La Paz continua essent la ciutat caòtica que coneixia. Però quan hi passes prou temps, acaba essent una d'quelles ciutats que enganxen, per la quantitat de racons a explorar, per la quantitat de coses que s'hi poden fer, i perquè quan tornes ha explorar el mateix racó, aquest ja ha canviat. Ja és un altre. És el dinamisme de La Paz. Una ciutat única per la seva ubicació, per la singularitat dels seus mercats, pel seu eficientment caòtic sistema de transports, pel continu riu de gent indígena i no indígena, per una original "banda sonora" de crits i clacsons, per la barreja d'olors de fruites, flors, menjars i gent. L'últim racó on hem trobareu vivint. El primer destí que triaria cada cap de setmana. La Paz. Coneixer-la per poder entendre-la.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkBàsicament em vaig prendre una setmaneta per visitar-la amb calma, i aclimatar-me novament a les alçades, ja que entre el Trulli i el munt de cartells a les agències de viatges, em vaig decidir a pujar el Huayna Potosí. Bonica montanya de 6.088mts d'alçada. Recordo perfectament quan abans del viatge el Trulli deia que li agradaria pujar l'Aconcagua, de 6.962 mts, però que era molt car, així que miraria altres sis mils o cinc mils, i jo me'l mirava com si fos boig.
Però és curiós, la perspectiva de les dimensions quan surts del petitonet continent europeu canvien. Setze hores en bus acaba essent un viatge normal, viure a 2.300mts és viure a nivell del mar, i estar rodejat de montanyes de 6.000mts és com passar un cap de setmana al Montseny. Fins i tot és normal que Argentina surti derrotada per 6 a 1 a l'estadi Hernando Sílez (o Nido de los Condors) de La Paz, a 3.577mts. Si no que li preguntin al "coach" Diego Armando Maradona, la mano de diós, pa' los amigos. Ja, ja!
Vistes de La Paz, que sembla un "wok", i l'impresionant IllimaniAixí doncs, la visita a l'estadi era obligatoria, junt amb les visites als diferents mercats, la Plaça Murillo, el Palacio Quemado, les sempre diferents avinguda "El Prado" i plaça Sant Francisco... També tocava culturitzar-se una mica, així que amb el Nicolàs, un argentí molt trempat, vam visitar el museu de la Cultura Tiwanacu, predecessora dels Íncas i de gairebé 3.000 anys de duració, i el Museu Nacional d'Art.
El Museu Nacional d'Art em va agradar moltíssim. S'hi pot trobar quadres i escultures des de l'època del "Virreinato de Perú" en que la corona de castella ocupava Bolívia, amb temes sovint relacionats amb la religió barrejada amb trets característics de la zona, com molts quadres d'àngels vestits amb robes flamènques, armadura i espases de Toledo, i paissatges, flora o fauna altiplànica. O un munt de verges amb vestits carregats de decoració dorada, i fins i tot una sala amb un "retaule" daurat sencer.
El Museu Nacional d'Art em va agradar moltíssim. S'hi pot trobar quadres i escultures des de l'època del "Virreinato de Perú" en que la corona de castella ocupava Bolívia, amb temes sovint relacionats amb la religió barrejada amb trets característics de la zona, com molts quadres d'àngels vestits amb robes flamènques, armadura i espases de Toledo, i paissatges, flora o fauna altiplànica. O un munt de verges amb vestits carregats de decoració dorada, i fins i tot una sala amb un "retaule" daurat sencer.
Posteriorment, a les sales següents, hi ha escultures i pintures més actuals, fins arribar a exposicions contemporànies, realitzades per nous artistes als què el museu permet donar-se a conèixer, el que trobo molt interessant. O dues sales finals dedicades al ja consagrat Mamani Mamani, que a més estava al museu donant una petita classe de pintura per encoratjar als més menuts a desenvolupar un autèntic art bolivià. Molt interessant.
I bé, posats a descobrir la cultura "paceña" moderna, faltava exploar la cultura nocturna. Per això amb el Nicolàs ens vam deslliçar pels carrers de la Paz fins arribar a la part baixa, que és la part alta, no sé si m'enteneu. Curiosament ens va temptar un bar amb música reagge, ja que esperavem que tot seria cumbia. Ves per on, una mostra més de que no et pots arrossegar pels tòpics.
Vam passar una bona nit, d'aquelles nits que no saps perquè acabes xerrant amb gairebé tothom, la majoria bolivians i bolivianes de molt bon rotllo. Fins i tot com vam descobrir més tard, i sense saber-ho fins a veure-la en escena, amb la DJ estelar de la festa! Bé, també va haver-hi un boliviano subnormal dels que busquen brega, que va comneçar a dir-me tonteries per la meva cara de gringo, però en haver conegut a tanta gent abans, els mateixos bolivianos el van fer fora de la festa per estúpid. Que bona gent! Donar la cara per un gringo!
De festa amb el Nicolàs, un argentí de Marcospaz collonutMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Diumenge ens vam llevar tard, però no tan tard com per deixar escapar el super mercat a l'aire lliure de "El Alto", un dels més grans del món, diuen. A 4.000mts d'alçada, i enganxadet a La Paz, era una aclimatació obligatòria, abans de començar l'ascens al Huayna Potosí l'endemà.
Huayna Potosí, 6.088 metres sobre el nivell del marMés fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Al cotxe que ens portava cap al primer refugi, vaig conèixer als meus companys "d'expedició". Dos quebequencs, el Harry i el Yella (2 holandesos, pare i fill), i al Michael, un alemany collonut que està fent un voluntariat a Sucre fa 6 mesos, i encara s'hi quedara uns 6 mesos més.
La primera parada, el refugi Huayna Potosí, a 4.900mts, per aprendre a fer funcionar els grampons i el piolet, i començar a aprendre a viure sense oxigen, i fer-se a la idea que et trobes al cim del Montblanc (de 4.810mts), i que encara et falte pujar 1 kilometre i 250 metres més... Això si, tècnicament molt facilet, res comparat amb el mític cim europeu, eh!
Aprenent a escalar...Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
L'endemà es van unir 2 nous elements a l'expedició, dos israelians que es van fer els valents pujant en 2 dies. En conceqüència, el primer no va arribar al segon camp, a 5.300m.s.n.m., des del qual havíem d'atacar el cim.
Ja ens ho havien explicat, però crec que això d'esctar "en alçada" és una cosa que ha de viure cadascú per realment sentir fins a on et pot afectar. Aquella nit, o tarda, perquè vam anar a dormir a les 18h, a 5.300mts, no va poder dormir ningú. És una sensació extranya. Et tombes, tanques els ulls, i comences a respirar de forma relaxada per agafar els son. Bé, això de "comences" és un dir. Perquè és el que intentes, però no hi ha manera. El cos et diu "nen, tu intenta el que vulguis, que jo sé el que he de fer. Respirar depressa i bombejar depressa. Si no expliquem com ho faig perquè el teu cervellet tingui prou oxigen quan a l'aire només n'hi ha la metitat que a casona".
I així, amb el cor literalment a 100 pulsacions, i una respiració forçosament accelerada, no hi ha qui dormi. Bé, els guies si, perquè estan aclimatats. Però amb la nostra aclimatació de 2 dies, passant dels 3.600 a 5.300, doncs ens vam aixecar tots a la 1 de la matinada sense haver clapat ni mitja hora, i ja amb simptomes de "puna", "soroche" o mal d'alçada. Es digui com es digui, una mala experiència.
Ara si era l'hora de la veritat. Per habilitat i força, o per mentalitat i per orgull, però tocava pujar fins al cim. Jo vaig formar tripleta encordada amb el Benancio, el nostre guia, i el Michael. Passet a passet, escalant les dues curtes parets de gel del camí, i encara a passets més petits i més lents conforma ens acostavem al cim, vem coronar el cim.
Eh! Us ho asseguro. Molt més dur que la marató. Bé, de fet no ho hauria d'haver estat si l'aclimatació hagués estat adequada, però de la forma en que vam pujar, de veritat vaig arribar arrossegant-me, i vaig baixar pràcticament tirant-me per aquí i per allà.
Fent el cim al Huayna Potosí, 6.088m.s.n.m.Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Els dos dies següents a La Paz, van ser totalment de relax, ja que em trobava encara marejat, com en un vaixell en alta mar del que no pots baixar. Pero amb un somriure idiota a la cara, per haver aconseguit el primer 6.000 de la meva vida, i probablement l'únic. Però és que en recordar les llums del Alto i la Paz durant la pujada, la sortida del sol, els ànims quan per fir a pocs metres veia la nostra fita, la sensació de seure finalment al cim, la cara d'orgull i satisfacció del Michael i del Benancio, la vista per sobre les altes montanyes del voltant... Senzillament una de les millors experiències de la meva vida. Bé es mereix un somriure idiota, no?
Noies i nois, de veritat que he après a apreciar l'oxigen. Així que me'n vaig cap allà on pugui omplir-me'n els pulmons, a terres ben baixes. Me'n vaig a visitar el departament de Santa Cruz, eterna productora de "miss bolivia", terra d'ambicions autonòmiques, i el més important, terra baixa.
No comments:
Post a Comment