Segons el previst, d'Uyuni em vaig elevar una mica més fins a Potosí, que és a 4.000mts s.n.m., famós per el seu "Cerro Rico", ple d'argent quan els castellanets van arribar, gairebé buit pels pobres bolivians que ara segueixen amb esperança noves vetes que sovint no els porten enlloc....
Però bé, per arribar al cerro, primer vaig haver de buscar hostel, i el que vaig trobar va ser 2 nous amics, el Miquel de Tarragona, i l'Helena de Llinars!
L'endemà vaig fer la visita a una de les mines de Potosí, acompanyat per 3 argentins i un guia que hi havia treballat, i savia del que parlava. Primer, però, vam fer la parada obligatoria al mercat dels miners, on entre altres coses, es troben elements per treballar a la mina tan importants com les fulles de coca i els seus potenciadors, o dinamita i els seus potenciadors... a la venda per a qualsevol!
Cada dada que t'arriba sobre les mines, és gairebé increible. El "cerro" està foradat per unes 20.000 mines, si recordo bé (si és que no són més...), la majoria ja en desús. Actualment, després de 500 anys explotant-les, encara s'extreu plata i estany. En aquests anys, el cim a baixat uns 500mts. Si, si, 500mts., per la quantitat de galeries que s'han anat enfonsant. Diuen que amb la plata que van treure els castellans, es podria haver construit un pont des de Sud Amèrica fins a la Península Ibèrica... i moltes altres coses.
Però el més increible és com es continuen explotant avui les mines, en galeries estretes, en la major part dels casos de forma totalment manual. I això vol dir picant a martell i punxó, extreient el material a cabassos fins a les galeries principals, i empenyent els carretons a mà per treure-ls de la mina. Sovint, per poder extreure a la setmana la mínima compra acceptada per les empreses de 8Tn (si, si, 8Tn a mà!) de material en brut, els miners han de treballar 12 hores de dilluns a dissabte, i 20 o fins i tot 24 hores el diumenge per poder arribar al mínim acceptat. En moltes ocasions, per poder arribar a aquestes quantitats els miners porten els fills (de 8 anys, de 12 anys...) a la mina el cap de setmana, de manera que els fills treuen el material a l'exterior, i així el miner no ha de para de picar...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Un moment molt graciós, des de la realitat macabra de la visita, és quan prepares i explotes un cartutx de dinamita, que us aseguro que peta, peta!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I bé, segur que m'oblido de moltes de les dades del Cerro Rico de Potosí, de la seva història, i de la realitat actual, però per molt que escrigui, s'ha de veure la realitat per poder-ne prendre consciència.
Amb la moral una mica baixa, vaig re-trobar-me amb el Miquel i l'Helena ja a la ciutat de Potosí, recorrent els carrers d'una ciutat colonial força bonica, on es pot observar alguns detalls històrics, com per exemple que les esglésies dels castellans tenien la porta orientada cap al "cerro", ja que era símbol de riquesa i agraíen a déu la seva existència. Mentre que les esglésies dels indigenes tenien la porta en la direcció oposada, ja que el "cerro" per ells representava l'esclavitud i unes condició de vida lamentable.
I d'aquesta manera, l'endemà vam seguir a l'Helena en la seva carrera per trobar-se amb diferents bolivians, i una madrilenya ja boliviana afincada a Potosí, que ens van explicar un bon grapat de coses sobre aquestes terres. I dic "a la carrera", perquè ella i el Miquel marxaven aquella tarda cap a La Paz, el que suposava que ens separaven, ja que jo anava cap a Sucre... Però què carai! Són gent de puta mare! I a mi tant me feia anar cap un costat que cap a l'altre, així que no el mateix dia, però l'endemà vaig emprendre el meu viatge cap a La Paz, per unir-me temporalment al seu viatge.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Així doncs, el Miquel i jo vam fer el descens, on vam conèixer 2 bascos "de la hostia". Gent maquíssima. Amb ells, una gringa espitosa que es va fotre una bona òstia, i no sé quanta gent més, vam poder gaudir de la baixada, espectacular val a dir, especialment pels canvis en el clima i el paissatge. Des d'un fred i semi-àrid altiplànic, al més frondós, verd, càlid i humit paissatge semi-tropical.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Amb l'Helena ens vam trobar a Coroico, on ens esperaven 3 dies de relax en un hotelet amb piscina i tot! Quin luxe! Que ve si estava! I com que no es pot fer "turisme de pulsereta" sense fer alguna visita, vam arribar-nos a unes cascades amagadetes un dia, i un poble afro-bolivià d'aprop, on molts "afros" no és que trobéssim...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Des de La Paz de nou, els nostres camins s'havien de dividir, ja que els vascos anaven a recollir la germana de la Larraitz, l'Helena i el Miquel anaven cap al Llac Titicaca, i jo cap a Arica, al nord de Chile, a posar a prova el meu estat físic per córrer la Marató de Santiago, al cap d'uns dies. Si, si. Tant anar amb bici i passejar per Torres del Paine, m'havien ficat al cap la idea de fer els 42km, je, je... encara que fos caminant!
Però què carai! Amb el Miquel i l'Helena m'ho passava d'allò més bé! La marató no era fins el dia 5/Abr, i des del Titicaca, també es pot arribar a Arica. Apa, doncs! Cap el Titicaca!
Bé... un treball increiblement dur, per una misèria de sou... L'indispensable per menjar i comprar les eines indispensables per continuar explotant la mina. I quan dic indispensable, és indispensable. Ni un got d'aigua més. Buff... és que quan ho veus t'adones que és molt dur... i quan hi tornes a pensar i t'adones que els últims 30 dies has estat viatjant, i hi ha no sé quants miners amb ajudants i fills que han treballat 30 dies seguits a la mina, i demà tornaran a anar-hi, sense altra alternativa per poder subsistir, savent que acabaran malalts al cap de pocs anys pel que respiren, per les condicions en que treballen... es fa gairebé cruel pensar en la visita que has fet, perquè en el fons, és lúdica, i la història es torna encar més macabra...
Bé, almenys durant la visita fas el mínim que pots fer, que és portar "regals" als miners, bàsicament fulla de coca en grans quantitats, que és el que els permet aguantar les condicions del treball, i de forma sorprenent, els permet, per exemple, treballar les 12 hores habituals sense cap altra aliment que la pròpia coca.
Durant la visita trobes alguns miners, i pots comprobar la duresa de picar tan sols 2 minuts. També coneixes com va ser l'esclavitud dels indis autòctons de la zona per part de la Corona Castellana, que els obligava a treballar i viure a la mina sense veure la família durant 4 anys, si no recordo malament, després dels quals, si no havies mort, recuperaves la teva llibertat. O com adoraven llavors, i ara, al déu de les mines, el diable. Col·locat pels castellans sota l'argument que era el "déu" que els vigilava que treballessin a la mina, i adorat finalment pels miners, que li fan ofrenes de fulla de coca, aiguaardent de 96º (si, si... 96º i és bevible... encara que jo després de probar-lo el considero inbevible...), i cigarrets d'una extranya mescla de fulles de coca, taronja i no sé quines coses més.
Un moment molt graciós, des de la realitat macabra de la visita, és quan prepares i explotes un cartutx de dinamita, que us aseguro que peta, peta!
I bé, segur que m'oblido de moltes de les dades del Cerro Rico de Potosí, de la seva història, i de la realitat actual, però per molt que escrigui, s'ha de veure la realitat per poder-ne prendre consciència.
Amb la moral una mica baixa, vaig re-trobar-me amb el Miquel i l'Helena ja a la ciutat de Potosí, recorrent els carrers d'una ciutat colonial força bonica, on es pot observar alguns detalls històrics, com per exemple que les esglésies dels castellans tenien la porta orientada cap al "cerro", ja que era símbol de riquesa i agraíen a déu la seva existència. Mentre que les esglésies dels indigenes tenien la porta en la direcció oposada, ja que el "cerro" per ells representava l'esclavitud i unes condició de vida lamentable.
També als carrers es pot distingir la zona dels castellans, amb cases més grans, amb balcons (suposadament 1 balcó per filla, des del qual escoltaria les poesíes i "serenatas" dels pretendents. Res de pelicula, eh? Real com la vida mateixa) , i la de la població india, amb cases ben senzilles.
I d'aquesta manera, l'endemà vam seguir a l'Helena en la seva carrera per trobar-se amb diferents bolivians, i una madrilenya ja boliviana afincada a Potosí, que ens van explicar un bon grapat de coses sobre aquestes terres. I dic "a la carrera", perquè ella i el Miquel marxaven aquella tarda cap a La Paz, el que suposava que ens separaven, ja que jo anava cap a Sucre... Però què carai! Són gent de puta mare! I a mi tant me feia anar cap un costat que cap a l'altre, així que no el mateix dia, però l'endemà vaig emprendre el meu viatge cap a La Paz, per unir-me temporalment al seu viatge.
D'arribada a La Paz, vaig poder comprobar que realment és una ciutat particular. Per la seva alçada (3.600mts de mitjana, però sempre ondulejant d'avall a amunt!), perquè està en un "canyó" i ben mirat, és com construir una ciutat en un "wok" (bé, una olla), pel seu sistema de transports, amb tot de "busos" tipus "nissan banet" amunt i avall, amb acompanyants cridant de forma ininteligible la ruta què segueix el "bus", i desfilant de qualsevol manera, i quan dic qualsevol manera, vol dir qualsevol manera, busos, taxis, foranis i ciutadans pròpis d'aquest indret. Fins al punt que on hi ha semàfors, hi ha policia "dirigint" el trànsit, de manera que pots trobar gent creuant en verd i en vermell, cotxes creuant en verd, i el policia demanant als que estan esperant en vermell "avanse, avanse" pel mig dels vianants, a poc a poquet, i "colant-se" entre els cotxes i busos que estan creuant en verd. Queda clar? No? Bé. Llavors és que heu entès el particular sistema de circulació i transport de La Paz.
I bé, a La Paz, de fet, vam fer poca cosa. O molta. Vull dir que vam dedicar-nos a passejar amunt i avall, i a sortir una mica de nit. Sense cap sentit. Només allà on ens portaven els peus mentre xerravem d'això i d'allò. Bé, si que vam prendre dos destins definits. Un al Mercat de Bruixeria, on es pot trobar tot tipus de deribats de la coca i mil altres plantes que diuen curen tots els mals, es pot trobar també tot tipus d'amulets, i tot tipus d'ofrenes per oferir a la pachamama (mare terra), i a molts altres deïtats tradicionals.
L'altre destí, eren les agències de turisme, je, je... cada cop hi estic més enganxat! En aquest cas, per poder experimentar què se sent al baixar des de La Paz als Yungas (zona semi-tropical) per la "Carretera de la Muerte". Des de La Cumbre, a 4.700mts, fins a Yolosa, a 1.100mts.
Així doncs, el Miquel i jo vam fer el descens, on vam conèixer 2 bascos "de la hostia". Gent maquíssima. Amb ells, una gringa espitosa que es va fotre una bona òstia, i no sé quanta gent més, vam poder gaudir de la baixada, espectacular val a dir, especialment pels canvis en el clima i el paissatge. Des d'un fred i semi-àrid altiplànic, al més frondós, verd, càlid i humit paissatge semi-tropical.
Amb l'Helena ens vam trobar a Coroico, on ens esperaven 3 dies de relax en un hotelet amb piscina i tot! Quin luxe! Que ve si estava! I com que no es pot fer "turisme de pulsereta" sense fer alguna visita, vam arribar-nos a unes cascades amagadetes un dia, i un poble afro-bolivià d'aprop, on molts "afros" no és que trobéssim...
Des de La Paz de nou, els nostres camins s'havien de dividir, ja que els vascos anaven a recollir la germana de la Larraitz, l'Helena i el Miquel anaven cap al Llac Titicaca, i jo cap a Arica, al nord de Chile, a posar a prova el meu estat físic per córrer la Marató de Santiago, al cap d'uns dies. Si, si. Tant anar amb bici i passejar per Torres del Paine, m'havien ficat al cap la idea de fer els 42km, je, je... encara que fos caminant!
Però què carai! Amb el Miquel i l'Helena m'ho passava d'allò més bé! La marató no era fins el dia 5/Abr, i des del Titicaca, també es pot arribar a Arica. Apa, doncs! Cap el Titicaca!
No comments:
Post a Comment