La nit abans, amb molta pena, vaig acomiadar-me de l'Helena i el Miquel, que es dirigien a Arequipa i el Cañon del Colca.
Per la meva part, m'havia decidit visitar Machu Picchu amb la Raquel, que volia fer caminant algun dels camins alternatius, coincidint amb les meves futures intencions. La diferència!? Que jo encara disposava de molt temps, i ella només de 5 dies abans no tornés a Mallorca des de Lima.
El camí fins a Cuzco el vam fer junt amb el Mark, la Ruth i el seu germà Raúl, fent alguna paradeta en una església, unes ruïnes, i un mercat "improvisat" a la carretera.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkElls ja tenien reservat el seu "Camí de l'Inca", així que en una cursa contrarrellotge que va començar gairebé a les 6 de la tarda, la Raquel i jo vam aconseguir trobar allotjament a Cuzco, informar-nos dels diferents camins Incas alternatius, discutir el camí apropiat en un taxi que ens portava a la terminal de busos, averiguar quin bus i a quina hora ens portava a Santa Maria i comprar el bitllet, anar a comprar provisions al súper per 2 dies de caminata pel mig del bosc semi-tropical i llogar el material d'acampada. Tot plegat, llest justet, justet a les 8.30 del vespre. Gairebé ara no em crec que poguéssim organitzar la sortida a Machu Picchu en 2 hores i mitja.
Això si, faltava sopar i preparar les motxilles a consciència, amb el menjar i el material d'acampada. Al final, al llit a mitja nit, per dormir tan sols 3 horetes i mitja, perquè a les 4h de la matinada sortia el "truffi" que a través d'una carretera que s'obria pas enmig d'una vegetació explendida i uns barrancs respectuosament admirables, ens deixava a les 8h a Santa Maria, on ens esperava la pluja...
Bé... tan córrer tan córrer, no ens va passar pel cap que podés ploure. Però així era. Amb paciència, vam esmorzar, i en veure que la pluja minvava, vam començar el camí que ens portava inicialment cap a Santa Rosa primer, i a Santa Teresa al final del dia.
El paissatge és realment bonic, a través de muntanyes amb bosc tropical (o semi-tropical, tampoc hi entenc massa...) amb magnifiques vistes sobre valls i rius. Pel camí és fàcil trobar de tant en tant peruans que utilitzen els camins creats i tantes vegades creuats pels seus antepassats, així com algún grup que fa també la caminata, tots ells sorpresos de que anéssim sols, ja que tothom anava (innecessàriament) amb guia. I la sorpresa majúscula per nosaltres va ser trobar que pel camí hi ha cases que t'ofereixen veure, menjar, i al final del dia, un fantàstic allotjament al costat de les termes de Santa Teresa per 10 nuevos soles (2,5€!!!), més barat que mai!!! Així, a veure qui es posa a la tenda sense dutxa ni res!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk No ens va saber greu portar el menjar i el veure, després de tot així vam memjar i veure on i quan vam voler, ni ens va saber greu haver llogat el material d'acampada, millor prevenir que curar. Però CARREGAR amb tot sense que fes falta... cullons això si que ens va fotre!!!!
I per passar el "cabreig", relaxar-nos, i dormir com a reis, que millor que una capbuçada a les aigües termals! Són genials! Estan integrades a l'entorn natural i t'hi pots banyar tota la nit! Encara que nosaltres vam preferir convinar les termes i una mica de son.
El camí que l'endemà ens portava a Machu Picchu no va començar essent tan bonic com el dia anterior, però en arribar a la "hidroelèctrica", i començar a recórrer el camí per les vies del tren (si, si. Per les vies del tren) va començar a ésser tan o més bonic! A més, des de l'inici de les vies pots veure Machu Picchu coronant una de les muntanyes de l'entorn, així que quina millor vista i quina millor motivació! Apa! Doncs cap amunt! Fins a Aguas Calientes!!!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Vam arribar-hi ja gairebé fosc, però es podia veure perfectament l'encant de l'entorn de Aguas Calientes, també anomenat Machu Picchu pueblo (o al revés), al peu de montanyes picchunesques, que l'endemà tocaria pujar, aquesta vegada amb bus, per arribar finalment a la ciutat sagrada.
...i finalment va arribar el moment de visitar Machu Picchu!!! Oblideu tot el que hagueu vist en postals, fotos, power points i demés. La ciutat és brutal, la ubicació millor, i l'entorn d'ensomni. Us asseguro que ara cada cop que veig una postal del Machu Picchu em sembla ben bé una meravella del món.
És preciós passejar per la ciutat, veure la plaça, les diferents cases, l'observatori astronòmic, les diferents manifestacions "d'art abstracte en roca" representant els diferents símbols culturals i religiosos dels inques, aguiles, serps, la creu del sud, calendaris i alineacions de diferents construccions per identificar els solsticis. També impressiona veure la taula on feien els sacrificis... (és que no hi ha cap civilització que s'escapi de la idiotesa...?)
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkEl millor, però, és l'entorn. La profunditat de les valls, el transcórrer dels rius a la distància, la vegetació verda i tupida, la verticalitat d'unes montanyes que semblen retallar el cel, la conquista de les vessants per part dels inques mitjançant terrasses per a l'agricultura... increible.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
A més, per tenir unes vistes fantàstiques de Machu Picchu es poden pujar les dues montanyes que el contenen, el Huayna Picchu (o Wayna Picchu, depèn de qui ho escrigui), i l'altre el nom de la qual no recordo, i que alhora empenyen el Machu Picchu cap avall, i amb els segles l'acabaran enfonsant.
Des del Huayna no vam tenir massa sort, perquè la pluja i els núvols ens van tapar les vistes, però des de l'altra costat vam poder tenir les vistes de postal més habituals, en la seva versió real, en la seva versió de maravella del món, us ho asseguro. No importa quan temps et passis encantat contemplanto, no arriba el moment de creure't que el que veus és real.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I així, encantats per tanta bellesa i tant d'enigma que encara té la ciutat sagrada, vam arribar sense adonar-nos de nou a Cuzco.
Jo vaig quedar tan inspirat i relaxat que de cop vaig recordar que en algun moment del camí havia perdut la perspectiva sobre la marató de Santiago. Tres dies abans havia descartat anar a Santiago de Chile, perquè no tenia garanties d'acabar la marató. Però acabar no va ser mai la raó per la que em vaig inscriure a la marató. Santiago em va agradar, i inscriure'm a la marató vaig pensar que seria una forma alternativa de veure i viure la ciutat, i conèixer millor el seu esperit i el de la seva gent. Clar està que arribar a la meta seria un premi encara més gran, però que importa si no acabo? L'experiència de participar en un esdeveniment com aquest a 10.000km de casa no es pot viure cada dia, ni cada any. I un record més d'una magnífica terra com Chile, bé es mereix l'esforç! Apa doncs! Cap a la marató!
No comments:
Post a Comment