Ja sóc per Tucuman, heading north, si senyor. Tucuman no te res gaire interessant, però alla vaig coneixer a tot una colla Nati, porteña, de la capital federal, Cinty argentino-yankee, es a dir nascuda a Buenos i criada a Estats Units, Adrien, de l'olympique de Lyon, Alberto, de la ciutat de Messi, Marlene, de Messi també i Ido, d'Israel, cadascú de llocs ben diferents, però amb els que ens vam ajuntar en el periple de recorre el nord d'Argentina, així que en marxa, després d'estar dos dies de relax per Tucuman, ens vam dirigir a Tafí del Valle, poble de muntanya on els Tucumans van de vacances. El poble en si no te gaire cosa, així que vam anar a fer un trekking durant unes cinc hores per veure els voltants, i no estaven gents malament, mes si entre mig de tanta gent no pares de fer parides i de passar l'estona, allà també se'ns van ajuntar un suec i un italià, així que el popurri de gent era increible. També val a dir que el menjar del nord es impressionant, si no, proveu les humites, locro i algun asadito, ummmmmmm.
Ja de Tafí vam anar a Amaicha, on vam visitar les interessants ruines de Quilmes i el seu Pukara, zona de defensa davant les guerres. La visita en si va estar bé, però millor va ser el guia Alejandro, descendent dels Quilmes, que durant cinc hores ens va explicar tota la seva interessant història, la veritat es que tot plegat força interessant, i per acabar la visita vam anar a veure un home que feia les seves pròpies artesanies.
Ja de nit, uns fernets, una mica de mate i per sopar, un tall de llama, aquests bonics animals que poblen totes les terres altes, encara que la carn tampoc te res de massa especial.
El dia següent caminata un altre vegada, vam anar a una petita quebrada al nord del poble, sota una important calor, on l'aparició d'alguna serp ens va sobresaltar però sense cap inconvenient. Ja a la tarda vam anar cap a Cafayate, poble productor de vi i zona de les mes importants quebrades argentines. La primera nit vam aprofitar per sortir una mica de festa, encara que tot estava força mort i es que ja es fora de temporada i els pobles estan força buits, encara que viatjar fora de vacances et permet veure la gent en la seva vida diaria, cosa que també ho fa força interessant.
A Cafayate vam visitar la impressionant Quebrada de Cafayate, allò es de lo mes impressionant que he vist, les roques totes de colors ben diferents i amb uns vermells increibles, així que per uns modics 40 pesos, vam anar a fer una llarga excursió de cinc hores per veure les dunes, el castillo, la yeseria i el anfiteatro, tot en si molt espectecular i una visita mes que recomanable. Igual que recomanable va ser la pasta que l'Ido el noi de Israel ens va cuinar a la nit.
Un nou dia, i de nou a mouren's, ja que anavem a fer un trekking pero degut a les pluges vam anar susprende'l i vam posar rumb a los Valles Calchaquies, un altre vegada ple de petits pobles i on vam tornar a veure impressionants quebrades. Tota la volta de mes de 200km la vam fer amb un noi del poble que ens va portar amb cotxe i ens va deixar a Salta, la capital de la provincia.
A Salta vam passar-hi tres dies, per veure una mica la ciutat, els voltants, menjar cremosos gelats, banyar-nos en un riu ben petito, sortir de festa, anar a peñas, jugar al pro evolution i poca cosa mes, perque Salta ciutat tampoc es que tingui massa, mes quan tens milions de petits pobles pel voltant en els quals tens molt a veure, com per exemple la pròxima parada, Tilcara, petit i encantador poble, ja de la provincia de Jujuy, on vam fer base a un acollidor hostel anomenat Albahaca. A la nit vam sortir a fer un bon sopar i a dormir d'hora que l'endemà tocava anar a veure Purmamarca a la seva imponent muntanya de set colors, i també fer una petita excursió a Salinas Grandes, un salar que queda a uns 70km de Purmamarca on vam aprofitar per fer una mica de filigranes, aprofitant les perspectives que et donen un fons tan blanc. Les salines aquestes tampoc es que siguin gegants, mes si les compares amb el Salar de Uyuni que es inmens, però no estan malament, a mes, el camí que hi ha fins a les salines es impressionant i passes un port bastant altot, a 4100 metres. Ja de nit, sopar de comiat del Ido, que se'n va a a casar-se i nosaltres ja només 4 continuem endavant. Al matí següent petit trekking fins a unes cascades, molt bones per fer un petit bany, i on vaig coneixer les dos cares de la moneda, i un basc, molt basc i un pucelano molt espanyol, encara que això d'estar lluny i viatjant obre bastant la ment i sembla que aquí el dialeg si que serveix, jeje. A la tarda petit descans i mes cap al tard, pujada a un mirador per fer un vinet i disfrutar de la posta de sol.
Ja al dia següent, rumb cap a Iruya, un poble que encara que queda al nord, es posa tant cap a dins de les muntanyes que es converteix de nou en la capital de Salta. El viatge per cagar-si, precipicis del copon recopon, sort que els conductors dominen de l'ostia, per que allò era increible. Una vegada arribats al poble, no sense la descomposició d'algun del grup, allò sembla irreal, un poblet a quatre hores de cami fetkaldo, enclavat entremig de grans muntanyes. La vida per allà es molt tranquila, ni modo, no i a gaire a fer, bueno si, jugar sense parar amb els nens del poble fins acabar rebentats, lo ideal per anar a fer uns mates, dels quals em vaig fer bastant addicte tot i passar força temps quasi sense be beure'n mai, però al final vaig caure, i la ració matera al dia no pot faltar.
Allà Iruya vam aprofitar per fer un altre trekking a un petit poble anomenat San Isidro on només s'hi pot arribar després de caminar unes tres hores, i si Iruya ja era unic, anar a San Isidro es encara un altre pet mes gran, i si Iruya era tranquil, San Isidro i ro-era, mes si tenim en compte que no els hi arriba la llum, cosa que fa que sembla un poble fantasma. Després de passar el dia per allà i tornar l'endemà a Iruya, de nou cap a terres civilitzades fins a Humahuaca, poble que dona nom a la Quebrada, encara que es mes maca la de Cafayate. Allà teòricament jo m'acomiadava així que després de sopar i escoltar un espectacle musical bastant horroròs i jugar al Risk, vam anar a dormir i jo el dia següent posava rumb a San Pedro de Atacama, pero volia fer dit des de Purmamarca, cosa que no va ser possible i després de parlar amb uns argentins, i dir-me que no hi havia massa trànsit, vaig decidir posar rumb fins a la Quiaca, poble fronterer amb Bolivia, i vaig decidir retrobar-me de nou amb la colla a Yavi, un petit poble sense gaire ambient, però on el retrobament va ser força graciòs perque el poble tot a les fosques i sense ningu, als únics que vaig trobar, va ser a la Cinti, l'Adrien i la Nati, així que vam sopar junts i ens vam acomiadar de Nati que ja no seguia cap a Bolivia, així que el dia següent, els tres restants vam passar frontera i de nou despres de mesos i mesos, entrava a un país, a un que hi entro amb moltes ganes, el país de Evo Morales, un dels mes indigenes del món, així que som-hi aviam que ens depara.
M'acomiado d'Argentina, pensant que el nord es el que m'ha sorprès mes, i el que mes m'ha agradat, suposo perque mai havia vist res semblant, i en el que en molts moments em transporta a Mèxic, perque per molts aspectes se sembla molt, aviam Bolivia si es rollu Guatemala. Val a dir que el Sud també es increible, i les catarates inhumanes, i la vida Europea del centre del país, et fa sentir com si estiguessis a qualsevol racó d'europa, i en el que la vida al nord, dista a anys de la resta del país, i es que ja m'ho havien advertit, que el nord ja no era Argentina. Increible, encara més, rodejat de la gent amb la que he anat. Fins a la propera.
Fotos: http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment