Només donar un cop d'ull a Sucre, vaig endevinar que aquella ciutat m'agradaria, i no em vaig pas equivocar. Té l'aire acollidor de les viles, pels seus edificis de poca alçada, pintats tots ells de blanc, o pel conjunt de carrers tranquils, amb petites plaçoletes i jardins, i molt en especial, per les seva gent amable. Però alhora a Sucre es respira modernitat i tolerància, en els pensaments i en les formes d'actuar de les seves gents i en el conjunt de comerços i bars. No en và, Sucre és la capital de Bolívia (si, ja ho sé, juntament amb La Paz...), essent 5 vegades més menuda que Santa Cruz o La Paz i, més important, d'aquí va sortir el "GRITO LIBERTARIO" que posteriorment va deslligar aquest bonic país de la dependència política del que llavors alguns ja consideraven "una grande y libre".
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
De fet, Sucre estava en plena celebració dels 200 anys del "Grito Libertario", a més d'estar celebrant el "XIV Festival de la Cultura" (...crec que era així...). Malgrat tot, em vaig endur una sorpresa, en trobar-me un grup de rock mig bramant (...des del respecte...) a les dues del migdia, sota un sol de justicia, a la plaça d'armes.
Segons la meva humil opinió, de forma més acertada, a la nit hi havia programats 3 concers de jazz-blues ballable, 2 grups bolivians i un grup convidad dels U.S.A., al que segur va ser fàcil contractar amb la mateixa medicina que a Maradona, je, je... Així doncs, amb el meu amic Michael vam celebrar un bon sopar tradicional "hamburguesa con sus patatas y su arroz" i ens vam unir als seus amics a celebrar el festival.
Ho vam passar genial! Especialment amb l'últim grup, que era genuínament un grup de blues amb el seu bon cantant afro-americà. Ballant tan com vam poder... enmig novament d'un conjunt de bolivians que es limitaven a moure tan sols un peu. Bé, no tots. Perquè hi havia una noia que jo havia endevinat com a francesa-algeriana que tampoc parava de ballar, i en l'únic moment que vaig poder-li treure la vista de sobre li vaig dir al Michael "ostres! Mira aquella noia! Està tremenda!" El Michael, amb un mig-somriure de gat vell que ho sap tot em va dir "esa!? Esa es mi profesora de castellano". Cullons amb el Michael! Gat vell, gat vell... Ja havia sabut triar bé, ja!
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Bé, doncs amb el Michael, els seus amics, i ara també amb la Rita i les seves amigues (ggrrrmmm i el seu noviete) vam passar-ho d'allò més bé, ballant als concerts, ballant en un pub amb música en viu (rock i pop, eh!?) i ballant en una disco. Cúmbies, és clar, això és Bolívia, però també salsa, cuecas, pop, rock, reggea... Sucre. Una ciutat diversa i avantguarda al cor de Sud Amèrica.
L'endemà, tardet és clar, vaig seguir explorant la ciutat, i em va agradar sobretot el seu "Parque Bolívar", amb una curiosa reproducció de la Tour Eiffel, amb preciossos jardins, i gent de totes edats gaudint del Diumenge al carrer. Dins del festival, amb el Michael també vam anar a veure la projecció d'una peli boliviana "Qüestión de fe". Molt bona. Un bon reflexe de les esperances de molts bolivians i com aquests s'escapen com en el "cuento de la lechera".
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
I bé, en tan sols 2 dies tenia molt clar que volia continuar viatjant una mica més. Explorar noves montanyes i admirar nous racons. Descobrir nova gent i conèixer altres cultures.
La setmana estaria plena de feina pel Michael i tota la gent que havia conegut a Sucre, i els ànims de córrer món cremaven en el meu interior, així que el mateix Dilluns per la nit, després de passar unes últimes hores a la ciutat blanca de Sucre, aquest cop amb el Ezra, un nord-americà mig-hipppie molt llest que està recorrent sud-amèrica en bici, vaig fer camí cap a un nou país que s'obria al Pacífic, Perú.
No comments:
Post a Comment