A el bus que em portava cap a Arequipa, la primera destinació, al Sud del Perú, vaig conèixer una parella irlandesa magnífica, el Stephen i la Claire.
Amb ells vam visitar la ciutat, la segona més gran del Perú, amb molta arquitectura de pedra blanca-grisenca, típica i original de la zona. També vam visitar el convent de Santa Catarina, que amb la seva superfície d'unes dues hectàries, és com un petit poble enmurallat, amb els seus carrers, places i casetes, dins al vell mig d'Arequipa.
Arequipa
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Solien ocupar-lo totalment monjes de clausura, però actualment en ésser un grup molt reduït, viuen en una petita zona del convent, i la resta pot ésser visitat i es pot veure com vivien en origen les monjes, i després de la reforma.
Típicament a l'origen del Virreinat de Perú (s. XVI), moltes famílies adinerades seguien la tradició d'enviar el seu segon fill al clergat. En el cas de ser noies, en convents de clausura com aquests, on s'havia de pagar per ingressar i per la formació durant els primers anys (quatre?) com a novicies. Tenien vot de silenci durant unes 4 hores al dia, etc.
El que sorpren més (...bé, si es pensa en la història de la religió catòlica potser no tant...) és que les monjes rebien diners o donacions de la família, de manera que dins del convent es feien "casetes" i les moblaven amb tot tipus d'articles, alguns d'ells de tot luxe, i tenien criats, depenent és clar, de com fos de rica la família. Després una reforma de l'esglesia els va obligar a canviar a una vida més austera, prohibint tenir criats, passant les propietats a ésser del convent, havent de dormir totes en un dormitori comú, cuinant i menjant en una estància comú, etc.
El convent és força bonic, per això de que té com carrers i placetes ben cuidats, amb arbres fruiters, flors, una font... Com a curiositat, els carrers tenen nom de ciutats castellanes i andaluses, com Toledo o Córdoba. El nom el va posar un fotògraf cap als anys '70 del segle passat, que suposadament va ser el primer home en entrar.
Convent de Santa Catarina
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al convent vam conèixer al "Shoval", un israelià de putísima mare, que ens va acompanyar a veure un "concertillu" d'una banda al vespre. Ja era hora de trobar un bon israelià! Ara, posteriorment quan així sense pensar-ho t'adones que en "Shoval" és una excepció, fa una mica de por...
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al convent vam conèixer al "Shoval", un israelià de putísima mare, que ens va acompanyar a veure un "concertillu" d'una banda al vespre. Ja era hora de trobar un bon israelià! Ara, posteriorment quan així sense pensar-ho t'adones que en "Shoval" és una excepció, fa una mica de por...
El que va ser també una casualitat va ser trobar-se a Arequipa a "l'Elli", un noi molt trempat de Londres, que coneixia a la Claire i al Stephen, i amb qui vam quedar per fer la caminada pel Colca, si és que podia unir-se a nosaltres, ja que entre 2 mal nascuts l'hi havien robat una de les seves motxilles, i estava fent els tràmits de l'assegurança i tal. I és que Arequipa és una ciutat molt bonica, i no sembla pas perillosa, però es veu que si que ho és, perquè uns dies després van violar una noia francesa que treballava a Arequipa, i que de tant en tant es passava pel hostel. Ens vam quedar tots glaçats i impotents davant la noticia...
Però bé, al viatge i som per gaudir de les coses bones, així que a més de seguir visitant algun altre convent i algun altre mirador, amb el Stephen i la Claire vam anar a caminar pel Canó del Colca.
Vam començar sense l'Elli, en una caminata que ens havia de portar de Chivay a Cabanaconde en 3 dies, passant per Coporaque i Yanque el primer; Achoma, Maca (on vam dinar) i Pinchollo, que no arribava mai, el segon; i arribant caminant a la famosa "Cruz del Cóndor" i a Cabanaconde (en bus) el tercer.
Aquesta part del canó no la camina gairebé ningú, perquè el sender no està complert, i a estones s'ha d'anar per la carretera de terra per on van passant alguns vehicles. Però a nosaltres, ens va encantar. En part per ésser poc freqüentada, però encara molt millor, per la varietat del paissatge, amb valls més àmplies, terrasses fèrtils amb varietat de conreus de colors i olors, i sobretot per l'amabilitat de la gent, poc acostumada a rebre la visita de gent interessada en alguna cosa més que "la Cruz del Cóndor" i "l'Oàsis", que amb molt de marketing i sense ésser pas més bonics que els altres 60km del Canó, són l'estrella internacional de la zona, i bé, això a vegades dóna una mica de fred de peus...
Canó del Colca, tram Chivay - Cabanaconde
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Per cert, la Cruz del Cóndor és un punt per a veure aquesta au andina venerada ancestralment per l'home de l'altiplà, i actualment per càmeres de centenars de gringos.
És curiós, sempre n'apareixen un bon grapat cap allà les 8 del matí, i a les 10 no en queda ni un. Es veu que té força a veure amb els vents termals que en aquelles hores ajudent a l'au voladora més gran del món, de fins a 2 metres i 80cm d'envergadura, diuen...
I bé, a més de cóndors, allà vam retrobar l'Eli. Vam decidir fer un llarg descans per la tarda, asseguts a la terrassa del hostel amb un joc de cartes i una cervesa, i ves per on, va acabar essent una festa amb vi i partides de cartes paralel·les. Veus dels U.S.A. i música del Perú. Ron i airon-mans del Canadà... Bé, tota una festa! De la que jo dubtava en pogués sortir una caminada l'endemà....
Però bé, que millor que suar les toxines de l'alcohol, així que si, si. L'endemà, els Irish, l'Elli, el que escriu, i una nova incorporació procedent dels Alps austíacs, el ??????? , vam fer camí cap a San Juan de Chucchu i Tapay. Va ser una mica cansat, però el camí era veritablement bonic, i valia totalment la pena gaudir de les vistes des de baix de tot del canó i des de l'altre costat.
Canó del Colca i Oasis de Sangalle
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Per recuperar-nos de tant cansament, que millor que anar al famós "Oasi de Sagalle" l'endemà, també al fons del canó, però als peus de Cabanaconde. O el que és el millor, separat d'una ascenció que comença als 2.200mts on és l'oasi, als 3.250mts, en uns 3 o 4 km, ara no ho recordo. Però puja, puja...
Pujada des de l'Oasis a Cabanaconde
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkLa Claire va decidir pujar en mula, el qual ha de resultar força divertit, ja que el senderó és ben estret, i et veus sovint aferrat a aquell animaló tan graciós esquivant una caiguda lliure de 500, 700 o de 1.000mts, just al cap d'amunt de tot.
L'Austríac , el Stephen, el Elli i jo, vam acceptar el repte de batre'ns amb l'airon-man que havíem conegut el dia anterior, i que havia pujat en 1h i 17min. El resultat? Doncs uns millors i altres pitjors (què passa!? Tinc les cames curtes!!!), però vam arribar a dalt pensant en fer l'airon-man l'any que ve, perquè els temps van estar entre 1h 30' i 1h 40'. No tan lluny... Això si... ara falta aconseguir nedar 3,8km en menys d'una hora, anar en bici a 35km per hora durant 5 hores seguides sense afluixar la marxa, i després, fer unes dues vegades i mitja el que vam fer, que seria un esforç semblant al d'una marató. Sabeu què!? L'airon-man pels homes de veritat. Ho he de reconèixer. Sóc un marica.
Bé, i alguns farts de caminar, i altres encara amb més ganes, vam agafar camins diferents. L'Austríac va seguir el seu camí, els irish van decidir anar a acampar al constat d'un riu, i diuen descansar, i passar el temps cantant acompanyats pel so d'un "cabaquinho" (Ja!), l'Eli va anar a pujar el Chachani i la seva glacera de 6.025mts, i jo, una mica menys ambiciós, el volcà Misti, de 5.825mts i sense glacera.
El volcà MistiMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, de fet jo ja vaig fer el meu 6.000 a Bolívia, i com a bon marica, una vegada i mai més. Però el Misti és un bonic volcà que es veu des de tots els punts d'Arequipa, i la seva forma cònica em va cridar molt l'atenció. També em volia treure el regust de la mala experiència que vaig tenir amb l'altura pujant el Huayna (el que deia, el de 6.000), així que vaig decidir llogar 4 coses, comprar menjar per a 4 àpats, i pujar el Misti al ritme del meu cos, segons dictés el "soroche".
I així, em vaig trobar el primer dia pujant al campament base (des dels 3.400mts als 4.600mts) amb un basc, una peruana, una brasileira i un italo-argentí (No! No era Messi! Si no pot ni amb els prats plans de La Paz!!! "Véase" Bolivia 6 - Argentina 1). Ells van atacar el cim de matinada. Jo!? Cullons! Tenia son i no tenia pressa! Em vaig quedar dormint!
A mig matí vaig fer un nou exercici d'aclimatació, pujant als 5.000mts a dinar i llegir un parell d'horetes. A última hora sentia la típica pressió frontal al cap que provoca el "soroche", així que vaig estar content de no haver-me aventurat a fer el cim encara, i vaig tornar al campament base per sopar i dormir. Allà vaig trobar dos nous grups acabats d'arribar, i amb qui l'endemà vaig decidir que si atacaria el cim. Després de tot, sabia que als 4.600 em trobava bé.
Pels qui no ho sabeu, una de les coses més difícils de l'altura és aconseguir dormir. És tot curiós. La nit cau, i després d'un gran esforç et notes cansat, així que t'estires, tanques els ulls, comences a respirar profundament i tranquilament... Mmmm... A veure... tornem'hi... Comences a respirar profundament i tranquilament... i no ho aconsegueixes. Passa 1 hora. Passen 2 hores. I passen fins i tot 5 hores. I com que no hi ha prou oxigen, el cor que no té cervell però d'instint de supervivència en sap "un tou", bombeja i bombeja sense parar per mantenir el ritme d'oxigenació del cos. I és clar, amb el cor literalment a 90 pulsacions per minut, i una respiració accelerada, a veure qui és el guapo o guapa que aconsegueix dormir...
Bé, a 4.600mts era prou capaç de donar uns quants cops de cap, i la resta de l'estona descansar prou com per atacar el cim. Així que amb dos Nou-Zelandesos i dues franceses (déu n'hi do quantes dones a la montanya, eh?), a les 2h de la matinada vam encaminar-nos cap al cim. Novament, no va ser pas bufar i fer ampolles, però per la meva part em vaig sentir sempre bé, amb el ritme aminorat per l'alçada, és clar, però podent pujar a un cim preciós gaudint del passeig, les vistes a Arequipa, a les valls del voltant, i als propers nevats meravellosos.
Cràter i Cim del volcà Misti, ArequipaMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
La baixada, "esquiant" per lès antigues cendres i pedres soltes del volcà, aquest cop si va ser bufar i fer ampolles.
De tornada a Arequipa, m'havia promès 2 dies de relax, i vaig acabar passant-ne 3, per una de les moltes vagues i protestes que, un cop més, havien tallat les carreteres durant 24 hores.
Bé, no va estar malament del tot, perquè això em va permetre tornar a veure el Stephen, la Claire i el Elli, abans no tornessin a Irlanda i a Austràlia. Si, si. A Austrialia, l'Elli, a començar una nova vida. I veure junts la final de la Champions League 2008/2009 entre el F.C. Barcelona i el Manchester United, que va acabar 2 a 0. Carai amb el Barça... tri-campió... Em va fer recordar-me molt de tots els culés que corren pels voltants de casa meva, i també amb el Trulli, que voltava ben a prop.
De fet, me l'havia trobat casualment per Arequipa just abans de pujar el Misti, i com que el nostre següent destí era Cusco, allà vam decidir retrobar-nos. "Junts de nou per primer cop" com deien els de Sau. Serà divertit! Però això, a Cusco! Dintre d'uns dies!
No comments:
Post a Comment