mes turístiques de tot SudAmerica, Cusco i el encara més famòs, Machu Picchu. Així que fins aqui, Arequipa, Arequipa, Arequipa, i els seus voltants, que en certa manera em van recordar algun punt del nord d'Argentina, encara que a Argentina els colors de les muntanyes son molt mes diferents, però tot i així una visita molt recomanable.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Sunday, May 31, 2009
Wednesday, May 27, 2009
Arequipa, Canó del Colca, i Volcà Misti (Perú), 27/Maig, Uri
Apa! Altre cop al Perú! Però aquest cop per visitar-lo de cap a peus!
A el bus que em portava cap a Arequipa, la primera destinació, al Sud del Perú, vaig conèixer una parella irlandesa magnífica, el Stephen i la Claire.
Amb ells vam visitar la ciutat, la segona més gran del Perú, amb molta arquitectura de pedra blanca-grisenca, típica i original de la zona. També vam visitar el convent de Santa Catarina, que amb la seva superfície d'unes dues hectàries, és com un petit poble enmurallat, amb els seus carrers, places i casetes, dins al vell mig d'Arequipa.
Per recuperar-nos de tant cansament, que millor que anar al famós "Oasi de Sagalle" l'endemà, també al fons del canó, però als peus de Cabanaconde. O el que és el millor, separat d'una ascenció que comença als 2.200mts on és l'oasi, als 3.250mts, en uns 3 o 4 km, ara no ho recordo. Però puja, puja...
La Claire va decidir pujar en mula, el qual ha de resultar força divertit, ja que el senderó és ben estret, i et veus sovint aferrat a aquell animaló tan graciós esquivant una caiguda lliure de 500, 700 o de 1.000mts, just al cap d'amunt de tot.
L'Austríac , el Stephen, el Elli i jo, vam acceptar el repte de batre'ns amb l'airon-man que havíem conegut el dia anterior, i que havia pujat en 1h i 17min. El resultat? Doncs uns millors i altres pitjors (què passa!? Tinc les cames curtes!!!), però vam arribar a dalt pensant en fer l'airon-man l'any que ve, perquè els temps van estar entre 1h 30' i 1h 40'. No tan lluny... Això si... ara falta aconseguir nedar 3,8km en menys d'una hora, anar en bici a 35km per hora durant 5 hores seguides sense afluixar la marxa, i després, fer unes dues vegades i mitja el que vam fer, que seria un esforç semblant al d'una marató. Sabeu què!? L'airon-man pels homes de veritat. Ho he de reconèixer. Sóc un marica.
Bé, i alguns farts de caminar, i altres encara amb més ganes, vam agafar camins diferents. L'Austríac va seguir el seu camí, els irish van decidir anar a acampar al constat d'un riu, i diuen descansar, i passar el temps cantant acompanyats pel so d'un "cabaquinho" (Ja!), l'Eli va anar a pujar el Chachani i la seva glacera de 6.025mts, i jo, una mica menys ambiciós, el volcà Misti, de 5.825mts i sense glacera.
El volcà Misti
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, de fet jo ja vaig fer el meu 6.000 a Bolívia, i com a bon marica, una vegada i mai més. Però el Misti és un bonic volcà que es veu des de tots els punts d'Arequipa, i la seva forma cònica em va cridar molt l'atenció. També em volia treure el regust de la mala experiència que vaig tenir amb l'altura pujant el Huayna (el que deia, el de 6.000), així que vaig decidir llogar 4 coses, comprar menjar per a 4 àpats, i pujar el Misti al ritme del meu cos, segons dictés el "soroche".
I així, em vaig trobar el primer dia pujant al campament base (des dels 3.400mts als 4.600mts) amb un basc, una peruana, una brasileira i un italo-argentí (No! No era Messi! Si no pot ni amb els prats plans de La Paz!!! "Véase" Bolivia 6 - Argentina 1). Ells van atacar el cim de matinada. Jo!? Cullons! Tenia son i no tenia pressa! Em vaig quedar dormint!
A mig matí vaig fer un nou exercici d'aclimatació, pujant als 5.000mts a dinar i llegir un parell d'horetes. A última hora sentia la típica pressió frontal al cap que provoca el "soroche", així que vaig estar content de no haver-me aventurat a fer el cim encara, i vaig tornar al campament base per sopar i dormir. Allà vaig trobar dos nous grups acabats d'arribar, i amb qui l'endemà vaig decidir que si atacaria el cim. Després de tot, sabia que als 4.600 em trobava bé.
Pels qui no ho sabeu, una de les coses més difícils de l'altura és aconseguir dormir. És tot curiós. La nit cau, i després d'un gran esforç et notes cansat, així que t'estires, tanques els ulls, comences a respirar profundament i tranquilament... Mmmm... A veure... tornem'hi... Comences a respirar profundament i tranquilament... i no ho aconsegueixes. Passa 1 hora. Passen 2 hores. I passen fins i tot 5 hores. I com que no hi ha prou oxigen, el cor que no té cervell però d'instint de supervivència en sap "un tou", bombeja i bombeja sense parar per mantenir el ritme d'oxigenació del cos. I és clar, amb el cor literalment a 90 pulsacions per minut, i una respiració accelerada, a veure qui és el guapo o guapa que aconsegueix dormir...
Bé, a 4.600mts era prou capaç de donar uns quants cops de cap, i la resta de l'estona descansar prou com per atacar el cim. Així que amb dos Nou-Zelandesos i dues franceses (déu n'hi do quantes dones a la montanya, eh?), a les 2h de la matinada vam encaminar-nos cap al cim. Novament, no va ser pas bufar i fer ampolles, però per la meva part em vaig sentir sempre bé, amb el ritme aminorat per l'alçada, és clar, però podent pujar a un cim preciós gaudint del passeig, les vistes a Arequipa, a les valls del voltant, i als propers nevats meravellosos.
Cràter i Cim del volcà Misti, Arequipa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
La baixada, "esquiant" per lès antigues cendres i pedres soltes del volcà, aquest cop si va ser bufar i fer ampolles.
De tornada a Arequipa, m'havia promès 2 dies de relax, i vaig acabar passant-ne 3, per una de les moltes vagues i protestes que, un cop més, havien tallat les carreteres durant 24 hores.
Bé, no va estar malament del tot, perquè això em va permetre tornar a veure el Stephen, la Claire i el Elli, abans no tornessin a Irlanda i a Austràlia. Si, si. A Austrialia, l'Elli, a començar una nova vida. I veure junts la final de la Champions League 2008/2009 entre el F.C. Barcelona i el Manchester United, que va acabar 2 a 0. Carai amb el Barça... tri-campió... Em va fer recordar-me molt de tots els culés que corren pels voltants de casa meva, i també amb el Trulli, que voltava ben a prop.
De fet, me l'havia trobat casualment per Arequipa just abans de pujar el Misti, i com que el nostre següent destí era Cusco, allà vam decidir retrobar-nos. "Junts de nou per primer cop" com deien els de Sau. Serà divertit! Però això, a Cusco! Dintre d'uns dies!
A el bus que em portava cap a Arequipa, la primera destinació, al Sud del Perú, vaig conèixer una parella irlandesa magnífica, el Stephen i la Claire.
Amb ells vam visitar la ciutat, la segona més gran del Perú, amb molta arquitectura de pedra blanca-grisenca, típica i original de la zona. També vam visitar el convent de Santa Catarina, que amb la seva superfície d'unes dues hectàries, és com un petit poble enmurallat, amb els seus carrers, places i casetes, dins al vell mig d'Arequipa.
Arequipa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Solien ocupar-lo totalment monjes de clausura, però actualment en ésser un grup molt reduït, viuen en una petita zona del convent, i la resta pot ésser visitat i es pot veure com vivien en origen les monjes, i després de la reforma.
Típicament a l'origen del Virreinat de Perú (s. XVI), moltes famílies adinerades seguien la tradició d'enviar el seu segon fill al clergat. En el cas de ser noies, en convents de clausura com aquests, on s'havia de pagar per ingressar i per la formació durant els primers anys (quatre?) com a novicies. Tenien vot de silenci durant unes 4 hores al dia, etc.
El que sorpren més (...bé, si es pensa en la història de la religió catòlica potser no tant...) és que les monjes rebien diners o donacions de la família, de manera que dins del convent es feien "casetes" i les moblaven amb tot tipus d'articles, alguns d'ells de tot luxe, i tenien criats, depenent és clar, de com fos de rica la família. Després una reforma de l'esglesia els va obligar a canviar a una vida més austera, prohibint tenir criats, passant les propietats a ésser del convent, havent de dormir totes en un dormitori comú, cuinant i menjant en una estància comú, etc.
El convent és força bonic, per això de que té com carrers i placetes ben cuidats, amb arbres fruiters, flors, una font... Com a curiositat, els carrers tenen nom de ciutats castellanes i andaluses, com Toledo o Córdoba. El nom el va posar un fotògraf cap als anys '70 del segle passat, que suposadament va ser el primer home en entrar.
Convent de Santa Catarina
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al convent vam conèixer al "Shoval", un israelià de putísima mare, que ens va acompanyar a veure un "concertillu" d'una banda al vespre. Ja era hora de trobar un bon israelià! Ara, posteriorment quan així sense pensar-ho t'adones que en "Shoval" és una excepció, fa una mica de por...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al convent vam conèixer al "Shoval", un israelià de putísima mare, que ens va acompanyar a veure un "concertillu" d'una banda al vespre. Ja era hora de trobar un bon israelià! Ara, posteriorment quan així sense pensar-ho t'adones que en "Shoval" és una excepció, fa una mica de por...
El que va ser també una casualitat va ser trobar-se a Arequipa a "l'Elli", un noi molt trempat de Londres, que coneixia a la Claire i al Stephen, i amb qui vam quedar per fer la caminada pel Colca, si és que podia unir-se a nosaltres, ja que entre 2 mal nascuts l'hi havien robat una de les seves motxilles, i estava fent els tràmits de l'assegurança i tal. I és que Arequipa és una ciutat molt bonica, i no sembla pas perillosa, però es veu que si que ho és, perquè uns dies després van violar una noia francesa que treballava a Arequipa, i que de tant en tant es passava pel hostel. Ens vam quedar tots glaçats i impotents davant la noticia...
Però bé, al viatge i som per gaudir de les coses bones, així que a més de seguir visitant algun altre convent i algun altre mirador, amb el Stephen i la Claire vam anar a caminar pel Canó del Colca.
Vam començar sense l'Elli, en una caminata que ens havia de portar de Chivay a Cabanaconde en 3 dies, passant per Coporaque i Yanque el primer; Achoma, Maca (on vam dinar) i Pinchollo, que no arribava mai, el segon; i arribant caminant a la famosa "Cruz del Cóndor" i a Cabanaconde (en bus) el tercer.
Aquesta part del canó no la camina gairebé ningú, perquè el sender no està complert, i a estones s'ha d'anar per la carretera de terra per on van passant alguns vehicles. Però a nosaltres, ens va encantar. En part per ésser poc freqüentada, però encara molt millor, per la varietat del paissatge, amb valls més àmplies, terrasses fèrtils amb varietat de conreus de colors i olors, i sobretot per l'amabilitat de la gent, poc acostumada a rebre la visita de gent interessada en alguna cosa més que "la Cruz del Cóndor" i "l'Oàsis", que amb molt de marketing i sense ésser pas més bonics que els altres 60km del Canó, són l'estrella internacional de la zona, i bé, això a vegades dóna una mica de fred de peus...
Canó del Colca, tram Chivay - Cabanaconde
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Per cert, la Cruz del Cóndor és un punt per a veure aquesta au andina venerada ancestralment per l'home de l'altiplà, i actualment per càmeres de centenars de gringos.
És curiós, sempre n'apareixen un bon grapat cap allà les 8 del matí, i a les 10 no en queda ni un. Es veu que té força a veure amb els vents termals que en aquelles hores ajudent a l'au voladora més gran del món, de fins a 2 metres i 80cm d'envergadura, diuen...
I bé, a més de cóndors, allà vam retrobar l'Eli. Vam decidir fer un llarg descans per la tarda, asseguts a la terrassa del hostel amb un joc de cartes i una cervesa, i ves per on, va acabar essent una festa amb vi i partides de cartes paralel·les. Veus dels U.S.A. i música del Perú. Ron i airon-mans del Canadà... Bé, tota una festa! De la que jo dubtava en pogués sortir una caminada l'endemà....
Però bé, que millor que suar les toxines de l'alcohol, així que si, si. L'endemà, els Irish, l'Elli, el que escriu, i una nova incorporació procedent dels Alps austíacs, el ??????? , vam fer camí cap a San Juan de Chucchu i Tapay. Va ser una mica cansat, però el camí era veritablement bonic, i valia totalment la pena gaudir de les vistes des de baix de tot del canó i des de l'altre costat.
Canó del Colca i Oasis de Sangalle
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Per recuperar-nos de tant cansament, que millor que anar al famós "Oasi de Sagalle" l'endemà, també al fons del canó, però als peus de Cabanaconde. O el que és el millor, separat d'una ascenció que comença als 2.200mts on és l'oasi, als 3.250mts, en uns 3 o 4 km, ara no ho recordo. Però puja, puja...
Pujada des de l'Oasis a Cabanaconde
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkLa Claire va decidir pujar en mula, el qual ha de resultar força divertit, ja que el senderó és ben estret, i et veus sovint aferrat a aquell animaló tan graciós esquivant una caiguda lliure de 500, 700 o de 1.000mts, just al cap d'amunt de tot.
L'Austríac , el Stephen, el Elli i jo, vam acceptar el repte de batre'ns amb l'airon-man que havíem conegut el dia anterior, i que havia pujat en 1h i 17min. El resultat? Doncs uns millors i altres pitjors (què passa!? Tinc les cames curtes!!!), però vam arribar a dalt pensant en fer l'airon-man l'any que ve, perquè els temps van estar entre 1h 30' i 1h 40'. No tan lluny... Això si... ara falta aconseguir nedar 3,8km en menys d'una hora, anar en bici a 35km per hora durant 5 hores seguides sense afluixar la marxa, i després, fer unes dues vegades i mitja el que vam fer, que seria un esforç semblant al d'una marató. Sabeu què!? L'airon-man pels homes de veritat. Ho he de reconèixer. Sóc un marica.
Bé, i alguns farts de caminar, i altres encara amb més ganes, vam agafar camins diferents. L'Austríac va seguir el seu camí, els irish van decidir anar a acampar al constat d'un riu, i diuen descansar, i passar el temps cantant acompanyats pel so d'un "cabaquinho" (Ja!), l'Eli va anar a pujar el Chachani i la seva glacera de 6.025mts, i jo, una mica menys ambiciós, el volcà Misti, de 5.825mts i sense glacera.
El volcà MistiMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, de fet jo ja vaig fer el meu 6.000 a Bolívia, i com a bon marica, una vegada i mai més. Però el Misti és un bonic volcà que es veu des de tots els punts d'Arequipa, i la seva forma cònica em va cridar molt l'atenció. També em volia treure el regust de la mala experiència que vaig tenir amb l'altura pujant el Huayna (el que deia, el de 6.000), així que vaig decidir llogar 4 coses, comprar menjar per a 4 àpats, i pujar el Misti al ritme del meu cos, segons dictés el "soroche".
I així, em vaig trobar el primer dia pujant al campament base (des dels 3.400mts als 4.600mts) amb un basc, una peruana, una brasileira i un italo-argentí (No! No era Messi! Si no pot ni amb els prats plans de La Paz!!! "Véase" Bolivia 6 - Argentina 1). Ells van atacar el cim de matinada. Jo!? Cullons! Tenia son i no tenia pressa! Em vaig quedar dormint!
A mig matí vaig fer un nou exercici d'aclimatació, pujant als 5.000mts a dinar i llegir un parell d'horetes. A última hora sentia la típica pressió frontal al cap que provoca el "soroche", així que vaig estar content de no haver-me aventurat a fer el cim encara, i vaig tornar al campament base per sopar i dormir. Allà vaig trobar dos nous grups acabats d'arribar, i amb qui l'endemà vaig decidir que si atacaria el cim. Després de tot, sabia que als 4.600 em trobava bé.
Pels qui no ho sabeu, una de les coses més difícils de l'altura és aconseguir dormir. És tot curiós. La nit cau, i després d'un gran esforç et notes cansat, així que t'estires, tanques els ulls, comences a respirar profundament i tranquilament... Mmmm... A veure... tornem'hi... Comences a respirar profundament i tranquilament... i no ho aconsegueixes. Passa 1 hora. Passen 2 hores. I passen fins i tot 5 hores. I com que no hi ha prou oxigen, el cor que no té cervell però d'instint de supervivència en sap "un tou", bombeja i bombeja sense parar per mantenir el ritme d'oxigenació del cos. I és clar, amb el cor literalment a 90 pulsacions per minut, i una respiració accelerada, a veure qui és el guapo o guapa que aconsegueix dormir...
Bé, a 4.600mts era prou capaç de donar uns quants cops de cap, i la resta de l'estona descansar prou com per atacar el cim. Així que amb dos Nou-Zelandesos i dues franceses (déu n'hi do quantes dones a la montanya, eh?), a les 2h de la matinada vam encaminar-nos cap al cim. Novament, no va ser pas bufar i fer ampolles, però per la meva part em vaig sentir sempre bé, amb el ritme aminorat per l'alçada, és clar, però podent pujar a un cim preciós gaudint del passeig, les vistes a Arequipa, a les valls del voltant, i als propers nevats meravellosos.
Cràter i Cim del volcà Misti, ArequipaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
La baixada, "esquiant" per lès antigues cendres i pedres soltes del volcà, aquest cop si va ser bufar i fer ampolles.
De tornada a Arequipa, m'havia promès 2 dies de relax, i vaig acabar passant-ne 3, per una de les moltes vagues i protestes que, un cop més, havien tallat les carreteres durant 24 hores.
Bé, no va estar malament del tot, perquè això em va permetre tornar a veure el Stephen, la Claire i el Elli, abans no tornessin a Irlanda i a Austràlia. Si, si. A Austrialia, l'Elli, a començar una nova vida. I veure junts la final de la Champions League 2008/2009 entre el F.C. Barcelona i el Manchester United, que va acabar 2 a 0. Carai amb el Barça... tri-campió... Em va fer recordar-me molt de tots els culés que corren pels voltants de casa meva, i també amb el Trulli, que voltava ben a prop.
De fet, me l'havia trobat casualment per Arequipa just abans de pujar el Misti, i com que el nostre següent destí era Cusco, allà vam decidir retrobar-nos. "Junts de nou per primer cop" com deien els de Sau. Serà divertit! Però això, a Cusco! Dintre d'uns dies!
Tuesday, May 26, 2009
Sucre, 12/Maig, Uri
Per superar la crisi, viag fer camí cap a Sucre, on m'havia de trobar amb el Michael, l'alemany amb el que vaig pujar el Huayna Potosí a prop de la Paz. Allà esperava aclarir el meu cap sobre que fer. Seguir el viatge, posar-hi fi precipitat, retrocedir sobre les meves passes i anar a empaitar xilenes, o optar per una nova expereiència en el viatge, la del voluntariat, probablement a Lima (seguint les passes del gran mestre Miquel i la ja seva companya d'aventures Helena) o al mateix Sucre.
Només donar un cop d'ull a Sucre, vaig endevinar que aquella ciutat m'agradaria, i no em vaig pas equivocar. Té l'aire acollidor de les viles, pels seus edificis de poca alçada, pintats tots ells de blanc, o pel conjunt de carrers tranquils, amb petites plaçoletes i jardins, i molt en especial, per les seva gent amable. Però alhora a Sucre es respira modernitat i tolerància, en els pensaments i en les formes d'actuar de les seves gents i en el conjunt de comerços i bars. No en và, Sucre és la capital de Bolívia (si, ja ho sé, juntament amb La Paz...), essent 5 vegades més menuda que Santa Cruz o La Paz i, més important, d'aquí va sortir el "GRITO LIBERTARIO" que posteriorment va deslligar aquest bonic país de la dependència política del que llavors alguns ja consideraven "una grande y libre".
Només donar un cop d'ull a Sucre, vaig endevinar que aquella ciutat m'agradaria, i no em vaig pas equivocar. Té l'aire acollidor de les viles, pels seus edificis de poca alçada, pintats tots ells de blanc, o pel conjunt de carrers tranquils, amb petites plaçoletes i jardins, i molt en especial, per les seva gent amable. Però alhora a Sucre es respira modernitat i tolerància, en els pensaments i en les formes d'actuar de les seves gents i en el conjunt de comerços i bars. No en và, Sucre és la capital de Bolívia (si, ja ho sé, juntament amb La Paz...), essent 5 vegades més menuda que Santa Cruz o La Paz i, més important, d'aquí va sortir el "GRITO LIBERTARIO" que posteriorment va deslligar aquest bonic país de la dependència política del que llavors alguns ja consideraven "una grande y libre".
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De fet, Sucre estava en plena celebració dels 200 anys del "Grito Libertario", a més d'estar celebrant el "XIV Festival de la Cultura" (...crec que era així...). Malgrat tot, em vaig endur una sorpresa, en trobar-me un grup de rock mig bramant (...des del respecte...) a les dues del migdia, sota un sol de justicia, a la plaça d'armes.
Segons la meva humil opinió, de forma més acertada, a la nit hi havia programats 3 concers de jazz-blues ballable, 2 grups bolivians i un grup convidad dels U.S.A., al que segur va ser fàcil contractar amb la mateixa medicina que a Maradona, je, je... Així doncs, amb el meu amic Michael vam celebrar un bon sopar tradicional "hamburguesa con sus patatas y su arroz" i ens vam unir als seus amics a celebrar el festival.
Ho vam passar genial! Especialment amb l'últim grup, que era genuínament un grup de blues amb el seu bon cantant afro-americà. Ballant tan com vam poder... enmig novament d'un conjunt de bolivians que es limitaven a moure tan sols un peu. Bé, no tots. Perquè hi havia una noia que jo havia endevinat com a francesa-algeriana que tampoc parava de ballar, i en l'únic moment que vaig poder-li treure la vista de sobre li vaig dir al Michael "ostres! Mira aquella noia! Està tremenda!" El Michael, amb un mig-somriure de gat vell que ho sap tot em va dir "esa!? Esa es mi profesora de castellano". Cullons amb el Michael! Gat vell, gat vell... Ja havia sabut triar bé, ja!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, doncs amb el Michael, els seus amics, i ara també amb la Rita i les seves amigues (ggrrrmmm i el seu noviete) vam passar-ho d'allò més bé, ballant als concerts, ballant en un pub amb música en viu (rock i pop, eh!?) i ballant en una disco. Cúmbies, és clar, això és Bolívia, però també salsa, cuecas, pop, rock, reggea... Sucre. Una ciutat diversa i avantguarda al cor de Sud Amèrica.
L'endemà, tardet és clar, vaig seguir explorant la ciutat, i em va agradar sobretot el seu "Parque Bolívar", amb una curiosa reproducció de la Tour Eiffel, amb preciossos jardins, i gent de totes edats gaudint del Diumenge al carrer. Dins del festival, amb el Michael també vam anar a veure la projecció d'una peli boliviana "Qüestión de fe". Molt bona. Un bon reflexe de les esperances de molts bolivians i com aquests s'escapen com en el "cuento de la lechera".
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I bé, en tan sols 2 dies tenia molt clar que volia continuar viatjant una mica més. Explorar noves montanyes i admirar nous racons. Descobrir nova gent i conèixer altres cultures.
La setmana estaria plena de feina pel Michael i tota la gent que havia conegut a Sucre, i els ànims de córrer món cremaven en el meu interior, així que el mateix Dilluns per la nit, després de passar unes últimes hores a la ciutat blanca de Sucre, aquest cop amb el Ezra, un nord-americà mig-hipppie molt llest que està recorrent sud-amèrica en bici, vaig fer camí cap a un nou país que s'obria al Pacífic, Perú.
Santa Cruz, Pantanal brasileiro, San José de Chiquitos i Samaipata, 9/Maig, Uri
Que millor per recuperar-se plenament, que anar a l'altra Bolívia, la de les terres baixes, la del clima i la vegetació tropical.
Així doncs, vaig posar rumb cap a Santa Cruz de la Sierra, on esperava trobar-me amb els fills de la veïna dels meus pares, però després d'un bon grapat de trucades no vaig trobar.
El que si vaig trobar va ser un bloqueig a la carretera, que va aturar totalment el bus i va obligar a tothom a caminar una bona estona i agafar taxis "colectius" per poder arribar. També vaig trobar 2 holandesos, el Jasper i el Marcel, i una canadenca, la Meggy, força esbojarrats i molt divertits, amb qui vam decidir anar de festa aquella mateixa nit, i confirmar el que és un secret a crits, les xiquetes de Santa Cruz estan molt i molt bones. Què els donen de menjar?
Bé, de fet, el tòpic de que les bolivianes no són massa guapes és totalment fals. A l'altiplà hi ha de tot, i a la provincia de Santa Cruz i a Sucre, com descobriria més tard, no tenen res que envejar a les europees, ni a les veneçolanes, ni tan sols a les divinitats colombianes. Un altre tema són les brasileres... la fama de les quals no és merescuda, però anem a pams, que això semble haver-se convertit en un d'aquells concursos de "Miss loquesea" enlloc d'un blog de viatge.
La festa per Santa Cruz, molt bé. Bons locals, música en viu i música "DJ" variada. Des d'autèntiques cumbies i reaggeton, al rock o la música electrònica més internacional. Vaig experimentar també el que és ser gringo de naixament, entrant sense problema a locals "V.I.P." d'aquells en que has d'estar a la puta llista, jo, que sóc tan sols un passarell a la meva terra.
L'endemà tocava acomiadar a la Meggy, que anava amb presses pel món. I a gaudir de PLAYLAND (vale, aceptamos "piscina con 2 toboganes" como parque acuático. PLAYLAND!) amb el Jasper i el Marcel.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Precisament ells dos em van explicar que al cap de 2 dies era "Queens day" als Paísos Baixos, i que era una festa força boja que trobarien a faltar. I ves per on, de tornada al hostel ens vam trobar amb la Anouk, també holandesa, i que va dir que a Santa Cruz celebraven "Queens day" al consulat aquell mateix dia, ja que el cònsul el dia real de "Queens day" estaria a l'embaixada de La Paz.
"Queens day" holandès a Santa Cruz!?!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, ja havia parlat de les missions jesuítiques quan vaig visitar Santa Ana i Sant Ignacio Miní a Argentina, al mes de Novembre (wauu! Si que fa temps!). Així que només explicaré que ha diferència d'aquelles missions jesuítiques que pràcticament van desaparèixer, aquí a Bolívia la gent va continuar vivint als pobles després que els jesuíties fossin "convidats a marxar" per la corona castellana. A més de S.J. de Chiquitos hi ha altres, com San Javier, Concepción, San Ignacio, San Miguel, Santa Anai Sant Rafael, les quals hagués visitat, si no fos perquè sol sortir un bus cada dos dies entre cada poble....
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Sant José de Chiquitos també té una bonica montanya-mirador per pujar (de molt poca alçada, eh!?), des d'on es pot observar el poble, a més de gaudir de la vegetació i fauna, destacant, si tens sort, micos que pots veure de ben aprop.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfk
Així doncs, vaig posar rumb cap a Santa Cruz de la Sierra, on esperava trobar-me amb els fills de la veïna dels meus pares, però després d'un bon grapat de trucades no vaig trobar.
El que si vaig trobar va ser un bloqueig a la carretera, que va aturar totalment el bus i va obligar a tothom a caminar una bona estona i agafar taxis "colectius" per poder arribar. També vaig trobar 2 holandesos, el Jasper i el Marcel, i una canadenca, la Meggy, força esbojarrats i molt divertits, amb qui vam decidir anar de festa aquella mateixa nit, i confirmar el que és un secret a crits, les xiquetes de Santa Cruz estan molt i molt bones. Què els donen de menjar?
Bé, de fet, el tòpic de que les bolivianes no són massa guapes és totalment fals. A l'altiplà hi ha de tot, i a la provincia de Santa Cruz i a Sucre, com descobriria més tard, no tenen res que envejar a les europees, ni a les veneçolanes, ni tan sols a les divinitats colombianes. Un altre tema són les brasileres... la fama de les quals no és merescuda, però anem a pams, que això semble haver-se convertit en un d'aquells concursos de "Miss loquesea" enlloc d'un blog de viatge.
La festa per Santa Cruz, molt bé. Bons locals, música en viu i música "DJ" variada. Des d'autèntiques cumbies i reaggeton, al rock o la música electrònica més internacional. Vaig experimentar també el que és ser gringo de naixament, entrant sense problema a locals "V.I.P." d'aquells en que has d'estar a la puta llista, jo, que sóc tan sols un passarell a la meva terra.
L'endemà tocava acomiadar a la Meggy, que anava amb presses pel món. I a gaudir de PLAYLAND (vale, aceptamos "piscina con 2 toboganes" como parque acuático. PLAYLAND!) amb el Jasper i el Marcel.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Precisament ells dos em van explicar que al cap de 2 dies era "Queens day" als Paísos Baixos, i que era una festa força boja que trobarien a faltar. I ves per on, de tornada al hostel ens vam trobar amb la Anouk, també holandesa, i que va dir que a Santa Cruz celebraven "Queens day" al consulat aquell mateix dia, ja que el cònsul el dia real de "Queens day" estaria a l'embaixada de La Paz.
Així que com a bons holandesos, i holandès adoptiu per un dia, ens vam vestir tan taronjes com vam poder, i vam anar a la nit a l'hotel on l'embaixada feia la festa. Força curiós als ulls d'un catalanet!
"Queens day" holandès a Santa Cruz!?!Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Jo també tenia coses a celebrar, i és que el Mallorca havia conseguit els 42 punts que pràcticament asseguren la permanència a primera, en el nostre cas, per tretzena vegada consecutiva. M'agrada el 13. Estic segur que l'any que ve ens classificarem per la UEFA!!!
No tot són sempre bones noticies, i em vaig sorprendre l'endemà en llegir al diari l'exitència de la "Grip Nova", o "Grip Nord-Americana" o "Grip Porcina", depèn d'on llegixis. I que estava afectant als U.S.A. però molt pitjor a Mèxic, on precisament al cap de pocs dies s'havien de casar 2 amics meus!!! La veritat és que em va deixar ben preocupat, i parlant amb els meus amics, no em vaig quedar pas més tranquil, ja que estava tot a l'aire... amb el que costa organitzar un casament!!!
Bé, tampoc podia pas ajudar amb res, així que fen cas als consells del Jasper i el Marcel, vaig acostar-me fins al Pantanal de Brasil, que estava només a 15 hores de tren.
La visita al Pantanal va estar bé, amb una baixada pel riu sobre pneumàtics (bé, en realitat cobertes), una sortida noctuna pel riu, una passejada a peu, una passejada a cavall i finalment la pesca de piranyes, precisament al riu on ens haviem banyat... No t'ho diuen no el primer dia els cabrons!
La major part del Pantanal estava sec, així que no va ser com me l'imaginava, tot de lagunes. Però va estar bé, perquè vaig poder veure cocodrils i banyar-m'hi ben aprop. Vaig veure una parella de jaguars, que no havia vist mai. Vaig poder veure per segona vegada una anaconda, però a més aquest cop vaig poder tocar-la i notar el seu pes a les espatlles, gràcies a les habilitats del nostre guia. També una espècie de "castors" que viuen al pantanal, i moltíssimes aus i espècies vegetals diferents, fins i tot una de la que se'n pot veure aigua en època seca!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkEl tour novament em va permetre conèixer a més gent. El Darrel, un DJ i Landlord del Nord d'Irlanda, però que com molts dels joves anglesos del Nord d'Irlanda havia anat a viure a Londres. Dos israelites que de bon gust hagués fet a troços i llençat als cocodrils, quan van dir que "...què pots fer, si veus un nen palestí i porta una bomba enganxada al cos l'hi has de disparar, encara que no vols..." i no s'han preguntat mai quin tipus de desesperació porta a un nen petit, o als seus pares (si és que encara són vius), a portar una bomba enganxada, que habitualment tenen tanta por que es deixen detenir i ja està. I també vaig conèixer a tres irlandeses, la Natalie, la Nina i la Triona, que van animar força el tour amb tot de bromes.
I bé, com que deien que hi havia un festival a Corumbà, la ciutat que havia utilitzat com a llançadora per anar al Pantanal, vaig decidir passar-hi la nit.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
El festival? Força bo, però els brasileiros i las brasileires de Corumbà em van decepcionar. No es movien!!! No ballaven!!! Quin tipus de brasiler té música en viu i no es mou...!? Fos com fos, jo vaig fer els meus "bailoteos" enmig d'un munt d'estatues, i m'ho vaig passar força bé, malgrat les dificultats de tenir una conversa de més de 3 paraules en "portucatñol" amb un munt d'estaquirots.
Amb tanta marxa del festival, vaig pensar que millor posava rumb a alguna cosa més cultural, així que em vaig dirigir a la ciutat d'origen "missioner jesuític" de Sant José de Chiquitos.
Bé, ja havia parlat de les missions jesuítiques quan vaig visitar Santa Ana i Sant Ignacio Miní a Argentina, al mes de Novembre (wauu! Si que fa temps!). Així que només explicaré que ha diferència d'aquelles missions jesuítiques que pràcticament van desaparèixer, aquí a Bolívia la gent va continuar vivint als pobles després que els jesuíties fossin "convidats a marxar" per la corona castellana. A més de S.J. de Chiquitos hi ha altres, com San Javier, Concepción, San Ignacio, San Miguel, Santa Anai Sant Rafael, les quals hagués visitat, si no fos perquè sol sortir un bus cada dos dies entre cada poble....
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkSant José de Chiquitos també té una bonica montanya-mirador per pujar (de molt poca alçada, eh!?), des d'on es pot observar el poble, a més de gaudir de la vegetació i fauna, destacant, si tens sort, micos que pots veure de ben aprop.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfkFent parada obligatòria a Santa Cruz, em vaig dirigir a la següent destinació, Samaipata, un petit poblet ja una mica més alt que Santa Cruz, a mig camí de Sucre, amb una vegetació i muntanyes que recorden lleugerament a les del mediterrani, i amb unes ruines pre-inques anomenades "El Fuerte", que a mi em va tocar visitar sota la pluja.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfkSamaipata també és el punt de partida per anar al P.N. Amboró. Però només si pot anar amb un "tour organitzat", el que ja em començava a tocar el nas, perquè porto ja molts "tours organitzats".
A sobre el dia abans m'havien dit varies vegades que no podia anar a El Fuerte en bici (tenia "mono" de bici) perquè "està molt lluny, i amb molta pujada". El qual es traduïa per "està a 7 kilometres, i la meitat és baixada i l'altra pujada, tipus pujar des del Paral·lel a l'Estadi Olímpic", el que pot fer qualsevol dominguero com jo. Emprenyat, vaig decidir anar a peu, i no deixar anar la pasta ni tant sols pel lloguer de la bici. Començava a estar una mica fart de que tractin a tothom com un putu jubilat dels U.S.A. que a passat la vida enganxat a la cadira d'un bufet d'avogats i la màxima excursió que ha fet és a Central Park. Putus tour operadors bolivians, no caminen més que de la cadira al cotxe. Que li preguntin a qualsevol pagès bolivià si anar a "El Fuerte" és dur! Es pixarà de rirue!
Bé, també he d'admetre, com hem vaig adonar de nit assegut al "Parc de l'avió" amb vistes sobre Samaipata, que era el meu primer dia de veritable crisi. Havia arribat el moment de deixar el viage? Era només una momentània crisi d'anyorança? Era el moment de donar un tomb brusc i inesperat al meu viatge, i plantar-me en algun lloc a fer un voluntariat? Era difícil de dir en aquell moment.
Vaig decidir anar cap a Sucre l'endemà mateix, a trobar-me amb el meu amic Michael, que precisament estava fent allà un voluntariat. Deixà que passessin 2 o 3 dies, posar els meus sentiments en ordre, i decidir quin rumb havia de prendre el meu viatge. Després de tot, és l'avantatge de deixar-ho tot i viajar només pel plaer de viatjar, pots fer el què vols quan vols.
Monday, May 18, 2009
Llac Titicaca (Copacabana) (Bolivia) Puno (Perú) del 12 al 16/05/09, Trulli:
Ufffffffffffffffff aixó de Rurrenabaque em va deixar trinxat, i es que de nou la tornada de 20 hores i a sobre de 100m a casi 4000m de la Paz, total, cansament bastant extrem, així que vaig passar un curt dia per la Paz, algunes compres i d'allà cap a el mundialment conegut Lago Titicaca.
Doncs això, allà estic, al segon llac més gran de sud-america, perque am van dir que a Venezuela, un tal Maracaibo es més gran, perè sembla ser que te una part conectada al mar, cosa que el Titi, no. També es diu d'ell que es el llac navigable mes alt del món a 3800m, deu ni do, ja dic jo que aquest país te el record de tenir totes les coses en alçada.
Bé doncs per allà la zona m'hi vaig passar quatre dies, primer per Copacabana, també molt turístic, on com a cosa curiosa, la església sembla una mezquita i davant d'ella bategen els cotxes i no se quines altres històries. Doncs per allà, poca cosa xerrar amb un i amb l'altre i anar a veure la posta de sol al cerro Calvario, tot ell molt bonic, ah, i gran apunt, després de perdre'm el Chelsea-Barça on van aconseguir passar a la final, aquest dia era final de copa del rey, bilbo-barça, i després de comprovar que no el passaven en directe, vaig aconseguir trobar un canal o el feien en diferit 4 hores després, doncs jo vaig esperar, tapant-me ulls i orelles per no saber res, i resulta que començo a veure el partir, marca el bilbao i als 5 minuts la llum s'enva, conseqüència, fins dos dies després no vaig trobar ningú que sapigués el resultat, menys mal, al final van guanyar.
Bé, doncs cap a la Isla del Sol, la illa més gran del llac i on es diu que van sortir Manco Capac i no se, un altre inca a fundar Cusco, i on també hi havi santuaris per venerar el déu sol. Doncs allà es pot fer una bònica caminata d'unes 4 hores, la vam recorrer amb l'Adrien i la Cristina de Lloret de Mar de nord a sud. Tot ell molt relaxant i una interessant visita, ja a la tarda, vam decidir quedar-nos a passar la nit al sud de la illa, ho aconsello de totes, totes, a sobre les vistes de tot el llac a la posta de sol i de la serralada del Illampu son genials, una de les millors postes de sol que he vist, a sobre l'allotjament, el més barat de tot Bolivia 15 bolivianos, això si, a la nit, i al mes de Maig que ja som, fot bastant de rasca.
Abandonem la illa, i Bolivia, per entrar a un nou país, el Peruano. Bolivia genial, tot el que he vist amb aquest casi mes i mig es realment impressionant, país mes petitó que Argentina o Chile però que te molt a oferir.
Ja sóc a Perú, concretament a Puno, i allà per descansar abans d'anar cap a Arequipa, doncs vaig fer nit, i amb uns francesos i un australià vam anar a visitar les illes flotants o Uros, també al llac Titicaca, unes illes molt curioses fetes de quadrats d'arrels de Totora i a sobre Totora seca, i amb això aconsegueixen fer flotar les petites illes, perque ni ha un munt, una cosa molt curiosa, al apartat de fotos podreu veure com son els blocs de les arrels i com les agafen en cordes i despres com es la Totora. El que passa es que allà, al viure sobre l'aigua, la gent te molts problemes derivats de la humitat, com reumatisme i la mitjana de vida es d'uns 60 anys, bastant per sota de la mitjà de la gent que viu sobre terra ferma.
Bé doncs això es tot fins aquí, anem a descobrir aquest, de nou, gran país o es troba situada la tant famosa ciutat del Machu Pichu, pero esperem que també tingui altres coses, de moment anem cap a Arequipa la ciutat blanca, vigilada per el gran volcà Misti, i d'on teòricament passaré uns dies sense fer res, només relax i pura vida, per cert, Barça campió de lliga. Xaooooo.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Doncs això, allà estic, al segon llac més gran de sud-america, perque am van dir que a Venezuela, un tal Maracaibo es més gran, perè sembla ser que te una part conectada al mar, cosa que el Titi, no. També es diu d'ell que es el llac navigable mes alt del món a 3800m, deu ni do, ja dic jo que aquest país te el record de tenir totes les coses en alçada.
Bé doncs per allà la zona m'hi vaig passar quatre dies, primer per Copacabana, també molt turístic, on com a cosa curiosa, la església sembla una mezquita i davant d'ella bategen els cotxes i no se quines altres històries. Doncs per allà, poca cosa xerrar amb un i amb l'altre i anar a veure la posta de sol al cerro Calvario, tot ell molt bonic, ah, i gran apunt, després de perdre'm el Chelsea-Barça on van aconseguir passar a la final, aquest dia era final de copa del rey, bilbo-barça, i després de comprovar que no el passaven en directe, vaig aconseguir trobar un canal o el feien en diferit 4 hores després, doncs jo vaig esperar, tapant-me ulls i orelles per no saber res, i resulta que començo a veure el partir, marca el bilbao i als 5 minuts la llum s'enva, conseqüència, fins dos dies després no vaig trobar ningú que sapigués el resultat, menys mal, al final van guanyar.
Bé, doncs cap a la Isla del Sol, la illa més gran del llac i on es diu que van sortir Manco Capac i no se, un altre inca a fundar Cusco, i on també hi havi santuaris per venerar el déu sol. Doncs allà es pot fer una bònica caminata d'unes 4 hores, la vam recorrer amb l'Adrien i la Cristina de Lloret de Mar de nord a sud. Tot ell molt relaxant i una interessant visita, ja a la tarda, vam decidir quedar-nos a passar la nit al sud de la illa, ho aconsello de totes, totes, a sobre les vistes de tot el llac a la posta de sol i de la serralada del Illampu son genials, una de les millors postes de sol que he vist, a sobre l'allotjament, el més barat de tot Bolivia 15 bolivianos, això si, a la nit, i al mes de Maig que ja som, fot bastant de rasca.
Abandonem la illa, i Bolivia, per entrar a un nou país, el Peruano. Bolivia genial, tot el que he vist amb aquest casi mes i mig es realment impressionant, país mes petitó que Argentina o Chile però que te molt a oferir.
Ja sóc a Perú, concretament a Puno, i allà per descansar abans d'anar cap a Arequipa, doncs vaig fer nit, i amb uns francesos i un australià vam anar a visitar les illes flotants o Uros, també al llac Titicaca, unes illes molt curioses fetes de quadrats d'arrels de Totora i a sobre Totora seca, i amb això aconsegueixen fer flotar les petites illes, perque ni ha un munt, una cosa molt curiosa, al apartat de fotos podreu veure com son els blocs de les arrels i com les agafen en cordes i despres com es la Totora. El que passa es que allà, al viure sobre l'aigua, la gent te molts problemes derivats de la humitat, com reumatisme i la mitjana de vida es d'uns 60 anys, bastant per sota de la mitjà de la gent que viu sobre terra ferma.
Bé doncs això es tot fins aquí, anem a descobrir aquest, de nou, gran país o es troba situada la tant famosa ciutat del Machu Pichu, pero esperem que també tingui altres coses, de moment anem cap a Arequipa la ciutat blanca, vigilada per el gran volcà Misti, i d'on teòricament passaré uns dies sense fer res, només relax i pura vida, per cert, Barça campió de lliga. Xaooooo.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Sunday, May 17, 2009
Rurrenabaque (P.N Madidi) del 03 al 12/05/09, Trulli:
Calor, calor, quina calor que fa. Mosquits per tot arreu. Hamaques, tantes com mosquits, i una humitat de cal deu. Si, això es la selva, Rurrenabaque, Parc Nacional Madidi, conectat amb la gran selva amazonica.
Cap allà vaig anar, 20 hores del pitjor bus de la història, conseqüencies, vaig arribar fatal, fetkaldo, a sobre la calor després de setmanes per el fred altiplànic doncs també em va matar. Però el lloc val la pena, encara que no se si hi tornaria, els insectes de tota mena sem van menjar viu.
Allà amb l'Adrien el noi francès i la Sandra una francesa, vam anar a passar un parell de dies a les Pampes per veure cocodrils, dofins roses, monos, insectes, mosquits, que bufons, anacondes, i israelians, si, molts israelians, la veritat es que son bastant problemàtics i després de casi sis mesos per aquí els hi tinguin bastant de fòbia, doncs quan van en grup son lo pitjor que hi ha, no respecten res de res, es molt diferent de quant van sols, per això, un consell, si veieu un grup d'israelians, fugiu, busqueu palestins, a no, que ells no viatjen, això que segons alguns israelians vieuen igual de bé que ells, per això si un dia em trobo un palestí aniré a fer una cervesa amb ell.
Bé, doncs a les pampes molts mosquits, i poques serps anacondines, i es que havia plogut molt i quan el nivell d'aigua es molt alt, les cabrones no surten de l'aigua, així que no en vaig veure cap, en canvia si que vaig veure un munt d'ocells, cocodrils i els monets que et roben el menjar, bé, vaig veure unes serps de cascabell que una gent d'un poble va caçar de mala manera per fer calerons per ensenyar-les als turistes, tampoc cal maltractar d'aquesta manera als animals.
Després de les pampes, els tres junts vam anar cap a la selva, al nord de Rurre, a passar quatre dies, amb el Popeye el guia i la Irene la cuinera, que preparava un menjar exquisit. Cap comparació possible, em va agradar molt més la selva, es tot un llibre obert que desconeixia totalment, d'on pots obtenir un munt de coses. Allà, amb els quatre dies vaig tenir temps de veure moltes coses, com formigues que et piquen i et foten agafar una febrada, tarantules gegants i no gaire perilloses i aranyes petites i bastant mortals, un bambi, porcs salvatges, paparres, com conseguir aigua d'un arbre, com construir una balsa i moltes coses mes, a sobretot, una de les millors, va ser que mentre a les nits sortiem a buscar malgun jaguar, al final vam tenir sort, encara que no vam veure el jaguar, però si que el vam escoltar, si que vam veure un puma a la vorera del riu, això també serveix per donar-se compte que la selva o els animals en si no son tant perillosos, perque per lo general sempre s'aniran ven lluny de tu, ja que veurel's costa bastant i tens de ser molt silenciós.
Doncs això va ser Rurre, moltes històries per les nits per part del guia, una d'elles bastant divertida, suposo que era per fer-nos agafar por, ja que ens va dir que encara quedaven tribus selva endins, a un mes de caminata, i que aquests eren canibals, segons diu uns història per allà, un holandès va entrar a la selva anys enrera i mai va tornar, i diuen que viu amb aquesta tribu, en fi, històries per no dormir. Apaga y vamonos.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Cap allà vaig anar, 20 hores del pitjor bus de la història, conseqüencies, vaig arribar fatal, fetkaldo, a sobre la calor després de setmanes per el fred altiplànic doncs també em va matar. Però el lloc val la pena, encara que no se si hi tornaria, els insectes de tota mena sem van menjar viu.
Allà amb l'Adrien el noi francès i la Sandra una francesa, vam anar a passar un parell de dies a les Pampes per veure cocodrils, dofins roses, monos, insectes, mosquits, que bufons, anacondes, i israelians, si, molts israelians, la veritat es que son bastant problemàtics i després de casi sis mesos per aquí els hi tinguin bastant de fòbia, doncs quan van en grup son lo pitjor que hi ha, no respecten res de res, es molt diferent de quant van sols, per això, un consell, si veieu un grup d'israelians, fugiu, busqueu palestins, a no, que ells no viatjen, això que segons alguns israelians vieuen igual de bé que ells, per això si un dia em trobo un palestí aniré a fer una cervesa amb ell.
Bé, doncs a les pampes molts mosquits, i poques serps anacondines, i es que havia plogut molt i quan el nivell d'aigua es molt alt, les cabrones no surten de l'aigua, així que no en vaig veure cap, en canvia si que vaig veure un munt d'ocells, cocodrils i els monets que et roben el menjar, bé, vaig veure unes serps de cascabell que una gent d'un poble va caçar de mala manera per fer calerons per ensenyar-les als turistes, tampoc cal maltractar d'aquesta manera als animals.
Després de les pampes, els tres junts vam anar cap a la selva, al nord de Rurre, a passar quatre dies, amb el Popeye el guia i la Irene la cuinera, que preparava un menjar exquisit. Cap comparació possible, em va agradar molt més la selva, es tot un llibre obert que desconeixia totalment, d'on pots obtenir un munt de coses. Allà, amb els quatre dies vaig tenir temps de veure moltes coses, com formigues que et piquen i et foten agafar una febrada, tarantules gegants i no gaire perilloses i aranyes petites i bastant mortals, un bambi, porcs salvatges, paparres, com conseguir aigua d'un arbre, com construir una balsa i moltes coses mes, a sobretot, una de les millors, va ser que mentre a les nits sortiem a buscar malgun jaguar, al final vam tenir sort, encara que no vam veure el jaguar, però si que el vam escoltar, si que vam veure un puma a la vorera del riu, això també serveix per donar-se compte que la selva o els animals en si no son tant perillosos, perque per lo general sempre s'aniran ven lluny de tu, ja que veurel's costa bastant i tens de ser molt silenciós.
Doncs això va ser Rurre, moltes històries per les nits per part del guia, una d'elles bastant divertida, suposo que era per fer-nos agafar por, ja que ens va dir que encara quedaven tribus selva endins, a un mes de caminata, i que aquests eren canibals, segons diu uns història per allà, un holandès va entrar a la selva anys enrera i mai va tornar, i diuen que viu amb aquesta tribu, en fi, històries per no dormir. Apaga y vamonos.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Thursday, May 7, 2009
La Paz (2a visita) & Huayna Potosí, 24/Abr, Uri
Sip. Torno a ser a La Paz. Aquest cop procedent de la costa chilena. Canviant dels agradables 0mts s.n.m. a uns respectables 3.600mts s.n.m. Creuant en menys de 12 hores el P.N. Lauca, maquíssim. Una preciosita de l'únic racó altiplànic xilè, i que tan sols he visitat des del bus en quedar-me sense ni una "luca".
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Vistes de La Paz, que sembla un "wok", i l'impresionant Illimani
De festa amb el Nicolàs, un argentí de Marcospaz collonut
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Diumenge ens vam llevar tard, però no tan tard com per deixar escapar el super mercat a l'aire lliure de "El Alto", un dels més grans del món, diuen. A 4.000mts d'alçada, i enganxadet a La Paz, era una aclimatació obligatòria, abans de començar l'ascens al Huayna Potosí l'endemà.
Huayna Potosí, 6.088 metres sobre el nivell del mar
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Aprenent a escalar...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
L'endemà es van unir 2 nous elements a l'expedició, dos israelians que es van fer els valents pujant en 2 dies. En conceqüència, el primer no va arribar al segon camp, a 5.300m.s.n.m., des del qual havíem d'atacar el cim.
Ja ens ho havien explicat, però crec que això d'esctar "en alçada" és una cosa que ha de viure cadascú per realment sentir fins a on et pot afectar. Aquella nit, o tarda, perquè vam anar a dormir a les 18h, a 5.300mts, no va poder dormir ningú. És una sensació extranya. Et tombes, tanques els ulls, i comences a respirar de forma relaxada per agafar els son. Bé, això de "comences" és un dir. Perquè és el que intentes, però no hi ha manera. El cos et diu "nen, tu intenta el que vulguis, que jo sé el que he de fer. Respirar depressa i bombejar depressa. Si no expliquem com ho faig perquè el teu cervellet tingui prou oxigen quan a l'aire només n'hi ha la metitat que a casona".
I així, amb el cor literalment a 100 pulsacions, i una respiració forçosament accelerada, no hi ha qui dormi. Bé, els guies si, perquè estan aclimatats. Però amb la nostra aclimatació de 2 dies, passant dels 3.600 a 5.300, doncs ens vam aixecar tots a la 1 de la matinada sense haver clapat ni mitja hora, i ja amb simptomes de "puna", "soroche" o mal d'alçada. Es digui com es digui, una mala experiència.
Ara si era l'hora de la veritat. Per habilitat i força, o per mentalitat i per orgull, però tocava pujar fins al cim. Jo vaig formar tripleta encordada amb el Benancio, el nostre guia, i el Michael. Passet a passet, escalant les dues curtes parets de gel del camí, i encara a passets més petits i més lents conforma ens acostavem al cim, vem coronar el cim.
Eh! Us ho asseguro. Molt més dur que la marató. Bé, de fet no ho hauria d'haver estat si l'aclimatació hagués estat adequada, però de la forma en que vam pujar, de veritat vaig arribar arrossegant-me, i vaig baixar pràcticament tirant-me per aquí i per allà.
Fent el cim al Huayna Potosí, 6.088m.s.n.m.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Els dos dies següents a La Paz, van ser totalment de relax, ja que em trobava encara marejat, com en un vaixell en alta mar del que no pots baixar. Pero amb un somriure idiota a la cara, per haver aconseguit el primer 6.000 de la meva vida, i probablement l'únic. Però és que en recordar les llums del Alto i la Paz durant la pujada, la sortida del sol, els ànims quan per fir a pocs metres veia la nostra fita, la sensació de seure finalment al cim, la cara d'orgull i satisfacció del Michael i del Benancio, la vista per sobre les altes montanyes del voltant... Senzillament una de les millors experiències de la meva vida. Bé es mereix un somriure idiota, no?
Noies i nois, de veritat que he après a apreciar l'oxigen. Així que me'n vaig cap allà on pugui omplir-me'n els pulmons, a terres ben baixes. Me'n vaig a visitar el departament de Santa Cruz, eterna productora de "miss bolivia", terra d'ambicions autonòmiques, i el més important, terra baixa.
La Paz continua essent la ciutat caòtica que coneixia. Però quan hi passes prou temps, acaba essent una d'quelles ciutats que enganxen, per la quantitat de racons a explorar, per la quantitat de coses que s'hi poden fer, i perquè quan tornes ha explorar el mateix racó, aquest ja ha canviat. Ja és un altre. És el dinamisme de La Paz. Una ciutat única per la seva ubicació, per la singularitat dels seus mercats, pel seu eficientment caòtic sistema de transports, pel continu riu de gent indígena i no indígena, per una original "banda sonora" de crits i clacsons, per la barreja d'olors de fruites, flors, menjars i gent. L'últim racó on hem trobareu vivint. El primer destí que triaria cada cap de setmana. La Paz. Coneixer-la per poder entendre-la.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkBàsicament em vaig prendre una setmaneta per visitar-la amb calma, i aclimatar-me novament a les alçades, ja que entre el Trulli i el munt de cartells a les agències de viatges, em vaig decidir a pujar el Huayna Potosí. Bonica montanya de 6.088mts d'alçada. Recordo perfectament quan abans del viatge el Trulli deia que li agradaria pujar l'Aconcagua, de 6.962 mts, però que era molt car, així que miraria altres sis mils o cinc mils, i jo me'l mirava com si fos boig.
Però és curiós, la perspectiva de les dimensions quan surts del petitonet continent europeu canvien. Setze hores en bus acaba essent un viatge normal, viure a 2.300mts és viure a nivell del mar, i estar rodejat de montanyes de 6.000mts és com passar un cap de setmana al Montseny. Fins i tot és normal que Argentina surti derrotada per 6 a 1 a l'estadi Hernando Sílez (o Nido de los Condors) de La Paz, a 3.577mts. Si no que li preguntin al "coach" Diego Armando Maradona, la mano de diós, pa' los amigos. Ja, ja!
Vistes de La Paz, que sembla un "wok", i l'impresionant IllimaniAixí doncs, la visita a l'estadi era obligatoria, junt amb les visites als diferents mercats, la Plaça Murillo, el Palacio Quemado, les sempre diferents avinguda "El Prado" i plaça Sant Francisco... També tocava culturitzar-se una mica, així que amb el Nicolàs, un argentí molt trempat, vam visitar el museu de la Cultura Tiwanacu, predecessora dels Íncas i de gairebé 3.000 anys de duració, i el Museu Nacional d'Art.
El Museu Nacional d'Art em va agradar moltíssim. S'hi pot trobar quadres i escultures des de l'època del "Virreinato de Perú" en que la corona de castella ocupava Bolívia, amb temes sovint relacionats amb la religió barrejada amb trets característics de la zona, com molts quadres d'àngels vestits amb robes flamènques, armadura i espases de Toledo, i paissatges, flora o fauna altiplànica. O un munt de verges amb vestits carregats de decoració dorada, i fins i tot una sala amb un "retaule" daurat sencer.
El Museu Nacional d'Art em va agradar moltíssim. S'hi pot trobar quadres i escultures des de l'època del "Virreinato de Perú" en que la corona de castella ocupava Bolívia, amb temes sovint relacionats amb la religió barrejada amb trets característics de la zona, com molts quadres d'àngels vestits amb robes flamènques, armadura i espases de Toledo, i paissatges, flora o fauna altiplànica. O un munt de verges amb vestits carregats de decoració dorada, i fins i tot una sala amb un "retaule" daurat sencer.
Posteriorment, a les sales següents, hi ha escultures i pintures més actuals, fins arribar a exposicions contemporànies, realitzades per nous artistes als què el museu permet donar-se a conèixer, el que trobo molt interessant. O dues sales finals dedicades al ja consagrat Mamani Mamani, que a més estava al museu donant una petita classe de pintura per encoratjar als més menuts a desenvolupar un autèntic art bolivià. Molt interessant.
I bé, posats a descobrir la cultura "paceña" moderna, faltava exploar la cultura nocturna. Per això amb el Nicolàs ens vam deslliçar pels carrers de la Paz fins arribar a la part baixa, que és la part alta, no sé si m'enteneu. Curiosament ens va temptar un bar amb música reagge, ja que esperavem que tot seria cumbia. Ves per on, una mostra més de que no et pots arrossegar pels tòpics.
Vam passar una bona nit, d'aquelles nits que no saps perquè acabes xerrant amb gairebé tothom, la majoria bolivians i bolivianes de molt bon rotllo. Fins i tot com vam descobrir més tard, i sense saber-ho fins a veure-la en escena, amb la DJ estelar de la festa! Bé, també va haver-hi un boliviano subnormal dels que busquen brega, que va comneçar a dir-me tonteries per la meva cara de gringo, però en haver conegut a tanta gent abans, els mateixos bolivianos el van fer fora de la festa per estúpid. Que bona gent! Donar la cara per un gringo!
De festa amb el Nicolàs, un argentí de Marcospaz collonutMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Diumenge ens vam llevar tard, però no tan tard com per deixar escapar el super mercat a l'aire lliure de "El Alto", un dels més grans del món, diuen. A 4.000mts d'alçada, i enganxadet a La Paz, era una aclimatació obligatòria, abans de començar l'ascens al Huayna Potosí l'endemà.
Huayna Potosí, 6.088 metres sobre el nivell del marMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al cotxe que ens portava cap al primer refugi, vaig conèixer als meus companys "d'expedició". Dos quebequencs, el Harry i el Yella (2 holandesos, pare i fill), i al Michael, un alemany collonut que està fent un voluntariat a Sucre fa 6 mesos, i encara s'hi quedara uns 6 mesos més.
La primera parada, el refugi Huayna Potosí, a 4.900mts, per aprendre a fer funcionar els grampons i el piolet, i començar a aprendre a viure sense oxigen, i fer-se a la idea que et trobes al cim del Montblanc (de 4.810mts), i que encara et falte pujar 1 kilometre i 250 metres més... Això si, tècnicament molt facilet, res comparat amb el mític cim europeu, eh!
Aprenent a escalar...Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
L'endemà es van unir 2 nous elements a l'expedició, dos israelians que es van fer els valents pujant en 2 dies. En conceqüència, el primer no va arribar al segon camp, a 5.300m.s.n.m., des del qual havíem d'atacar el cim.
Ja ens ho havien explicat, però crec que això d'esctar "en alçada" és una cosa que ha de viure cadascú per realment sentir fins a on et pot afectar. Aquella nit, o tarda, perquè vam anar a dormir a les 18h, a 5.300mts, no va poder dormir ningú. És una sensació extranya. Et tombes, tanques els ulls, i comences a respirar de forma relaxada per agafar els son. Bé, això de "comences" és un dir. Perquè és el que intentes, però no hi ha manera. El cos et diu "nen, tu intenta el que vulguis, que jo sé el que he de fer. Respirar depressa i bombejar depressa. Si no expliquem com ho faig perquè el teu cervellet tingui prou oxigen quan a l'aire només n'hi ha la metitat que a casona".
I així, amb el cor literalment a 100 pulsacions, i una respiració forçosament accelerada, no hi ha qui dormi. Bé, els guies si, perquè estan aclimatats. Però amb la nostra aclimatació de 2 dies, passant dels 3.600 a 5.300, doncs ens vam aixecar tots a la 1 de la matinada sense haver clapat ni mitja hora, i ja amb simptomes de "puna", "soroche" o mal d'alçada. Es digui com es digui, una mala experiència.
Ara si era l'hora de la veritat. Per habilitat i força, o per mentalitat i per orgull, però tocava pujar fins al cim. Jo vaig formar tripleta encordada amb el Benancio, el nostre guia, i el Michael. Passet a passet, escalant les dues curtes parets de gel del camí, i encara a passets més petits i més lents conforma ens acostavem al cim, vem coronar el cim.
Eh! Us ho asseguro. Molt més dur que la marató. Bé, de fet no ho hauria d'haver estat si l'aclimatació hagués estat adequada, però de la forma en que vam pujar, de veritat vaig arribar arrossegant-me, i vaig baixar pràcticament tirant-me per aquí i per allà.
Fent el cim al Huayna Potosí, 6.088m.s.n.m.Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Els dos dies següents a La Paz, van ser totalment de relax, ja que em trobava encara marejat, com en un vaixell en alta mar del que no pots baixar. Pero amb un somriure idiota a la cara, per haver aconseguit el primer 6.000 de la meva vida, i probablement l'únic. Però és que en recordar les llums del Alto i la Paz durant la pujada, la sortida del sol, els ànims quan per fir a pocs metres veia la nostra fita, la sensació de seure finalment al cim, la cara d'orgull i satisfacció del Michael i del Benancio, la vista per sobre les altes montanyes del voltant... Senzillament una de les millors experiències de la meva vida. Bé es mereix un somriure idiota, no?
Noies i nois, de veritat que he après a apreciar l'oxigen. Així que me'n vaig cap allà on pugui omplir-me'n els pulmons, a terres ben baixes. Me'n vaig a visitar el departament de Santa Cruz, eterna productora de "miss bolivia", terra d'ambicions autonòmiques, i el més important, terra baixa.
Wednesday, May 6, 2009
Marató de Santiago i nord de Chile, 14/Abr, Uri
Sssssssiiiiiiii!!!! Cap a la Marató!!! Així de motivat vaig començar el meu viatge de Cuzco cap a Santiago, per córrer la marató ( http://www.maratondesantiago.com/ ).
D'inici, però, la primera marató era de bus, uns 3.000km... Ho vaig plantejar així:
Cuzco - Puno, 6 hores durant el dia.
Dues horetes d'espera.
Puno - Tacna, de nit, 10 hores.
Tacna - Arica (frontera Perú - Chile), en "transfer", inclosos tràmits d'aduana, 1h i 1/2.
I per acabar, la traca final, 28 hores en bus des d'Arica a Santiago!
...ejjemm, ejjemmmm... "Pucha!" 28 hores són moltes! I més si tens 4 horetes d'espera abans d'agafar el bus.... així que les vaig aprofitar per fer una visita a una agència de viatges, i veure les possibilitats de comprar un vol Arica - Santiago. Massa fàcil direu.... Si. I què? A les 9.30 vaig entrar a l'agència, i a les 9.35 ja tenia el meu vol, per sortir a les 14h i arribar a les 18h, amb escales a Iquique i Antofagasta. Movent-me així pel món, començo a pensar que sóc tot un Bond, James Bond... Bé, el que és important, és que tot plegat m'estalviava les 28h de bus, i a sobre tindria 1 dia per provar el meu estat físic!
Així que molt ben rebut, de nou, per la família de la Jani, el divendres vaig sortir a córrer 40 minutets a bon ritme, i vaig comprovar que la recuperació a "nivell del mar" és excelent després d'un grapat de dies a 3.000 i 4.000mts! La veritat és que vaig acabar força animat, convençut de tenir prou resistència per aguantar la marató, però encara amb el dubte de si les plantes dels meus peuets i els genolls aguantarien els 50.000 impactes sobre l'esfalt que tenia per davant.
Dissabte també vaig fer ben poquet, calia reservar forces. Una caminata de tot just una horeta, i el més important, el primer contacte amb l'ambient de la marató (i la mitja marató i els 10km) al anar a recollir la samarreta, el chip i el meu dorsal, el 933.
L'ambient? Fantàstic. Gent gran i gent jove. Aficionats i professionals. Keniates, mexicants, chilenos, catalans, i chileno-catalans, com vaig d'escobrir l'endemà a la cursa. Tothom alegre, relaxat, parlant de les seves metes, desitjos i dedicatòries prèvies, i un gran mur on explicar-ho.
D'inici, però, la primera marató era de bus, uns 3.000km... Ho vaig plantejar així:
Cuzco - Puno, 6 hores durant el dia.
Dues horetes d'espera.
Puno - Tacna, de nit, 10 hores.
Tacna - Arica (frontera Perú - Chile), en "transfer", inclosos tràmits d'aduana, 1h i 1/2.
I per acabar, la traca final, 28 hores en bus des d'Arica a Santiago!
...ejjemm, ejjemmmm... "Pucha!" 28 hores són moltes! I més si tens 4 horetes d'espera abans d'agafar el bus.... així que les vaig aprofitar per fer una visita a una agència de viatges, i veure les possibilitats de comprar un vol Arica - Santiago. Massa fàcil direu.... Si. I què? A les 9.30 vaig entrar a l'agència, i a les 9.35 ja tenia el meu vol, per sortir a les 14h i arribar a les 18h, amb escales a Iquique i Antofagasta. Movent-me així pel món, començo a pensar que sóc tot un Bond, James Bond... Bé, el que és important, és que tot plegat m'estalviava les 28h de bus, i a sobre tindria 1 dia per provar el meu estat físic!
Així que molt ben rebut, de nou, per la família de la Jani, el divendres vaig sortir a córrer 40 minutets a bon ritme, i vaig comprovar que la recuperació a "nivell del mar" és excelent després d'un grapat de dies a 3.000 i 4.000mts! La veritat és que vaig acabar força animat, convençut de tenir prou resistència per aguantar la marató, però encara amb el dubte de si les plantes dels meus peuets i els genolls aguantarien els 50.000 impactes sobre l'esfalt que tenia per davant.
Dissabte també vaig fer ben poquet, calia reservar forces. Una caminata de tot just una horeta, i el més important, el primer contacte amb l'ambient de la marató (i la mitja marató i els 10km) al anar a recollir la samarreta, el chip i el meu dorsal, el 933.
L'ambient? Fantàstic. Gent gran i gent jove. Aficionats i professionals. Keniates, mexicants, chilenos, catalans, i chileno-catalans, com vaig d'escobrir l'endemà a la cursa. Tothom alegre, relaxat, parlant de les seves metes, desitjos i dedicatòries prèvies, i un gran mur on explicar-ho.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Santiago de Chile, 5 d'Abril de 2009, 8.00 del matí, uns 10.000 corredors dels 10km i uns 5.000 de la mitja marató a l'espera, i 1.600 maratonians prenem la sortida, plens d'esperança, ilusió. Corredors anònims, desconeguts, units per un mateix repte que transformen a cada cara en un company, un amic, algú que necessita el teu suport, i algú de qui necessites el seus ànims, i sense adonar-te, estàs corrent enmig d'un degoteig de consignes que t'empenyen metre a metre, kilometre a kilometre.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
La primera gran ilusió? Arribar al kilometre 21. Potser la marató no l'acabaré, però la mitja marató ja està superada. El primer moment difícil? Al voltant del kilometre 32, sembla que el 33 no arriba mai. I de cop el veus, i saps que pots arribar-hi, i el superes. I el mateix passa amb el 34, el 35, el 36, el 37 i el 38. Després de tot, ja has après el que és patir per arribar al km 33.
Només 4km més... i el 39 que no arriba... s'hauran oblidat de senyalar-lo? Trobaré directament el km 40? No, no s'han oblidat. És el cos que t'enganya, que et diu que la distància entre el 39 i el 40 és molt, molt, molt més llarga i agotadora que la del 38 al 39, i per no dir del 1 al 2. Sento ganes de començar a caminar. A estones penso que les cames ja no aguanten, a vegades sento que em fan mal els genolls. És real? No. És tot al cap.
Aixeco la mirada sense recordar pas que l'hagués baixat, i escolto el que ja no és un degoteig, sinó una pluja de crits d'ànim i suport. Pares i mares, dones i marits, fills i filles, porten pancartes d'ànim pels seus, només que ara els seus som tots, i ens transmeten un a un la força per continuar corrent, i aconsegueixen que el kilometre 41 es torni curt, i que el 42 i la meta definitiva arribin tan aviat que no t'ha donat temps de pensar en tota la gent a qui volies dedicar tot l'esforç, i sense els quals no haguéssis arribat tant lluny.
No puc explicar l'emoció que representa arribar al final. Tenia la càmera amb mi, i vaig fer un petit video a l'arribada. Literalment, només podia riure, dir mots estúpids. La descarrega d'adrenalina havia estat tan gran que em vaig quedar literalment sense paraules. I crec que mai abans m'havia quedat sense paraules, els que em coneixeu sabeu bé que no.
Bé, i evidentment el cansament era gran, així que vaig estar una bona estona estirant, menjant i bebent força Gatorade. I dos dies sencers sense pràcticament fotre res, caminades de 10 minutets, més estiraments, sofà i tele, o dormir.
Per acabar la recuperació, que millor que anar rumb a les platgetes del nord de Chile! Amb aigua "calenta" diuen, però clar, tenint en compte que els chilens tenen part de les aigües àrtiques, a qualsevol cosa li diuen calenta!
Calenta no, però us asseguro que les aigües i sobretot el clima són prou bons per passar-te uns quants dies a les platges de Iquique, primer, i Arica, després.
El més atractiu de Iquique, a més de la platja, són les cases de l'època prospera de la ciutat, durant la època en que Chile exportava grans quantitats de "guano" i nitrat.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Arica és part de l'orgull nacional, tal i com recorda la gran bandera chilena que oneja al "morro", el turó que va marcar la victòria sobre els peruans durant la guerra del pacífic, fa un centenar d'anys. La veritat és que "El Morro" és tota una icona de la ciutat, per la seva forma i caiguda gairebé vertical sobre el mar i sobre la part sud de la ciutat, que el fa una figura vigilant i protectora per sobre de la ciutat, siguis on siguis. També té la particularitat de tenir una església metàlica dissenyada pel Sr. Eiffel. Ben curiós, eh?
I bé, per algú que ha nascut al Mediterrani, crec que no es pot està a la costa Chilena i perdre's la posta de sol pel Pacífic. De fet, jo en 5 dies la vaig anar a veure 4 vegades!
Recordo estar davant de "El Morro" i veure com el sol es torna gran, i al seu entorn tot sembla calmar-se. Una línia brillant separa unes oles ja més fosques, i al cel encara blau, les aus llisquen mandroses sobre els vents, agrupant-se per donar-se les bones nits, a mesura que s'acosten a les seves llars rocoses.
"El Morro", allargat, es prolonga una mica més i sospira alleujat, perquè per un instant avui, ha pogut tornar a mostrar els seus veritables colors.
No sospira pas sòl. Els seus companys el segueixen amb la mirada alta i àrida envers l'oceà, rera el qual un sol, ara enorme, és incapaç de mostrar ja tota la seva plenitud. Amb un alè contingut, es submergeix definitivament rera l'horitzó.
El cel s'ha entristit en perdre el seu amic, i en un primer instant d'anyorança, decideix vestir-se amb els últims colors que lluïa el seu amic. Però a poc a poc es deixa endur per una fosca melancolia, i amb ella apareixen les primeres gotes de llum.
De cop, el cel recorda a les seves amigues, i els mostra el seu negre més intens. Brilleu, estrelletes, brilleu! Que sou la ilusió recuperada, l'alegria dels que ploren i el consol dels que busquen descans!
En record de tots els que, sempre de forma inesperada, descansen una mica més enllà d'on es pon el sol.
Subscribe to:
Posts (Atom)
