Ja fa més d'un mes que amb el Trulli vam agafar rutes diferents, i Calama, les mines de Chuquicamata, i San Pedro d'Atacama amb els seus escenaris desèrtics, van ser el meu primer destí.
Calama porta l'etiqueta de "ciutat minera", i és la ciutat més propera a les mines de coure de Chuquicamata, al nord interior de Chile. Són famoses perquè deu fer com 60 anys les va visitar el Ché amb el Granados en el seu viatge. Llavors s'explotaven a mà, en condicions infrahumanes diuen, i va contribuir a les idees revolucionàries del Ché.
Avui en dia són un forat enorme, de gairebé 1.000 metres de profunditat, on l'activitat de les excavadores i camions de mesures extraordinàries no s'atura ni de nit ni de dia.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkPer cert, a Calama vaig notar per primera (i de moment única) vegada un tremolor. Una experiència curiosa, però que si no torno a viure, tampoc passa res...
Ah! I vaig començar a notar l'altura. No pas en repòs, ja que està com a uns 2.600mts s.n.m., però quan vaig sortir a fer una mica d'esport, amb ànims de córrer la marató del dia 5/Abr a Santiago, em faltava l'oxigen, havia d'anar a mig gas, i vaig tardar moltíssim a recuperar l'alè...
I més coses encara... vaig començar a notar que l'accent chileno començava a canviar. No tants "cachais", una modulació menys amplia... no sé, chilenito, però diferent!
La ruta, acompanyat d'un holandes de l'A.Z. Aalborg de Luis Van Gal convençut de que guanyarien la lliga, va continuar cap al famós poble de San Pedro d'Atacama, en ple desert d'Atacama, està clar. El més àrid del món diuen, i per on van passar aquest any per primer cop els corredors del Rallie Dakar "Argentina - Chile" (nom una mica extrany).
El desert és fantàstic, almenys als meus ulls. També de nit, com vaig poder descobrir el primer dia, en una excursioneta nocturna per observar les estrelles de la mà de "l'Adam", un astrònom francès que enamorat d'aquestes terres i d'una de les seves "chatis", es va decidir a quedar a viure aquí. L'Adam ens va donar una bona explicació de les constelacions, i vaig poder observar com mai abans havia vist la Lluna, Saturn, Alfa Centauri, la nubolosa "Tarantula", els diferents colors de les estrelles i com no, vaig aprendre a identificar la "Creu del Sud", que ni tan sols sabia que existís... la veritat és que va despertar la meva curiositat pels cels estrellats. Algún dia n'aprendré més...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Ah! I el millor de tot! La sessió va acabar amb una tassa de xocolata calenta EXCEL·LENT!!! La millor que he provat fora de casa! Això si, l'excursioneta va sortir per 15 lucas... i és que fins i tot respirar és car a Atacama...
I bé, tocava descobrir el desert. I que millor que en bici!!! Després de separar-me de l'Alba, trobava molt, molt a faltar fer alguna pedalada, així que per 5 lucas (caríssim altra vegada...) vaig descobrir els racons de La Cordillera de la Sal, El Valle de la Muerte i el Valle de la Lluna, poden observar en aquest últim la posta de sol, tal i com mana la tradició. I bé, a veure si sembla o no que estiguis a la lluna...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkL'endemà també volia fer bici, però què carai, volia fer una marató, no!? Doncs a caminar!!! I bé... de fet el meu cul s'havia clarament desacostumat a estar hores a sobre un seient estretet...
Doncs tot fent camí, vaig visitar el "Pukara de Quitor". Els Pukares eren una espècie de "pobles fortalesa" típics de la zona, d'origen anterior als Incas, però sota dominació d'aquests quan els castellanitos van arribar. També vaig fer camí en direcció al poble inca de Catarpe, al qual finalment no vaig arribar, però la caminata riu amunt em va sentar molt bé!
I és que l'exitència de pobles com San Pedro d'Atacama o Calama en mig del desert, només s'explicar perquè són ubicats al marge d'algun riu que travessa el desert, o bé en oasis, no els típics de palmeres, però oasis al cap i a la fi.
Vaig anar a dormir d'horeta, perquè l'endemà m'havia de llevar abans de les 4 de la matinada, per anar a veure els "geysers del Tatio", en un d'aquests tours ben organitzadets. I la veritat és que em vaig llevar com un campeón ben d'hora, vaig agafar el meu "petate" amb l'imprescindible banyador per fer un bany d'aigua calenta als geysers, i vaig sortir a esperar el bus que m'havia de recollir.
Les 4:15, les 4:30, les 4:45... em vaig dir "bé... esperarem fins les 5:00..." amb poca fe de que realment apareixés un bus a recollir-me... i de fet, "només" vaig aguantar fins les 4:50... quan mort de son vaig dir "...a pendre pel cul l'excursió". I mentre em tornava a posar al llit, vaig sentir com cridaven el meu nom. Amb poques ganes en aquell moment, vaig pujar al bus, i apa... a dormir 2 horetes fins arribar als geysers!
La veritat és que em va agradar molt veure'ls. N'hi ha bàsicament de 3 típus, els que estan constantment treien vapor, els que estan en repòs i treuen vapor i aigua calenta una estona de forma cíclica (tipus cassoleta) i els que treuen vapor així, de forma improvisada, i després estan en repòs un temps indeterminat. Està curiós l'espectacle, i les olors dels gassos també... i millor està el banyet d'aigua calenta, je, je...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkI l'excursió dels geysers marcava el final dels meus dies a Chile, pel moment, i la meva entrada a Bolívia, a través d'un tour de 3 dies per les Lagunas de Colores i El Salar de Uyuni. Voleu veure com em va anar...
No comments:
Post a Comment