Shakira, shakira, colòmbia, colòmbia, Barranquilla que se baila así o asa, país conegut per guerrilles, les que més les FARC, si no que li diguin a la tal Betancourt, o per els militars, paramilitars, cocaïna, Alvaro Uribe, Pablo Escobar (El carter de Medellín) o les colombianes, però a l'hora també gran desconegut, doncs el que es veu per aquí es molt diferent de tot el que mostren els mitjans informatius, ja que difereix molt de tot el que es veu per allà, així que anem a veure una mica aquest país, tant poc explorat.
Pel sud vaig entrar, procedent d'Ecuador, i cap a Ipiales vaig anar, primer poble fronterer després d'haver deixat Quito i Ecuador. A Ipiales poca cosa, encara que a prop queda el Santuario de Lajas, que ve a ser el Lourdes de Sudamerica el que fa que molta gent peregrini cap aquells racons, i mes aquí on la religió encara te una forta presencia. Alla ja vaig poder comprovar que els preus de Colombia estaven una mica per sobre de Bolivia, Perú i Ecuador i que el nivell de vida ja sembla una mica mes elevat amb molta més presencia de cotxes particulars, no com la bogeria dels altres paisos, on hi ha mes taxis i colectivos que personas.
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
Doncs cap endavant i d'Ipiales cap al interior del país i fins a Popayan, ciutat colonial o blanca o alguna "vaina" d'aquestes, de fet quan ja n'has vist tantes, aquestes ciutats ja no et sorprenen gaire, encara que passejar per allà era forsa relaxant, i mes veient a les noies colombianes, deu ni do, jo diria que les millors de tot sudamerica tot i que les argentines també i tenen molt a dir, per el que si que difereix molt, es el caràcter d'unes i altres, mentre a Argentina son mes seques que l'ostia, a Colòmbia no tenen cap problema en mantenir una animada xerrada o en fer algunes cerveses tot xerrant. Allà també vaig tenir temps per veure la pelicula del "Jardinero Fiel", molt interessant, sobre l'ús de persones africanes per desenvolupar els medicaments, i que et planteja preguntes com, ¿ si tu o algun familiar a de fer ús d'algunes d'aquestes pastilles per salvar-te la vida, les acceptaries?, no se, veieu-la, esta molt bé. Un altre cosa que crida molt l'atenció, son els retens militars, ja que a tots els busos sempre et paren per revisar-te papers i aquestes coses, la seguridad para el pueblo.
I ja, cap a San Agustín, per una de les pitjors carreteres del món que sumat al pitjor bus de la història fa que vagis botant com sis hores seguides i a mes........Buenos dias tengan, ustedes se pensaran que somos el ejercito, pero no, somos las fuerzas armadas revolucionarias colombianas......, així es va presentar Ricardo, comandant, allà, en un tipus de jungla, les FARC van aturar el bus, però cap problema, era per informar a la gent del teòric treball que fan a Colòmbia i que lluiten pel poble per derrocar l'estat, mmmmmmm, això em sona a Zapatistes, i d'una lluita per implantar un teròric model comunista poder molt semblant amb el de Chavez i es que son forsa amics. Total, unes tres hores aturats, però molt interessants per poder veure realment una mica com es aquest conflicte, encara que també molts dubtes que encara et fan pensar molt, com la venta de cocaina o el segrest de gent, bé, només s'enten en mode de guanyar calers i poder-se autofinanciar, el que si que es veritat, es que en els últims anys els han colpejat bastant, però amb protestes així fan veure que no estan acabats.
Així que hores mes tard, ja estava a San Agustín, on només arribar la reina del poble, Eliana, va fer una petita introducció del que es podia veure per la zona, bastanta cosa, sempre i quan la pluja et deixi, doncs la zona es bastant humida, això sí, maquissima i es que la pluja converteix la zona amb uns boscos d'un verd molt intens i molt maco. Per allà pots veure des de rius, a grans cascades, la trilogia del senyor dels anells, fer algun que altre amic, veure el procès de la panela, com azucar moreno i veure tot el munt de petites i grans estatues que han convertit aquest petit poble en molt important dins l'itinerari de llocs arqueològics a sudamerica, i es que aquesta cultura es destaca principalment per esculpir grans figures que feien servir de tombes i que van des de 800 A.C fins l'epoca de la conquista, deu ni do, aquests si que van durar, no com el pobres inques mes al sud.
De nou, de volta al bus, sis hores de mes bots, i si dic mes, es que mes, perque aquesta vegada anava sentat darrera amb l'Adrien i l'Uri, i allà encara es botava mes, pero res, son coses que te el anar amunti avall, i es que a vegades el busos toquen bastant els cullonets. Però en fi, a la tarda ja erem a Cali, ciutat on la salsa i el ball adquireixen un nivell fora de les fronteres colombianes i es que d'allà surten casi sempre dels millors balladors del món, i només fa falta donar un vol per la zona per veure que a tot arreu la salsa esta ben a dins de la gent. Allà va ser moment per veure una mica la festa colombiana per primera vegada, i allà la festa va ser a la sexta, allò sembla Salou o Platja d'Aro o el que sigui, però la música era tot o salsa, o cumbia o vallenato o como no, Reggeaton. La festa esta molt bé, el Ron viejo de Caldas també, i la zona de Juanchito amb les grans discoteques doncs també, i allà es on, d'alguna manera o altre intentes ballar sense trepitjar gaires vegades a la noia que t'intenta ensenyar a ballar, cosa quasi bé impossible perque mentre tu has mogut un parell de vegades la cadera, elles ho han fet com 20, conclusió, perduà total del ritme i trepitjades mil, jaja. Doncs allà poca cosa més, bueno històries d'aiguardent i com acabar perdut per Cali donant voltes o xerrant amb noies com la Carolina i la Marta, no m'equivoco no, Uri?, i retrobar-nos a l'hostal a diferents hores del matí, si crec que el sol ja brillava quan Federer es va convertir en el millor tenista de la història. Anem a fer cafè, a on? No se, diuen que hi ha una zona cafetera!
No comments:
Post a Comment