Així doncs, vaig posar rumb cap a Santa Cruz de la Sierra, on esperava trobar-me amb els fills de la veïna dels meus pares, però després d'un bon grapat de trucades no vaig trobar.
El que si vaig trobar va ser un bloqueig a la carretera, que va aturar totalment el bus i va obligar a tothom a caminar una bona estona i agafar taxis "colectius" per poder arribar. També vaig trobar 2 holandesos, el Jasper i el Marcel, i una canadenca, la Meggy, força esbojarrats i molt divertits, amb qui vam decidir anar de festa aquella mateixa nit, i confirmar el que és un secret a crits, les xiquetes de Santa Cruz estan molt i molt bones. Què els donen de menjar?
Bé, de fet, el tòpic de que les bolivianes no són massa guapes és totalment fals. A l'altiplà hi ha de tot, i a la provincia de Santa Cruz i a Sucre, com descobriria més tard, no tenen res que envejar a les europees, ni a les veneçolanes, ni tan sols a les divinitats colombianes. Un altre tema són les brasileres... la fama de les quals no és merescuda, però anem a pams, que això semble haver-se convertit en un d'aquells concursos de "Miss loquesea" enlloc d'un blog de viatge.
La festa per Santa Cruz, molt bé. Bons locals, música en viu i música "DJ" variada. Des d'autèntiques cumbies i reaggeton, al rock o la música electrònica més internacional. Vaig experimentar també el que és ser gringo de naixament, entrant sense problema a locals "V.I.P." d'aquells en que has d'estar a la puta llista, jo, que sóc tan sols un passarell a la meva terra.
L'endemà tocava acomiadar a la Meggy, que anava amb presses pel món. I a gaudir de PLAYLAND (vale, aceptamos "piscina con 2 toboganes" como parque acuático. PLAYLAND!) amb el Jasper i el Marcel.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk Precisament ells dos em van explicar que al cap de 2 dies era "Queens day" als Paísos Baixos, i que era una festa força boja que trobarien a faltar. I ves per on, de tornada al hostel ens vam trobar amb la Anouk, també holandesa, i que va dir que a Santa Cruz celebraven "Queens day" al consulat aquell mateix dia, ja que el cònsul el dia real de "Queens day" estaria a l'embaixada de La Paz.
Així que com a bons holandesos, i holandès adoptiu per un dia, ens vam vestir tan taronjes com vam poder, i vam anar a la nit a l'hotel on l'embaixada feia la festa. Força curiós als ulls d'un catalanet!
"Queens day" holandès a Santa Cruz!?!Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Jo també tenia coses a celebrar, i és que el Mallorca havia conseguit els 42 punts que pràcticament asseguren la permanència a primera, en el nostre cas, per tretzena vegada consecutiva. M'agrada el 13. Estic segur que l'any que ve ens classificarem per la UEFA!!!
No tot són sempre bones noticies, i em vaig sorprendre l'endemà en llegir al diari l'exitència de la "Grip Nova", o "Grip Nord-Americana" o "Grip Porcina", depèn d'on llegixis. I que estava afectant als U.S.A. però molt pitjor a Mèxic, on precisament al cap de pocs dies s'havien de casar 2 amics meus!!! La veritat és que em va deixar ben preocupat, i parlant amb els meus amics, no em vaig quedar pas més tranquil, ja que estava tot a l'aire... amb el que costa organitzar un casament!!!
Bé, tampoc podia pas ajudar amb res, així que fen cas als consells del Jasper i el Marcel, vaig acostar-me fins al Pantanal de Brasil, que estava només a 15 hores de tren.
La visita al Pantanal va estar bé, amb una baixada pel riu sobre pneumàtics (bé, en realitat cobertes), una sortida noctuna pel riu, una passejada a peu, una passejada a cavall i finalment la pesca de piranyes, precisament al riu on ens haviem banyat... No t'ho diuen no el primer dia els cabrons!
La major part del Pantanal estava sec, així que no va ser com me l'imaginava, tot de lagunes. Però va estar bé, perquè vaig poder veure cocodrils i banyar-m'hi ben aprop. Vaig veure una parella de jaguars, que no havia vist mai. Vaig poder veure per segona vegada una anaconda, però a més aquest cop vaig poder tocar-la i notar el seu pes a les espatlles, gràcies a les habilitats del nostre guia. També una espècie de "castors" que viuen al pantanal, i moltíssimes aus i espècies vegetals diferents, fins i tot una de la que se'n pot veure aigua en època seca!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkEl tour novament em va permetre conèixer a més gent. El Darrel, un DJ i Landlord del Nord d'Irlanda, però que com molts dels joves anglesos del Nord d'Irlanda havia anat a viure a Londres. Dos israelites que de bon gust hagués fet a troços i llençat als cocodrils, quan van dir que "...què pots fer, si veus un nen palestí i porta una bomba enganxada al cos l'hi has de disparar, encara que no vols..." i no s'han preguntat mai quin tipus de desesperació porta a un nen petit, o als seus pares (si és que encara són vius), a portar una bomba enganxada, que habitualment tenen tanta por que es deixen detenir i ja està. I també vaig conèixer a tres irlandeses, la Natalie, la Nina i la Triona, que van animar força el tour amb tot de bromes.
I bé, com que deien que hi havia un festival a Corumbà, la ciutat que havia utilitzat com a llançadora per anar al Pantanal, vaig decidir passar-hi la nit.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
El festival? Força bo, però els brasileiros i las brasileires de Corumbà em van decepcionar. No es movien!!! No ballaven!!! Quin tipus de brasiler té música en viu i no es mou...!? Fos com fos, jo vaig fer els meus "bailoteos" enmig d'un munt d'estatues, i m'ho vaig passar força bé, malgrat les dificultats de tenir una conversa de més de 3 paraules en "portucatñol" amb un munt d'estaquirots.
Amb tanta marxa del festival, vaig pensar que millor posava rumb a alguna cosa més cultural, així que em vaig dirigir a la ciutat d'origen "missioner jesuític" de Sant José de Chiquitos.
Bé, ja havia parlat de les missions jesuítiques quan vaig visitar Santa Ana i Sant Ignacio Miní a Argentina, al mes de Novembre (wauu! Si que fa temps!). Així que només explicaré que ha diferència d'aquelles missions jesuítiques que pràcticament van desaparèixer, aquí a Bolívia la gent va continuar vivint als pobles després que els jesuíties fossin "convidats a marxar" per la corona castellana. A més de S.J. de Chiquitos hi ha altres, com San Javier, Concepción, San Ignacio, San Miguel, Santa Anai Sant Rafael, les quals hagués visitat, si no fos perquè sol sortir un bus cada dos dies entre cada poble....
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfkSant José de Chiquitos també té una bonica montanya-mirador per pujar (de molt poca alçada, eh!?), des d'on es pot observar el poble, a més de gaudir de la vegetació i fauna, destacant, si tens sort, micos que pots veure de ben aprop.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfkFent parada obligatòria a Santa Cruz, em vaig dirigir a la següent destinació, Samaipata, un petit poblet ja una mica més alt que Santa Cruz, a mig camí de Sucre, amb una vegetació i muntanyes que recorden lleugerament a les del mediterrani, i amb unes ruines pre-inques anomenades "El Fuerte", que a mi em va tocar visitar sota la pluja.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolfkSamaipata també és el punt de partida per anar al P.N. Amboró. Però només si pot anar amb un "tour organitzat", el que ja em començava a tocar el nas, perquè porto ja molts "tours organitzats".
A sobre el dia abans m'havien dit varies vegades que no podia anar a El Fuerte en bici (tenia "mono" de bici) perquè "està molt lluny, i amb molta pujada". El qual es traduïa per "està a 7 kilometres, i la meitat és baixada i l'altra pujada, tipus pujar des del Paral·lel a l'Estadi Olímpic", el que pot fer qualsevol dominguero com jo. Emprenyat, vaig decidir anar a peu, i no deixar anar la pasta ni tant sols pel lloguer de la bici. Començava a estar una mica fart de que tractin a tothom com un putu jubilat dels U.S.A. que a passat la vida enganxat a la cadira d'un bufet d'avogats i la màxima excursió que ha fet és a Central Park. Putus tour operadors bolivians, no caminen més que de la cadira al cotxe. Que li preguntin a qualsevol pagès bolivià si anar a "El Fuerte" és dur! Es pixarà de rirue!
Bé, també he d'admetre, com hem vaig adonar de nit assegut al "Parc de l'avió" amb vistes sobre Samaipata, que era el meu primer dia de veritable crisi. Havia arribat el moment de deixar el viage? Era només una momentània crisi d'anyorança? Era el moment de donar un tomb brusc i inesperat al meu viatge, i plantar-me en algun lloc a fer un voluntariat? Era difícil de dir en aquell moment.
Vaig decidir anar cap a Sucre l'endemà mateix, a trobar-me amb el meu amic Michael, que precisament estava fent allà un voluntariat. Deixà que passessin 2 o 3 dies, posar els meus sentiments en ordre, i decidir quin rumb havia de prendre el meu viatge. Després de tot, és l'avantatge de deixar-ho tot i viajar només pel plaer de viatjar, pots fer el què vols quan vols.
No comments:
Post a Comment