D'inici, però, la primera marató era de bus, uns 3.000km... Ho vaig plantejar així:
Cuzco - Puno, 6 hores durant el dia.
Dues horetes d'espera.
Puno - Tacna, de nit, 10 hores.
Tacna - Arica (frontera Perú - Chile), en "transfer", inclosos tràmits d'aduana, 1h i 1/2.
I per acabar, la traca final, 28 hores en bus des d'Arica a Santiago!
...ejjemm, ejjemmmm... "Pucha!" 28 hores són moltes! I més si tens 4 horetes d'espera abans d'agafar el bus.... així que les vaig aprofitar per fer una visita a una agència de viatges, i veure les possibilitats de comprar un vol Arica - Santiago. Massa fàcil direu.... Si. I què? A les 9.30 vaig entrar a l'agència, i a les 9.35 ja tenia el meu vol, per sortir a les 14h i arribar a les 18h, amb escales a Iquique i Antofagasta. Movent-me així pel món, començo a pensar que sóc tot un Bond, James Bond... Bé, el que és important, és que tot plegat m'estalviava les 28h de bus, i a sobre tindria 1 dia per provar el meu estat físic!
Així que molt ben rebut, de nou, per la família de la Jani, el divendres vaig sortir a córrer 40 minutets a bon ritme, i vaig comprovar que la recuperació a "nivell del mar" és excelent després d'un grapat de dies a 3.000 i 4.000mts! La veritat és que vaig acabar força animat, convençut de tenir prou resistència per aguantar la marató, però encara amb el dubte de si les plantes dels meus peuets i els genolls aguantarien els 50.000 impactes sobre l'esfalt que tenia per davant.
Dissabte també vaig fer ben poquet, calia reservar forces. Una caminata de tot just una horeta, i el més important, el primer contacte amb l'ambient de la marató (i la mitja marató i els 10km) al anar a recollir la samarreta, el chip i el meu dorsal, el 933.
L'ambient? Fantàstic. Gent gran i gent jove. Aficionats i professionals. Keniates, mexicants, chilenos, catalans, i chileno-catalans, com vaig d'escobrir l'endemà a la cursa. Tothom alegre, relaxat, parlant de les seves metes, desitjos i dedicatòries prèvies, i un gran mur on explicar-ho.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Santiago de Chile, 5 d'Abril de 2009, 8.00 del matí, uns 10.000 corredors dels 10km i uns 5.000 de la mitja marató a l'espera, i 1.600 maratonians prenem la sortida, plens d'esperança, ilusió. Corredors anònims, desconeguts, units per un mateix repte que transformen a cada cara en un company, un amic, algú que necessita el teu suport, i algú de qui necessites el seus ànims, i sense adonar-te, estàs corrent enmig d'un degoteig de consignes que t'empenyen metre a metre, kilometre a kilometre.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
La primera gran ilusió? Arribar al kilometre 21. Potser la marató no l'acabaré, però la mitja marató ja està superada. El primer moment difícil? Al voltant del kilometre 32, sembla que el 33 no arriba mai. I de cop el veus, i saps que pots arribar-hi, i el superes. I el mateix passa amb el 34, el 35, el 36, el 37 i el 38. Després de tot, ja has après el que és patir per arribar al km 33.
Només 4km més... i el 39 que no arriba... s'hauran oblidat de senyalar-lo? Trobaré directament el km 40? No, no s'han oblidat. És el cos que t'enganya, que et diu que la distància entre el 39 i el 40 és molt, molt, molt més llarga i agotadora que la del 38 al 39, i per no dir del 1 al 2. Sento ganes de començar a caminar. A estones penso que les cames ja no aguanten, a vegades sento que em fan mal els genolls. És real? No. És tot al cap.
Aixeco la mirada sense recordar pas que l'hagués baixat, i escolto el que ja no és un degoteig, sinó una pluja de crits d'ànim i suport. Pares i mares, dones i marits, fills i filles, porten pancartes d'ànim pels seus, només que ara els seus som tots, i ens transmeten un a un la força per continuar corrent, i aconsegueixen que el kilometre 41 es torni curt, i que el 42 i la meta definitiva arribin tan aviat que no t'ha donat temps de pensar en tota la gent a qui volies dedicar tot l'esforç, i sense els quals no haguéssis arribat tant lluny.
No puc explicar l'emoció que representa arribar al final. Tenia la càmera amb mi, i vaig fer un petit video a l'arribada. Literalment, només podia riure, dir mots estúpids. La descarrega d'adrenalina havia estat tan gran que em vaig quedar literalment sense paraules. I crec que mai abans m'havia quedat sense paraules, els que em coneixeu sabeu bé que no.
Bé, i evidentment el cansament era gran, així que vaig estar una bona estona estirant, menjant i bebent força Gatorade. I dos dies sencers sense pràcticament fotre res, caminades de 10 minutets, més estiraments, sofà i tele, o dormir.
Per acabar la recuperació, que millor que anar rumb a les platgetes del nord de Chile! Amb aigua "calenta" diuen, però clar, tenint en compte que els chilens tenen part de les aigües àrtiques, a qualsevol cosa li diuen calenta!
Calenta no, però us asseguro que les aigües i sobretot el clima són prou bons per passar-te uns quants dies a les platges de Iquique, primer, i Arica, després.
El més atractiu de Iquique, a més de la platja, són les cases de l'època prospera de la ciutat, durant la època en que Chile exportava grans quantitats de "guano" i nitrat.
Més fotos a http://picasaweb.google.com/truyolsfk
Arica és part de l'orgull nacional, tal i com recorda la gran bandera chilena que oneja al "morro", el turó que va marcar la victòria sobre els peruans durant la guerra del pacífic, fa un centenar d'anys. La veritat és que "El Morro" és tota una icona de la ciutat, per la seva forma i caiguda gairebé vertical sobre el mar i sobre la part sud de la ciutat, que el fa una figura vigilant i protectora per sobre de la ciutat, siguis on siguis. També té la particularitat de tenir una església metàlica dissenyada pel Sr. Eiffel. Ben curiós, eh?
I bé, per algú que ha nascut al Mediterrani, crec que no es pot està a la costa Chilena i perdre's la posta de sol pel Pacífic. De fet, jo en 5 dies la vaig anar a veure 4 vegades!
Recordo estar davant de "El Morro" i veure com el sol es torna gran, i al seu entorn tot sembla calmar-se. Una línia brillant separa unes oles ja més fosques, i al cel encara blau, les aus llisquen mandroses sobre els vents, agrupant-se per donar-se les bones nits, a mesura que s'acosten a les seves llars rocoses.
"El Morro", allargat, es prolonga una mica més i sospira alleujat, perquè per un instant avui, ha pogut tornar a mostrar els seus veritables colors.
No sospira pas sòl. Els seus companys el segueixen amb la mirada alta i àrida envers l'oceà, rera el qual un sol, ara enorme, és incapaç de mostrar ja tota la seva plenitud. Amb un alè contingut, es submergeix definitivament rera l'horitzó.
El cel s'ha entristit en perdre el seu amic, i en un primer instant d'anyorança, decideix vestir-se amb els últims colors que lluïa el seu amic. Però a poc a poc es deixa endur per una fosca melancolia, i amb ella apareixen les primeres gotes de llum.
De cop, el cel recorda a les seves amigues, i els mostra el seu negre més intens. Brilleu, estrelletes, brilleu! Que sou la ilusió recuperada, l'alegria dels que ploren i el consol dels que busquen descans!
En record de tots els que, sempre de forma inesperada, descansen una mica més enllà d'on es pon el sol.
No comments:
Post a Comment